GOLF PÈRSIC

El Iemen o quan el petroli compta més que la pitjor crisi humanitària

La resposta a l’atac a les refineries saudites contrasta amb la indiferència per centenars de milers de morts per la guerra, la fam i el còlera

Una dona cuinant per a un grup de nens refugiats en un centre temporal a prop de la capital del Iemen, Sanà.
Cristina Mas
19/09/2019
5 min

BarcelonaFa anys que l’ONU adverteix que el Iemen, el país més pobre del món àrab, sacsejat per conflictes continuats des de fa més de vint anys, pateix el pitjor desastre humanitari del planeta. Segons un ampli estudi publicat al juny per l’Armed Conflict Location and Event Data Project (ACLED), des del 2015 s’hi han registrat almenys 91.600 morts, 12.000 dels quals eren civils. Des de principis d’aquest any s’hi han comptabilitzat 460.000 casos de còlera. L’any passat hi van morir de fam 85.000 criatures de menys de cinc anys. Tot això en un país de 28 milions d’habitants. Però tot això no ha fet activar una acció internacional per posar fi a una guerra que només dona titulars esporàdics. En canvi, l’atac de dissabte passat a les instal·lacions petrolieres saudites, reivindicat pels rebels houthis, i del qual tant l’Aràbia Saudita com els Estats Units han responsabilitzat l’Iran, monopolitza aquesta setmana l’actualitat internacional.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Quin és l’origen del conflicte?

El Iemen ha estat en guerra civil de manera interminent durant dècades, però l’actual conflicte va esclatar en el context de l’anomenada Primavera Àrab. Un moviment pro democràcia va sortir al carrer contra el president Ali Abdul·lah Sàleh, que portava al poder 33 anys, marcats per la corrupció i l’atur. Finalment, Sàleh va caure i va ser substituït després d’un acord internacional pel seu vicepresident, Abd Rabbuh Mansur al-Hadi, que va ser l’únic candidat a les eleccions del febrer del 2012, amb l’encàrrec de liderar un govern de transició.

Però els rebels houthis del nord del país van rebutjar tant el seu projecte constitucional com els pressupostos. Els anomenen així pel nom de la tribu del seus líders, però de fet són una barreja de partit polític i milícia que realment es diuAnsarul·lah [partidaris de Déu] i s’adhereix a una petita branca de l’islam xiïta anomenada zaidisme. Aquests rebels van tenir el suport d’una part de la població, tipa dels dirigents corruptes i del sector de l’exèrcit que continuava donant suport a Sàleh, el president derrocat. El 2014 va esclatar el conflicte i els rebels van aconseguir ocupar la capital, Sanà, i en van foragitar Al-Hadi, que es va acabar exiliant a l’Aràbia Saudita.

Els actors locals: qui lluita contra qui?

A banda del xoc entre els houthis i els partidaris d’Al-Hadi, hi ha un fort moviment independentista al sud (que va ser un país independent i dins de l’òrbita soviètica entre el 1967 i el 1990). “En els últims mesos s’ha afegit una nova capa al conflicte: els Emirats Àrabs Units, que donaven suport a Al-Hadi, han començat a apostar pels secessionistes del sud. La guerra del Iemen és cada cop més un conflicte de múltiples capes, no només entre dos bàndols, i de geometries variables, on els diferents actors passen d’aliats a enemics”, explica Eduard Soler, analista del Cidob. Això ha passat en tots els bàndols. Els houthis van acabar trencant amb el seu antic aliat, el president derrocat Sàleh, a qui van assassinar el desembre del 2017. El bàndol anti-houthi també té dissensions internes, perquè hi ha milícies que combaten per la independència del sud i d’altres que hi estan en contra. Irene Martínez, investigadora de l’Institute for Statecraft i professora de relacions internacionals de Blanquerna, explica que “el Iemen podria tornar a trencar-se en dos països o convertir-se en un estat federat, però no podrà tornar a ser un país unificat”. Alhora, el caos ha estat un caldo de cultiu per al desenvolupament d’Al-Qaida a la península Aràbiga i del Daeix (acrònim àrab de l’Estat Islàmic), que també s’enfronten entre ells.

Què hi pinten l’Aràbia Saudita i l’Iran?

El conflicte va entrar en una nova fase el març del 2015, quan l’Aràbia Saudita i vuit dels seus aliats a la regió, amb el suport dels Estats Units, la Gran Bretanya i França, van començar a bombardejar els houthis i les forces lleials a Sàleh amb l’objectiu de restablir Al-Hadi al poder. L’aleshores príncep hereu i ministre de Defensa saudita, Mohamed Bin Salman, va decidir la intervenció per contrarestar la creixent influència regional de l’Iran, que havia començat a donar suport als houthis en la seva estratègia d’expansió regional: d’aquesta manera el Iemen es converteix en el camp de batalla d’una guerra per interposició entre les dues grans potències del golf Pèrsic.

Però el que Salman va concebre com una guerra d’uns mesos, en què va entrar a fons amb tota la capacitat aèria, ja fa quatre anys que dura i els rebels continuen controlant la capital. “L’Aràbia Saudita va entrar en una guerra a gran escala, en un país del qual desconeixia les dinàmiques internes. Va ser incapaç de preveure el comportament de diversos actors, perquè només tenien contacte amb les elits de la capital”, explica Martínez. Un país acostumat a la guerra i amb àmplies xarxes de contraban s’ha convertit en un autèntic vesper per al gegant del petroli.

Qui hi ha al darrere de l’atac?

Els rebels houthis van reivindicar l’atac a les instal·lacions saudites, però Riad i Washington en culpen l’Iran, que nega cap implicació. La milícia s’ha fet forta al camp de batalla i cada cop ha rebut més suport de l’Iran: els seus projectils s’han fet més sofisticats i s’ha especulat també amb l’ús de drons. Però l’atac de dissabte passat -que alguns analistes han considerat un 11-S petrolier- els situa en un altre nivell.

I l’Iran ha estat els últims mesos contra les cordes. El 2015 l’acord de Teheran amb les grans potències va permetre l’aixecament de les sancions internacionals que havien sagnat el país a canvi de renunciar a la bomba atòmica. Es van obrir enormes expectatives fins que el maig passat Donald Trump se’n va desmarcar de manera unilateral i va tornar a imposar les sancions. “L’Iran juga a posar nerviosa l’Aràbia Saudita, a fer-la sentir dèbil, envoltada. I l’ofegament de les sancions obliga a fer apostes més arriscades”, apunta Soler. Teheran sap que el cost de la seva intervenció al Iemen, a diferència del que passa a Síria, on té tropes sobre el terreny, és molt més baix que per als saudites. “Per respondre a les sancions l’Iran primer va tancar l’estret d’Ormuz, i després va detenir petroliers, però no ha passat res: se li acaben les cartes”, recorda Martínez.

El procés de pau, en via morta

El desembre passat l’ONU va aconseguir un acord a Estocolm per la desmilitarització de Hodeida, una ciutat portuària del mar Roig que permetria fer arribar ajuda humanitària als 8 milions de iemenites en situació d’emergència absoluta. Però l’acord no s’ha arribat a materialitzar. I, com sempre, és la població civil qui paga el preu d’una guerra sense treva.

Teheran amenaça amb una “guerra total”

Qualsevol atac nord-americà o saudita contra l’Iran comportaria una “guerra total”, va alertar ahir el govern de Teheran, en resposta a les acusacions de Washington i Riad d’estar al darrere dels bombardejos de les instal·lacions petrolieres saudites. Els Estats Units negocien amb l’Aràbia Saudita i altres aliats del Golf possibles reaccions a l’atac de dissabte, que el secretari d’Estat, Mike Pompeo, va descriure com un acte de guerra. “Estic fent una declaració molt seriosa que no volem la guerra; no volem involucrar-nos en un enfrontament militar... Però no ens arronsarem per defensar el nostre territori”, va dir el ministre d’Afers Exteriors iranià, Mohammad Javad Zarif, a la CNN.

stats