El Iemen, una guerra criminal
La nit del 25 al 26 de març del 2015 una coalició de països àrabs capitanejada per l’Aràbia Saudita s’estrenava bombardejant el Iemen en una guerra que, 50.000 sortides d’avions de bombardeig després, és a dir, uns 140 bombardejos al dia, presenta uns resultats desastrosos. Consentida per les Nacions Unides, encoratjada pels països occidentals, el balanç de destrucció i absurd que en fan les mateixes agències de l’ONU i els diplomàtics occidentals no podria ser més lamentable i criminal. Comencem per les xifres donades recentment per l’Unicef: cada dia uns sis nens moren o són ferits pels combats i bombardejos. En només un any, doncs, han mort 934 nens i 1.356 han resultat ferits, una sisena part dels 6.200 morts oficials; cada dos dies, gairebé els mateixos morts que als atemptats de Brussel·les. La massacre de civils més recent va ser el dia 15 de març a Mastaba, al nord-oest del país, on van morir 119 civils en el bombardeig d’un mercat. Seguim amb les dades: 13 milions de ciutadans estan en situació d’emergència alimentària, és a dir, passen gana. La població més fràgil és, evidentment, la dels nens. Només en un any, 40.000 menors de cinc anys han mort; molts, víctimes de la desnutrició.
Hi afegim algunes dades de l’ONU: més de 2,5 milions d’habitants han hagut de fugir com a desplaçats; escoles, hospitals, sistemes de rec, centrals elèctriques i indústries estan pràcticament col·lapsats. Només aquest any, s’han tancat 600 centres de salut per les destrosses de la guerra i, també, perquè la falta de material mèdic els fa inútils. Entre els hospitals bombardejats hi ha, per exemple, el que tenia Metges Sense Fronteres, perfectament senyalitzat. A més, 1.170 escoles han deixat de funcionar, cosa que significa que uns 3,4 milions de nens estan sense escolaritzar. Creix la presència de nens soldats.
“És una guerra totalment absurda”, coincideixen fonts diplomàtiques occidentals al Iemen. Però és més que absurda. És sobretot una guerra criminal i silenciada en què s’incompleixen totes les normes internacionals sobre la guerra i els atacs a civils aprovades per les Nacions Unides. I és també una guerra inútil, sense programa, sense futur, sense cap idea realista sobre la mateixa composició política i social de la població. Els països occidentals van encoratjar l’Aràbia Saudita i li van tolerar que passés comptes al Iemen sobre el seu conflicte amb l’Iran -els rebels houthis iemenites són xiïtes, i se’ls acusa de tenir suport de l’Iran-; alhora, però, que la coalició ataca els exèrcits rebels, resulta que els exèrcits d’Al-Qaida -sunnites com els saudites- es fan cada vegada més forts. De manera que la mateixa guerra, vista ara l’evolució de la de Síria, embolica encara més el gran embolic de coalicions i interessos en tota la regió.
Pel que sembla, només una cosa no presenta cap dubte: gràcies a aquesta guerra, l’Aràbia Saudita ja és el primer client de la indústria armamentística espanyola: munició d’artilleria, bombes, granades, coets, mines -tot això va directament a la guerra-, a més a més d’un suculent contracte per fer cinc corbetes. I França, un contracte de 10.000 milions. I Alemanya, i els Estats Units... Fa uns dies, hi havia un debat periodístic al New York Times en què es deia que si hi havia tantes desgràcies civils a la guerra era perquè els pilots saudites no estaven prou formats, eren imprecisos. Aquest era el debat.