La falta de diners posen en risc la identificació de les víctimes de Srebrenica

Srebrenica“Hi ha un cert desgast o cansament sobre el que va passar a Bòsnia; ja no som notícia i les donacions econòmiques per trobar les víctimes han caigut”, lamenta Nihad Brankovic, un dels responsables de la part oest dels Balcans de la Comissió Internacional de Desapareguts (ICMP). Aquesta és la institució principal que durant 20 anys s’ha encarregat de localitzar i exhumar les fosses comunes de la matança de Srebrenica, identificar les víctimes a través de proves d’ADN i retornar-les a les seves famílies perquè puguin enterrar-les, dues dècades després de la massacre que els bosnians musulmans qualifiquen de genocidi i neteja ètnica.

Més de 8.300 homes i nens musulmans bosnians van ser assassinats a Srebrenica l’estiu del 1995, quan l’exèrcit serbi, comandat per Ratko Mladic, va ocupar la base de les Nacions Unides de Potocari, que servia com a camp de refugiats per als civils. La matança va durar tres dies: entre el 9 i l’11 de juliol els milicians van ocupar la zona, van separar els membres de les famílies per sexe, van matar els homes i van enterrar-los en centenars de fosses comunes.

Aquest migdia, 22 anys després, els familiars de les víctimes enterren 71 cossos més que l’ICMP ha identificat durant aquest any als laboratoris de Tuzla, on analitzen les restes mortals. Encara queden, però, unes 800 persones per localitzar, segons càlculs d’aquesta organització. I els números no els surten: “Som una entitat independent que es nodreix de les donacions voluntàries que fan els països per a alguns dels nostres projectes en concret”, explica Mattew Holliday, el director dels programes als Balcans de l’ICMP, que afegeix: “En realitat els governs no tenen cap obligació de fer-ho i el cert és que hem notat certa fatiga cap a aquest tema; els recursos econòmics destinats al programa d’identificació a Bòsnia i Hercegovina cada cop són menys. Ara els països destinen més diners per a projectes a l’Iraq, Síria o Colòmbia”, admet.

Representació oficial

Per mantenir el mateix ritme de treball que fins ara i localitzar les víctimes que encara estan enterrades als boscos de Kravica, al voltant de Srebrenica, l’ICPM necessita quatre milions d’euros anuals. “Què és això per a la comunitat internacional? No és res!”, exclama discretament una de les treballadores de les instal·lacions que aquesta organització té a Tuzla, al nord de Bòsnia i Hercegovina. “Aquí no hi ha recursos; les decisions polítiques en aquest país són extremadament complicades, tenim una presidència formada per tres membres: un de la part bosniana, un de la sèrbia i un de la croata, que s’han de posar d’acord per fer qualsevol pas. Les famílies que busquen els seus desapareguts depenen força de nosaltres. Em fa por pensar què pot passar si l’ICMP se’n va del terreny”, vaticina Brankovic.

Srebrenica torna a reviure avui la massacre al memorial del turó de l’entrada del poble, just on acampaven els civils que no cabien a l’interior de la base de Potocari. La muntanya està plena de tombes amb monòlits blancs, visita obligada per als 10.000 familiars que recorden els seus desapareguts.

Des de dissabte, els 71 cossos identificats aquest any esperen el gran funeral dins de taüts verds a les instal·lacions mig abandonades de les Nacions Unides. Els custodien policies serbis, fet que no agrada gens a les famílies, musulmanes bosnianes: “Hi ha veïns que els reconeixen, que saben que [els policies] van participar a la massacre i ara els veuen vigilant el memorial, és duríssim”, subratlla la Lejla, una traductora que treballa a la zona amb els periodistes.

Tancar el dol

“És un procés necessari per tancar aquest capítol de patiment”, explica Holliday. I els familiars hi estan d’acord: “Només que tingués un sol os del meu fill l’enterraria i com a mínim podria pregar per ell en un lloc concret”, lamenta una de les mares. Al marge dels familiars, a l’acte d’avui també hi anirà la presidència bosniana però no està previst que hi assisteixi cap representant de les altres dues nacionalitats. “No els vull per a res, als polítics, només vull honorar els nostres desapareguts innocents”, assegura una familiar.

“Ara, aquí hi ha un problema amb els serbis altre cop; altre cop”, repeteix un dels taxistes de Sarajevo. Mostra amb una barreja d’orgull i dolor una marca a la mà: és l’impacte de la metralla d’una granada, durant la guerra. Té uns 50 anys i un anglès limitat: “Durant la guerra, no vaig treballar amb el taxi; durant la guerra vaig ajudar l’exèrcit bosnià”, aconsegueix explicar.

Hi ha cert consens, també entre els experts, que les tensions estan tornant a aflorar a Bòsnia i Hercegovina, especialment entre els joves. “Hi ha odi, n’hi ha que odien l’altre”, explica Jovan Divjak, director d’Education Builds i exgeneral que tot i haver nascut a Sèrbia va lluitar al costat dels bosnians, que el consideren un heroi. Divjak culpa el sistema educatiu, que té diferents vies curriculars en funció de la nacionalitat: “La gent sap conviure però l’educació aquí ens separa; els llibres d’història bosnians expliquen que hi va haver un genocidi, i en canvi, els serbis ensenyen que el que va fer l’exèrcit és defensar-se”. Per això fa una crida: “La tolerància és la clau per la pau”, conclou.