La humiliació inflama la revolta a Algèria

Enviada especial a AlgerLa Nassima té 28 anys, és llicenciada en dret, té un màster en psicologia i està a l’atur. Des que va acabar els estudis només ha trobat feines esporàdiques de dependenta en un quiosc. “Em paguen 30.000 dinars al mes [uns 150 euros]”, diu mentre endreça el taulell de la petita botiga en un racó del centre d’Alger. No pot evitar les llàgrimes quan explica que la seva germana petita, de 15 anys, va morir d’una hepatitis perquè a l’Hospital Mustapha de la capital algeriana no hi havia els reactius que necessitava. I del plor passa a la indignació: “Van preferir gastar-se milions en construir la Gran Mesquita en lloc de fer un bon hospital, i la meva germana no podia anar a curar-se a Ginebra com Bouteflika”. Reconeix que estava tan farta del seu país que volia emigrar, però ara torna a tenir esperança. “Ara ja no vull marxar. Volem canviar les coses perquè hi hagi transparència i oportunitats per als joves, i que deixin de fer bricolatge per apedaçar un sistema polític podrit: ara el poble pot parlar”.

A Algèria triomfa l’expressió francesa ras-le-bol, que explica el sentiment generalitzat d’afartament. I la llista de greuges és clara: corrupció, mal govern, empobriment... i la humiliació permanent des del “poder”. El gegant nord-africà, sisè país exportador de gas natural del món, ha vist com milers dels seus joves es convertien en migrants clandestins -aquí es coneixen com els harraga [els que cremen]- en pasteres cap a Espanya i Itàlia.

Com és que els clans que es reparteixen el poder a Algèria van arribar a la conclusió que el poble acceptaria la reelecció per cinquè mandat consecutiu del president Abdelaziz Bouteflika, de 82 anys i incapaç de parlar des de l’embòlia que va patir el 2013, és un misteri que després de dos mesos de mobilitzacions al carrer ningú no s’explica. La mateixa jugada havia funcionat a les eleccions presidencials del 2014, però aquest cop les coses havien canviat. Veure els actes de campanya presidits per un retrat del president octogenari ingressat en un hospital de Suïssa va ser la gota que va fer vessar el got.

“En els últims cinc anys la gent es va adonar que el president no governava i que el seu entorn se n’aprofitava per aprofundir la corrupció. A més, la caiguda dels preus del petroli des del 2014 anuncia una crisi econòmica. És la perspectiva que el país es quedés sense reserves de diners, amb un president malalt i un entorn corrupte el que ha fet que els algerians hagin reaccionat”, explica en un cafè del centre de la capital Abdelmoumene Khelil, responsable de la Lliga Algeriana per la Defensa dels Drets Humans.

La presidència de Bouteflika va ser prou sòlida per aguantar l’embat de l’onada revolucionària del 2011, que va començar a la veïna Tunísia i va córrer com la pólvora a tota la regió. A Algèria hi va haver importants protestes de joves aturats, sobretot al sud del país, i el vell president va optar per invertir una part de la renda dels hidrocarburs en comprar pau social: l’estat va destinar desenes de milers de milions d’euros per apaivagar el malestar. “En aquells anys van apujar els salaris al sector públic, van donar crèdits per crear petites empreses i van posar en marxa ajudes a l’habitatge, així com fórmules per rebaixar l’atur entre els joves”, recorda Youssef, un enginyer del sector elèctric de la ciutat de Bejaïa. “Però tota la feina era molt precària i els diners van servir per continuar la privatització de les empreses públiques i mantenir la corrupció”, recorda.

Fins que es va acabar la gallina dels ous d’or. El 2014 el petroli es pagava a 108 dòlars el barril, i dos anys més tard es desplomava per sota dels 28 dòlars. Amb Bouteflika ja malalt, la resposta va ser tancar l’aixeta: congelar la contractació a la funció pública, endarrerir els grans projectes d’infraestructures i retallar les ajudes socials. Aleshores va començar una inflació galopant, amb una devaluació del dinar de gairebé el 30%. A les botigues de bijuteria d’Alger canvien els euros al doble del preu de canvi oficial perquè la gent vol tenir divises més segures. I els inversors s’han refugiat en el totxo, cosa que ha desencadenat una bombolla immobiliària.

“Un ministre guanya 100.000 euros al mes i el salari mínim és de 90 euros”, lamentava dimecres en una manifestació al davant de la seu de la Unió General de Treballadors Algerians Yasmina Khoudi, i exigia la dimissió de la cúpula que “ha fet del sindicat un aparell al servei de l’estat corrupte”. “Aquesta màfia ens ho ha robat tot. Es pensen que el país els pertany i se’l reparteixen com si el poble no existís. Algèria és rica, però els nostres joves han d’emigrar si volen tenir un futur: i només aspiren a la mateixa vida que els joves de Barcelona”.

Els “decididors”, el poder a l’ombra a Algèria

El d’Algèria és l’únic règim del món àrab en el qual el cap d’estat no controla els ressorts del poder i els que ostenten l’autoritat real s’amaguen en una segona línia. El gener del 1992 l’exèrcit, que ha sigut la columna vertebral de l’estat des de la independència de França, va fer un cop contra el president Chadli Bendjedid, que havia acceptat la victòria contra pronòstic del Front Islàmic de Salvació a les eleccions municipals del 1991. El cop va desencadenar una guerra civil (1992-2002) que va deixar 200.000 morts i 100.000 desapareguts, i els seus autors van preferir amagar-se entre bastidors. A l’ombra estaven a cobert de les tràgiques conseqüències dels seus actes i podien gestionar millor les disputes pel repartiment de les prebendes entre els diferents clans. Els algerians parlen d’aquest poder ocult com els “decididors”.

El successor de Bendjedid, Mohammed Boudiaf, es va pensar que podria exercir de president i va ser assassinat el 1992 pel seu guardaespatlles. Com és lògic, l’home que el va succeir, Ali Kafi, va ser totalment dòcil, fins que els “decididors” van acordar posar a la presidència un d’ells, Liamine Zéroual, que va dimitir abans que s’acabés el seu mandat. Va ser aleshores quan el poder ocult va anar a buscar Abdelaziz Bouteflika, que havia sigut ministre d’Exteriors abans d’exiliar-se als Emirats Àrabs. Va ser elegit el 1999 en unes eleccions amb tan poques garanties que els altres sis candidats s’havien retirat el dia abans de la votació.

Bouteflika va ser l’encarregat de gestionar el final de la guerra civil i la reconciliació, i aquesta responsabilitat va fer que no fos exactament un president titella. Ell i el seu clan van poder crear les seves pròpies xarxes de corrupció, que es van basar en un programa de liberalització econòmica. Fins i tot va imposar als seus rivals dels serveis secrets i als militars un home fidel al capdavant de l’exèrcit, el general Gaïd Salah,. Amb Bouteflika absent pels seus problemes de salut, els diferents clans van arribar al final del quart mandat sense cap alternativa i van acabar presentant el seu retrat a la reelecció, subestimant el poble. Un error de càlcul que els pot costar car.