TURISME
Internacional06/12/2018

Un hostal de Sarajevo ofereix experimentar com era la guerra

L’establiment té sobretot clientela jove que busca grans emocions

Andrew Higgins
i Andrew Higgins

SarajevoArijan Kurbasic, el gerent de l’Hostal de la Guerra a la ciutat de Sarajevo, la capital bosniana, sap que el seu establiment no agrada a tothom, i de vegades intenta fer-lo una mica més agradable. Per exemple, abaixa el volum del sistema sonor que fa que, dia i nit, se senti el soroll de trets i explosions dins de l’hostal. Malgrat això, tampoc resulta fàcil dormir-hi d’aquesta manera: no hi ha llits, només uns matalassos prims a terra, sense llençols ni coixins. I una manta aspra que pesa i que fa la sensació d’estar dormint sota un cavall mort. La decoració de l’establiment tampoc no és gens relaxant: hi ha armes arreu i, en una habitació, un pòster en què hi diu “Mort” i “El final”.

Inscriu-te a la newsletter Breu discussió amb una corresponsalEl que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Mentre altres hotels de Sarajevo ofereixen suites de luxe i visites magnífiques per la ciutat vella, l’oferta estrella de Kurbasic és passar una nit en un búnquer: un soterrani sense finestres, tan espantós i incòmode que “cal estar boig per voler dormir-hi”, admet el jove.

Cargando
No hay anuncios

Kurbasic, de 27 anys, és un antic guia turístic de Sarajevo. Explica que molt aviat es va adonar que els turistes sobretot volien saber com es vivia a la ciutat durant la guerra, entre el 1992 i el 1995. “Així que vaig decidir donar-los el que volien”, justifica.

El tipus de servei que ofereix Kurbasic es coneix en el sector de l’hostaleria amb el nom de “turisme fosc”, una especialitat que cada cop està creixent més arreu del món. El gerent de l’Hostal de la Guerra argumenta que el seu propòsit no és generar nostàlgia per un temps en què es van registrar les pitjors matances a Europa des de la Segona Guerra Mundial, sinó fer que els seus hostes, sobretot els més joves, tinguin una idea de les escassetats i incomoditats de la guerra. “Molts joves venen i diuen: «Això és genial»”, diu Kurbasic. “Però això no és pas genial. La guerra no és mai un joc. Si un creix pensant que la guerra és un joc, tindrà conceptes molt equivocats sobre la vida”, comenta el propietari amb transcendència.

Cargando
No hay anuncios

Sense electricitat ni finestres

L’hostal ocupa dos pisos del que era l’atrotinada casa dels seus pares, que precisament se situa prop de l’antic front de guerra. No hi ha finestres ni llums, i als hostes els dona una llanterna de piles, que estan a punt d’esgotar-se. Això els obliga a usar-la poc i acostumar-se a estar en la foscor, comenta. A més, els rep vestit amb uniforme militar, botes negres, un casc i una armilla antibales, i els demana que no l’anomenin pel seu nom real, sinó amb el pseudònim Zero Un, que era el nom en codi del seu pare durant el conflicte.

Cargando
No hay anuncios

La majoria dels seus visitants són europeus, australians i nord-americans, molts dels quals massa joves per recordar les espantoses imatges que es van veure a la televisió del patiment de Sarajevo durant els 1.425 dies de setge de les forces sèrbies a la ciutat, atrinxerades a les muntanyes que l’envolten. “Als locals, definitivament aquest hostal no els interessa”, diu Kurbasic, que era petit durant la guerra. “Van viure el conflicte cada dia i el que volen és oblidar-ho”, admet.

Alguns hostes demanen allotjar-se al búnquer de l’hostal, però la majoria opten per una experiència menys traumàtica i trien les habitacions, que resulten menys claustrofòbiques. El gerent de l’establiment confessa que inicialment també va considerar la possibilitat de tallar l’aigua a l’hostal i obligar els hostes a anar a buscar-la amb galledes al carrer, a les fonts públiques, tal com ho feia la majoria de la gent a Sarajevo durant la guerra. Però finalment va pensar que potser era anar massa lluny.

Cargando
No hay anuncios

Kurbasic reconeix que també ha instal·lat wifi a l’hostal, i ha cedit d’aquesta manera a l’única condició no negociable de la seva jove clientela. Un hoste nord-americà li va dir que no tenia cap problema amb el so constant de les bales ni amb dormir a terra sense llençols, recorda el gerent de l’hostal. “Però quan li vaig dir que no hi havia internet, va agafar l’equipatge i va dir: “Marxo!”