Hong Kong es resisteix a acabar engolida per la Xina
Fa vint anys la regió va deixar de ser una colònia britànica i va passar a formar part del gegant asiàtic
Hong KongXi Jinping visita per primer cop Hong Kong com a president per celebrar el 20è aniversari del canvi de sobirania. En les últimes dues dècades Hong Kong ha deixat de ser la porta econòmica de la Xina, davant el desenvolupament de ciutats com Xangai, i corre el risc de convertir-se en una ciutat més del gegant asiàtic amb una societat dividida entre els que se senten còmodes amb el govern de Pequín i els que reclamen democràcia o la independència.
Peter Leung tenia 22 anys el 1997, havia nascut i crescut a Hong Kong sota l’administració britànica i recorda les pors amb què ell i els seus amics esperaven la reunificació amb la Xina comunista. Vint anys després treballa com a funcionari de l’administració i reconeix que “en el pla personal és un bon aniversari”. “Fa 20 anys acabava els meus estudis universitaris, començava a treballar i iniciava la meva vida d’adult. M’ha anat bé i possiblement m’he tornat conservador”, explica. No veu possible un futur sense la Xina: “Em sento de Hong Kong, però soc xinès”.
La seva visió contrasta amb la generació vint anys més jove, que va impulsar l’anomenada Revolució dels Paraigües el 2014, ocupant els carrers del centre financer de Hong Kong per reivindicar el sufragi universal, i que no va aconseguir cap concessió de Pequín.
Són una generació que, malgrat haver viscut sempre sota la bandera xinesa, no han desenvolupat vincles afectius amb aquest país. Segons una enquesta de la Universitat de Hong Kong, el 93% dels joves d’entre 18 i 29 anys s’identifiquen només com a hongkonguesos.
L’1 de juliol del 1997 Hong Kong va deixar de ser una colònia britànica per tornar a formar part de la Xina sota la creativa fórmula d’“un país, dos sistemes”. La Xina, un país comunista, absorbia un dels territoris més liberals i capitalistes del món, però es comprometia durant 50 anys a respectar el seu sistema legal i algunes llibertats, com les de premsa i manifestació.
Vint anys més tard el capitalisme s’ha estès per la Xina, però el somni que Hong Kong fos l’exemple per democratitzar la Xina s’ha esvaït. Les ingerències de Pequín han soscavat les llibertats.
L’arribada de Xi Jinping a Hong Kong per celebrar els 20 anys de la retrocessió, envoltat d’àmplies mesures de seguretat i hores després de la detenció d’un grup d’activistes pro democràcia, n’és una mostra.
En aquests 20 anys la Xina no ha aconseguit seduir Hong Kong. El seu president necessita un desplegament policial de prop de 10.000 efectius per sentir-se segur durant la seva visita de tres dies a l’excolònia i les persones que s’han amuntegat per rebre’l venen d’altres parts de la Xina, ja que parlen mandarí i no l’idioma de Hong Kong, el cantonès.
Però el president de la Xina visita Hong Kong, on la llibertat d’expressió és un dret, amb alguns membres de l’oposició a comissaria per evitar protestes en uns carrers engalanats amb banderoles que reprodueixen l’eslògan “Junts, progrés, oportunitats”.
Xi Jinping ha promès que treballarà perquè la política d’“un país, dos sistemes” es mantingui “per un llarg període de temps”.
La declaració no sembla gaire sincera tenint en compte com Pequín ha augmentat les ingerències en l’autonomia de Hong Kong. El cas més greu va ser el segrest a finals del 2015 de cinc llibreters que publicaven llibres crítics sobre els dirigents xinesos i que van ser traslladats il·legalment al continent.
Anteriorment el govern xinès ja va intentar que s’aprovés una llei antisedició que retallava drets civils o imposar l’“educació patriòtica”. També ha anat substituint el cantonès pel mandarí, la llengua estàndard a la República Popular. A més, s’han utilitzat altres mètodes més subtils, com l’entrada de capital xinès en editorials per controlar l’edició de llibres o la premsa.
A la pressió política s’hi ha sumat el deteriorament de l’economia. Mentre que la Xina s’ha desenvolupat, Hong Kong s’ha estancat. L’arribada d’un milió d’immigrants xinesos i d’hordes d’inversors i turistes del continent amb alt poder adquisitiu han fet pujar els preus, especialment dels habitatges. Tot això ha provocat malestar social i desafecció en el cas dels joves, alguns dels quals han passat de demanar democràcia a exigir independència.
Susan Ip es va llicenciar en màrqueting fa 20 anys, i creu que els joves ara tenen menys oportunitats que ella perquè la societat de Hong Kong no ha canviat prou ràpid per donar sortida a les aspiracions de la gent jove. “Els joves són ara més idealistes i tenen altres valors. La realitat a Hong Kong és dura, l’habitatge és molt car i és difícil construir un futur aquí”.
No tot és culpa de la Xina. Segons alguns empresaris, el govern local és responsable del deteriorament de l’educació i la sanitat o de la falta de polítiques mediambientals i d’habitatge. Permet la pressió dels lobis i que sis famílies dominin l’economia, que té el sector immobiliari com a joia de la corona.
Juan José Morales, amb més de 21 anys de residència a Hong Kong al capdavant d’una consultoria administrativa, reconeix que es nota el cansament de la població, però reivindica que Hong Kong segueix sent “el millor centre de negocis de tota l’Àsia” i la vocació internacional és el que la distingeix d’altres ciutats per aspirar a ser un centre de recursos per a la Xina i el Sud-est Asiàtic.
