Gilles Lipovetsky: “Ho tenim guardat tot als 200 grams del mòbil, però la vida no és lleugera”

Aviat farà 40 anys que el sociòleg Gilles Lipovetsky (París, 1944) va afirmar que la societat entrava en un temps nou, que després dels 30 anys gloriosos de creixement (1945-1975) havia començat una època d’indiferència, narcisisme i seducció que deixava enrere la solemnitat ideològica i que donava pas a l’individualisme. Havíem arribat a la postmodernitat. Avui Lipovetsky adverteix que aquell ésser individualista és víctima de la inseguretat global. Convidat a Catalunya per l’Observatori Social de la Fundació La Caixa i la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, el sociòleg francès diu que afrontem “una situació extremadament ansiògena”. Lipovetsky és net d’un jueu rus que va escapar dels progroms de principis del segle XX i es va instal·lar a París, on va obrir una botiga de queviures i on, anys més tard, va haver de portar cosida a la roba l’estrella de David, obligat pels nazis. L’avi no els va parlar mai en rus, perquè considerava que els seus fills i nets havien de sentir-se orgullosos de ser francesos i parlar en francès.

Si hi ha hagut un progrés extraordinari en salut pública i confort, per què no som feliços?

— Pel sorgiment d’un sentiment d’inseguretat generalitzat, que és nou. El maig del 68, a tot França només hi havia 300.000 aturats; no hi havia inseguretat en l’àmbit laboral, per exemple. Jo ni tan sols em plantejava el problema del meu futur professional perquè si anaves a la universitat ja trobaries feina. En canvi, ara els joves de16 anys comencen a estar ansiosos. D’altra banda, hi ha una inseguretat mèdica paradoxal. Fixi’s que mai no hem tingut tanta seguretat alimentària com avui, amb les dates de caducitat, avisos de gluten, telèfons d’emergència i, alhora, mai no hi ha hagut tanta preocupació pel que mengem. O sigui que la societat de la informació crea inseguretat. Avui dia no parlem d’altra cosa que de salut; abans es parlava de sexe o de llibertat. I els codis estètics amplifiquen la sensació de malestar; valorem el fet d’estar prims i vigilem el sol perquè és cancerigen. La informació que tenim a l’abast és positiva, però genera inseguretat.

No tota la inseguretat ve de la informació, només cal mirar com està el món.

— Esclar, hi ha una inseguretat identitària, vinculada a la immigració, reforçada per l’islam polític. La pandèmia i la guerra també han minat la felicitat.

Potser hem confós plaer i felicitat.

— Sí, i no són el mateix. La diferència entre la felicitat i el plaer és que pots sentir plaer fins i tot en una situació tràgica, però la felicitat és diferent. Per assolir-la, cal experimentar el que deien els grecs, l’estat de serenor, una certa pau interior. La inseguretat no impossibilita el plaer, però sí que fa impossible la felicitat. Si estàs en un estat d’inseguretat, no pots gaudir de la vida, de la certa despreocupació que acompanya la felicitat. I, finalment, els moderns, des del segle XVIII, plantegen que l’objectiu a assolir és la felicitat a la Terra. Vostè em dirà: no hi ha res d’extraordinari, en això. Doncs sí, perquè durant els 50.000 anys anteriors s’aprenia que la Terra era una vall de llàgrimes, com es diu a la Bíblia. Per tant, prepara’t per ser feliç després de la mort, que aquí no seràs feliç. Els moderns ho van capgirar tot: “Volem ser feliços aquí baix”.

A la declaració d’independència dels EUA hi diu que hi ha tres objectius: “La vida, la llibertat i la persecució de la felicitat”.

— I la felicitat esdevé un ideal institucional i constitucional.

I no és possible?

— D'una banda, en nom de la felicitat col·lectiva es denuncia el treball infantil i es construeix la seguretat social, i això està bé. Però en el pla subjectiu, és un ideal inassolible i, per tant, crea una fractura, perquè passem a tenir dret a la felicitat però en la vida quotidiana no som feliços. Això explica la malenconia dels nostres contemporanis. La gent no està mai contenta i no és pas perquè les condicions siguin dolentes, sinó perquè sempre vol una altra cosa. La felicitat no la té ningú, perquè és un sentiment. Ens sentim feliços, no som feliços. La felicitat no és un objecte; com m’ho faig per obtenir-la? Si vostè té la resposta, estaré encantat de sentir-la.

André Compte-Sponville, que diu que si vols ser feliç has de desitjar allò que tens. Si estàs casat, desitja la teva parella.

— Sí, però com es fa això? No hi crec, en el voluntarisme de la felicitat. Està molt bé per als gurus nord-americans, però no crec que la filosofia sigui la solució. No hi crec gens, en els filòsofs que diuen a la gent com ha de viure, perquè sovint no són pas més feliços que els altres i encara estan més angoixats. La filosofia fa reflexionar i conceptualitzar les coses, és una bona formació per al pensament i proporciona un cert plaer, però això és tot. Si ja no desitges la teva dona, pel fet de llegir Marc Aureli o Spinoza no la desitjaràs. El llit és una altra història. No es fa l’amor amb els filòsofs [riu]. La felicitat com a tal no existeix. Si hi hagués una clau de la felicitat, ja la coneixeríem.

Vostè ja va retratar la societat fa 40 anys. Com la veu els pròxims 40?

— Soc de l’opinió que des dels anys 50 hem viscut una mena d’esbarjo. La generació dels 60 ha viscut feliç, una mica despreocupada. Va arribar el consum, l’alliberament sexual, l’alliberament de les parelles... Tot anava bé, Espanya sortia del franquisme, el mateix passava a Portugal. Es respirava. Això s’ha interromput. L’alliberament continua, en particular entre el col·lectiu transgènere, però ja no es percep, no sentim aquest guany. Sentim més aviat que allò negatiu cobra molt de pes. La societat és lleugera (Netflix, les vacances) però el sentiment de l’existència és feixuc. Ho tenim tot guardat als 200 grams del mòbil, i el mòbil és lleuger, però la vida no és lleugera.

Parlant de sentiments feixucs, la reacció dels estats europeus amb la guerra a Ucraïna és augmentar els pressupostos de Defensa.

— Ah, jo no me n’amago: soc europeu i Europa és un gegant econòmic i un nan polític. Si Europa hagués sigut forta, no sabem si Putin hauria anat a la guerra. Els alemanys ho han entès de seguida; ells, que el record traumàtic del Tercer Reich els portava a no voler armar-se i ara han deixat de banda tota la política de Merkel. Europa ha d’invertir més en defensa per mostrar-se com una potència unida. És molt complicat, però el més important és Alemanya, on crec que hi havia un forrellat que ha saltat pels aires. Fins ara creien que el comerç frenava l’ardor i que els interessos econòmics prevalien.

I no és veritat?

— No, només cal que miri els russos. No tenen res a guanyar econòmicament en aquesta guerra. Rússia és el país més extens del món, amb uns recursos naturals considerables... On hi ha l’interès econòmic d’aquesta guerra? No és una guerra econòmica.

És imperialista?

— Aquesta guerra és cosa d’un individu. Putin és un dictador. Els russos tenen família i amics en comú amb els ucraïnesos. Putin ens remet a passions nostàlgiques vinculades al narcisisme megalomaníac d’un dictador que pretén passar a la història.

Com si volgués que Rússia recuperés les fronteres que tenia l'URSS quan va desaparèixer.

— Sí, ell ho veu així perquè és un megalòman i un paranoic. Qui és que l’amenaça? Fins i tot s’ha pogut annexar Crimea sense que ningú hi fes res. Ell diu que està envoltat d’estats de l’OTAN. Però si ningú no pensa envair Rússia! Només s’ho pensa ell! Què s’ha de fer davant d’un marit gelós? Li pots donar tots els motius que vulguis, que ell està convençut que la seva dona l’enganya. Passa això. Putin ja és una mena d’estrella a escala mundial i ell ho viu com una revenja d’antic espia del KGB. Diu: “Restituirem la grandesa de Rússia”. Però jo diria que ho fa per la seva pròpia grandesa. Aquesta guerra no té cap legitimitat. Potser els europeus han comès errors, però no és cert que Rússia estigués amenaçada. És ell que declara la guerra.

Qui guanyarà aquest diumenge les presidencials del seu país?

— No sé llegir el pòsit del cafè, però els indicis apunten que guanyarà Macron. La novetat és la liquidació total de l’esquerra. Les dues formacions de l’extrema dreta són, en certa manera, la primera força del país. Als anys 80 hauria estat impensable.

Què li passa a l’esquerra a França?

— Que els polítics han consumit l’esquerra a base de promeses electorals no complertes. I els ecologistes, tot i el canvi climàtic, no obtindran grans resultats. Això indica, com s’ha vist amb els armilles grogues, que la gent reacciona segons la seva situació personal. La inflació i els preus de l’energia es disparen i la gent gasta cada cop més diners, sense guanyar-ne més. Això portarà problemes.

I Macron quin espai ocupa?

— Macron juga a dues bandes: denuncia l’extrema dreta, es posiciona com si fos progressista, però, al mateix temps, és liberal en l’economia i, per tant, espera guanyar-se tota una part de l’electorat de dreta liberal, començant pels empresaris. Per a la gent d’esquerres, fa una política de dretes i, per a la gent de dretes, fa una política d’esquerres. Aquest ha sigut el seu èxit. Ha sortit reforçat de la crisi del covid, per una política de “costi el que costi”, ajudant els treballadors i el comerç, i l’Estat ha intervingut per apuntalar l’economia i evitar que s’enfonsés. Ha practicat una política intervencionista, mentre que se l’acusa de ser el president dels rics. Macron es presenta com un president protector en situació de guerra.

Quines raons locals franceses hi ha per a aquest èxit de l’extrema dreta?

— L’extrema dreta no ha sorgit del no-res. Inicialment va ser per la immigració. Si vius en un barri popular i et punxen les rodes al carrer i hi ha robatoris, no t’agrada, i una part de la població que abans votava comunista, ara vota l’extrema dreta. I segon, les polítiques ultraliberals, que han acabat amb els serveis públics en nom del mercat. A més, França ha viscut sis mesos de psicodrama absolut amb els armilles grogues.

Qui són?

— A grans trets, són la França de la perifèria. No són els pobres, perquè tenen feina, però viuen molt collats. No viuen com burgesos liberals que mengen sa i es desplacen amb bici. Viuen lluny del centre de les ciutats, van a menjar al McDonald’s, han d’agafar el cotxe i tenen una caseta. Se senten part d’una França marginada, i voten l’extrema dreta. I també hi ha un altre motiu del desplaçament del vot a l’extrema dreta: abans les grans ideologies eren religions i ara no; la gent prova, com al supermercat. Els votants són una mena de consumidors escèptics i l’escepticisme afavoreix l’extrema dreta, que diu: “Els responsables del caos són la dreta i l’esquerra de sempre, que fa 40 anys que fan el mateix”. I així amb tot. I els funciona prou bé.