Hilda Legideño i Bernabé Abraján: “No ens creiem la versió oficial: no podem donar per morts els nostres fills”
Pares de dos dels joves de l'escola Normal desapareguts a Iguala, a Mèxic
Brussel·lesJosé Antonio Tizapa, de 20 anys, i Adán Abraján, de 24, són dos dels 43 estudiants de magisteri desapareguts el 26 de setembre a Iguala, un poble de l’estat de Guerrero (Mèxic). La mare del José Antonio, Hilda Legideño, i el pare de l’Adán, Bernabé Abraján, han viatjat a Brussel·les per reunir-se amb membres del Parlament Europeu i amb diverses organitzacions, com Amnistia Internacional, per buscar el seu suport.
El relat de la Fiscalia que ha investigat la desaparició és esfereïdor. Segons l’informe oficial, construït a partir del testimoni de tres dels narcotraficants que van acabar amb la vida dels nois, els joves estudiants van ser detinguts per la policia i posteriorment lliurats als membres d’un càrtel de droga, que els van assassinar a sang freda i després els van cremar. Les famílies desconfien de la versió oficial i neguen que els joves estiguin morts.
Han viatjat a Europa per buscar el suport de la comunitat internacional. Què n’esperen exactament?
Hilda Legideño: Que la comunitat internacional pressioni el govern mexicà perquè no tanqui el cas. I que pressioni perquè ens tornin els nostres fills: són persones relacionades amb el govern de Guerrero els que es van emportar els nois i són ells els que ens els han de tornar.
Bernabé Abraján: Esperem que pressionin el govern de Mèxic i que s’investigui què va passar realment. Confiem que a través de les Nacions Unides i de la comunitat internacional es faci justícia i que els nostres fills apareguin.
La Fiscalia que ha investigat els fets assegura que els 43 estudiants van ser lliurats per la policia als narcotraficants, que els van assassinar i cremar.
H.L.: No creiem la versió oficial de la Fiscalia, perquè des d’un principi ens va mentir. Quan van trobar les primeres fosses, ens van dir que els nostres fills eren allà. Hem demanat la intervenció de pèrits argentins perquè fessin les investigacions i ens han dit que no, que era fals el que la Fiscalia ens havia dit. Els nostres fills no eren allà. La Fiscalia diu que els narcotraficants van cremar els cossos. Hi ha científics que ens han dit que no és possible cremar tants cossos, que cal molta llenya i combustible.
B.A.: És que el govern no vol dir la veritat perquè hi té alguna cosa a veure. No han investigat el president de l’estat de Guerrero i la seva dona. No creiem res del que ens diu el govern. Tenen 99 detinguts, però els que van donar l’ordre de fer desaparèixer els estudiants van ser el president i la seva dona.
Vostès estan convençuts que els estudiants desapareguts no estan morts. Què en saben del cert, del que va passar aquell dia?
H.L.: Als nostres fills se’ls van emportar els policies amb la complicitat dels militars, perquè els militars eren allà, molt a prop, i no van fer res pels nostres fills. Creiem que el govern els reté i demanem que ens els torni. El governador Ángel Aguirre va deixar el seu càrrec i no ho volen investigar. Uns polítics tapen els altres.
Denuncien que a l’estat de Guerrero hi ha un elevat nivell de corrupció i complicitat entre la policia i la delinqüència organitzada.
H.L.: Sí, a Mèxic hi ha moltes desaparicions. El govern diu que el d’Iguala és un cas aïllat, però no ho pot ser quan hi ha més de 23.000 desaparicions forçades a Mèxic, més les que no es denuncien. A Mèxic hi ha molta delinqüència organitzada i el govern en té coneixement però no fa res. Per què? Doncs perquè probablement li donen diners. Si no, com s’expliquen totes les cases que té el president [Enrique Peña Nieto]? Nosaltres no sabem res de política però veiem les coses. D’on surten tants diners?
B.A.: Desgraciadament vivim a Guerrero, on governen els narcotraficants. La delinqüència organitzada són els mateixos governants.
Les famílies dels estudiants s’han mobilitzat molt. ¿Tenen por de represàlies?
H.L.: Jo no tinc por. És al meu fill a qui es van emportar i he de buscar-lo… No tinc por.
B.A.: Hem decidit que la por ja l’hem perdut. Ens han agafat els nostres fills i el que volem és trobar-los. Estem tots d’acord que continuarem lluitant fins que els trobem. Ja no tinc por. Ens han amenaçat dient que, si seguim amb les protestes, ens faran desaparèixer. Però si ens maten a algú de nosaltres, els pares dels estudiants, el poble se’ls tirarà a sobre.
Han passat més de quatre mesos, però mantenen l’esperança.
H.L.: Tenim esperança i fe i seguirem buscant els nostres fills. Com a pares, no podem donar els nostres fills per morts. Continuarem lluitant i buscant-los.
B.A.: Les classes a l’escola normal ja han començat i volem que els nostres fills tornin perquè hi puguin continuar estudiant. Nosaltres som pagesos, som gent pobra que no té recursos per enviar els fills a altres escoles.
El cas ha tingut molta repercussió. ¿Han sentit el suport d’altres ciutadans?
H.L.: Sí, ens han donat suport perquè molta gent també són pares i pensen que, si els arriba a passar a ells, seria horrible. Portem quatre mesos i és una desesperació. És un malson el que estem vivint. Tot el que estem fent és perquè volem que una cosa així no torni a passar.