Hervé Falciani: “La por ha de canviar de bàndol: acabem amb la impunitat dels rics”

Fa gairebé cinc anys va sacsejar les finances mundials quan va copiar 130.00 fitxers de la seu del banc HSBC a Ginebra, on treballava en el departament informàtic. Eren els noms i les dades dels milionaris que es beneficien de l’opacitat de la banca, entre els quals hi ha grans evasors fiscals d’arreu del món. Perseguit per les autoritats suïsses per vulnerar el secret bancari, el gest de Hervé Falciani i la col·laboració amb les autoritats fiscals ha permès als govern de països com França, Grècia, Espanya, Alemanya, els Estats Units i l’Argentina recuperar milers de milions d’euros. En la seva llista també hi havia noms com el d’Emilio Botín, Luís Bárcenas i les claus per descobrir la trama Gürtel. També el de Liliane Bettencourt, propietària de L’Oréal; Arlette Ricci, de Nina Ricci; el dissenyador italià Valentino, i Elisabetta Gregoraci, dona de Flavio Briatore, exdirector esportiu de l’equip Renault de Fórmula 1. Respon a les preguntes de l’ARA en una entrevista per Skype des del seu amagatall a París.

En pocs mesos pot passar d’estar a la presó a ser eurodiputat pel Partit X. Ara vol entrar en política?

Si dedicar-se a la política vol dir fer-ne una professió, no. Però si vol dir un compromís com a ciutadà, doncs sí.

Després de cinc anys de fuga, ¿es penedeix del que va fer?

Tothom que pren una decisió com la que jo vaig prendre, s’ha de preparar. No vaig fugir: vaig assumir un compromís. Quan t’enfrontes al món financer i a la seva falta de regulació, ja saps que et costarà molts anys, potser tota la vida.

Quina és la seva situació ara?

Sóc investigador d’un institut de recerca francès. Treballo per al ministeri d’Hisenda francès, intentant oferir els meus coneixements a l’administració pública francesa, i col·laboro amb altres governs.

No té por?

No. He de prendre precaucions, com tothom que treballa en la lluita contra el frau. Aquesta entrevista no es pot fer en condicions normals: no puc tenir aparicions públiques, i només puc veure la meva família molt de tant en tant.

¿Alguna vegada ha demanat diners a canvi de la informació que va extreure del banc on treballava?

No he demanat mai ni un cèntim. La meva ajuda a la justícia ha estat del tot desinteressada. Els rumors que diuen que ho vaig fer per diners vénen tots de les mateixes persones: els que estan interessats a amagar que la meva acció ha permès a molts països recuperar milers de milions.

¿S’identifica amb el fundador de Wikileaks, Julian Assange, o l’exanalista que va revelar l’espionatge massiu dels EUA, Edward Snowden?

No m’identifico amb ningú. Vaig fer el que vaig fer per mi mateix. Tinc un eix de treball: la lluita contra l’opacitat financera i la falta de controls al moviment de diners. Si en algun punt coincidim amb gent com Assange i Snowden és en la idea que el ciutadà no és una criatura: que ha de tenir criteri i per això li cal l’accés a la informació.

Com valora la col·laboració de les autoritats espanyoles amb vostè per lluitar contra el frau fiscal?

Com en totes les polítiques del govern espanyol, no es pot generalitzar. M’he trobat amb gent extremadament competent i motivada. La meva experiència és més aviat positiva: hi ha coses a millorar i per això cal conèixer amb més profunditat com funciona el sistema.

Quants diners s’han recuperat gràcies a la informació que vostè va aportar a la Hisenda espanyola? Un dels casos més sonats va ser el de la família Botín, que va regularitzar 900 milions d’euros en comptes a l’HSBC, dels quals va pagar 200 milions d’impostos.

Hi ha casos emblemàtics que han sortit a la premsa, però el que per mi és més important és la lluita contra la impunitat per combatre el frau. Cal fer por als que burlen la llei, als que no paguen els seus impostos. Li poso l’exemple de França: en quatre mesos, des que es va fer públic que jo col·laborava amb les autoritats, hem fet aflorar més diners que en quatre anys, i això ha representat milers de milions d’euros. Es tracta que, abans d’anar a obrir un compte a l’estranger, els evasors tinguin por que se sàpiga. Estem fent que la por canviï de bàndol. Fins ara érem nosaltres que teníem por que els diners marxessin i ara la por està passant al costat de les societats i els rics insolidaris que evadeixen.

Molta gent té por.

Tinc molts amics que fa temps que són a l’atur. Tenen por de perdre la casa, de no poder pagar el rebut de la llum. Hi ha molta gent que pateix perquè d’altres no volen pagar el que els toca. I això és inacceptable.

La seva col·laboració amb els governs no es limita a donar noms.

Es tracta d’explicar tots els mecanismes de l’opacitat financera. Es parla molt de comptes a l’estranger, de societats offshore, que permeten amagar les transaccions financeres, els seus destinataris i les intencions reals que hi ha al darrere. Si no es controla el sistema financer, no es pot assegurar, ni tan sols, que una empresa que presenta pèrdues per justificar acomiadaments o retallades salarials no ha enviat els seus diners a l’estranger. Pot ser simplement una estafa als treballadors. La meva col·laboració amb la policia i l’Agència Tributària consisteix a engegar mesures per descobrir aquests mecanismes d’encobriment de l’activitat financera. Això es basa en la tecnologia.

La part més inexplicable de la seva història és quan va decidir venir a Barcelona. Havia lliurat la seva llista a les autoritats franceses, que van rebutjar l’ordre d’extradició de Suïssa. Vivia amb la seva família a Niça i li havien ofert una bona feina en un institut públic de recerca. I de cop decideix agafar un vaixell i presentar-se a Barcelona, on sabia que seria detingut per l’ordre de recerca i captura de la Interpol.

Volia que em detinguessin per garantir la meva protecció i per oferir la meva col·laboració a la policia i a la Fiscalia Anticorrupció. Per fer-ho havia de fer saltar l’alerta de la Interpol i, per tant, havia de passar per aigües internacionals. Volia venir a Espanya perquè aquí hi ha una Fiscalia Anticorrupció que és excepcional a Europa: permet obrir investigacions a partir d’informacions que no tenen un origen clar, sempre que siguin coherents i veraces. No em podia quedar tranquil·lament a França, on no em garantien que les investigacions continuessin.

¿Però abans d’arribar tenia algun acord amb les autoritats espanyoles? Va passar set mesos a la presó.

No. Aquest era el risc. Espanya era la millor solució. M’esperava anar a la presó, però no tant de temps.

Com funciona l’evasió fiscal a Suïssa? ¿S’omple una maleta de bitllets i es porten a Ginebra?

El principi és molt simple. Els mecanismes que he denunciat són l’ADN de les societats pantalla. Tothom pensa en maletes, però les maletes es fan servir sobretot per treure els diners de Suïssa sense deixar rastre. Per portar diner líquid d’Espanya o altres països a Suïssa es va amb la complicitat dels banquers. Tot funciona a través d’intermediaris, que posen en contacte un client que demana efectiu en un país amb un altre que el demana a l’altre. I es fa un càrrec molt simple de comptabilitat B. Hi ha moltes casuístiques.

Vol crear un radar de les finances.

Com va demostrar Snowden, les agències d’espionatge recullen les metadades (qui truca a qui, qui envia un correu...) i en finances podem fer el mateix: guardar les dades. Des que a Europa funciona la norma SEPA podem referenciar tots els comptes bancaris. Això permetria traçar totes les transaccions que es fan i establir els patrons, els camins del frau. Per lluitar contra el frau, com sempre, cal reunir totes les informacions de tots els bancs i identificar aquests camins. Un exemple: descobrir dos clients aparentment sense connexions que comparteixen el mateix número de telèfon.

¿La UE fa prou esforços per lluitar contra el frau?

Existeix una opacitat, una capa d’obscuritat que no és normal. Europa té un gran potencial, sobretot en termes de compartir informació, però el problema és que no hi ha prou transparència. Avui tenim la tecnologia per compartir la informació i les decisions importants per al nostre futur. La democràcia és control sobre les institucions.

La fiscalia espanyola ha dit que no farà pública la seva llista. ¿La ciutadania no hauria de saber qui són els 3.000 espanyols que tenien diners al banc on vostè treballava?

Crec en el respecte a la intimitat i la confidencialitat. Una cosa és informar del que correspon al domini públic i l’altra jutjar. Els correus de Miguel Blesa, president de Caja Madrid, són resultat de la col·laboració del Partit X amb la justícia. La societat no pot ser un espai on tothom jutja tothom.

------------------------------------------------------

Perfil

Informàtic, perseguit, presoner i investigador: cinc anys de periple

Hervé Falciani (Mònaco, 1972) des del seu lloc al departament d’informàtica de la seu a Suïssa del banc HSBC va copiar, en secret, entre 2006 i 2008, les dades de clients i transaccions. Més de 130.000 comptes opacs que amagaven milers de milions d’euros d’evasió fiscal arreu del món. El 2008 va viatjar al Líban i es va entrevistar, amb un nom fals, amb el director de la filial del seu banc a Beirut, oferint-li la llista. Al·lega que ho va fer per fer disparar les alarmes i obligar les autoritats suïsses a obrir una investigació. Davant la negativa, va fugir a França, i Suïssa va dictar sobre ell una ordre de detenció internacional per vulneració del secret bancari. El govern de Nicolas Sarkozy (amb Christine Lagarde com a ministra d’Economia, que va lliurar la llista a altres governs europeus) no el va extradir. El juliol del 2012 va ser detingut al port de Barcelona. El van empresonar: mentre es decidia sobre la seva extradició va donar dades a Hisenda per fer la regularització fiscal més important de la història d’Espanya. L’Audiència Nacional el va posar en llibertat el 18 de desembre passat i li va donar protecció. Ara viu entre França, Itàlia i Espanya i les autoritats asseguren que hi col·labora desinteressadament.