Els herois de Txernòbil

Prípiat (ucraïna)Els noms dels liquidadors ressonen a la sala de cerimònies. Un a un pugen a la tribuna, alguns amb cadires de rodes, altres recolzant-se en les crosses i gairebé tots arrossegant una vellesa prematura. Entre aplaudiments, recullen una medalla que rememora el seu heroisme, però que sobretot demostra que continuen en vida, trenta anys després de l’accident de Txernòbil. Els liquidadors són els homes i les dones que, en els dies posteriors al sinistre, van ser enviats a primera línia per aturar les emissions i evitar que la tragèdia encara fos més gran. Però aquests enginyers, bombers, soldats o simples treballadors ho van pagar amb la salut: les immenses dosis de radiació que van absorbir van destruir el seu organisme.

Molts dels seus companys ja han mort. “El meu marit només va passar un minut sobre el sostre del reactor, però aquest minut li va costar la vida”, explica Tatiana Protxenko, viuda del soldat Borís. Els reclutes eren enviats a la coberta, per torns de molt curta durada, amb la missió de recuperar el material que s’havia escampat amb l’explosió i tornar-lo a tirar a l’interior de la central a través l’enorme esvoranc que s’havia obert al sostre. La radiació era altíssima i les improvisades proteccions de plom que portaven es van demostrar totalment insuficients. Després d’aquell dia, per al soldat Borís va començar una llarga agonia: les cèl·lules del seu sistema nerviós van començar a morir, i els braços i les cames li van deixar de funcionar. Tot i les vuit operacions a què va ser sotmès, mai va tornar a portar una vida normal i va morir al cap de 18 anys.

Els primers ferits van ser enviats a l’hospital de Prípiat, la ciutat modèlica soviètica on vivien els treballadors de la central. “Portaven el terror pintat als ulls. Uns ulls enormes enmig d’unes cares totalment vermelles. Em miraven com si haguessin perdut el cap”, recorda la infermera Anna Zintxenko. No oblidarà mai aquelles cares ni els laments que deixaven anar. Però tampoc oblidarà que no va poder trucar a casa per prevenir els seus fills perquè els telèfons no funcionaven. “Jo veia l’horror a l’hospital i quan mirava per la finestra veia la gent al carrer, passejant, com si no passés res”, recorda amb la veu entretallada.

Els nens eren a l’escola, perquè les autoritats no havien donat cap instrucció per tancar-les, tot i que l’accident s’havia produït a les dues de la matinada. Mentrestant, a l’hospital continuaven arribant més i més ferits de la central. Els treien la roba i els rentaven. Anna Zintxenko també es dutxava cada mitja hora. Però va servir de poc: al final del dia va començar a sentir nàusees. Aquest va ser el primer símptoma de les nombroses malalties que l’han acompanyat tota la vida.

“Vam enterrar la joventut”

A Vasil Lievkovski el van despertar a les sis del matí. Era xofer d’ambulància i es va encarregar de transportar els ferits. “De seguida vaig comprendre que era perillós. Sabia on treballava. I notava com un regust de metall a la boca. Però no podia no anar-hi. Hauria sigut com desertar i això hauria equivalgut a ser detingut”, explica deixant els heroismes de banda. Recorda que feia sol i la gent anava de compres perquè estaven preparant la festa del primer de maig. Només a mitja tarda es va emetre el primer comunicat aconsellant a la població que es tanqués a casa. Però el Vasil va continuar treballant, a un ritme feroç, durant cinc dies. Fins que ja no va poder controlar els vòmits i el van evacuar. A l’Institut Mèdic de Moscou, on el van tractar, els metges li van aconsellar que no tingués descendència. “I els vaig fer cas. No em sentia capaç de tenir un fill amb una malformació”. En el moment de l’accident tenia 23 anys i s’acabava de casar. “A Prípiat vam enterrar la nostra joventut. Érem forts, estàvem plens d’energia. I ara em sento com un cavall vell”, conclou.

Valeri Xaika s’ha posat l’uniforme de gala per a la cerimònia. Porta la pitrera carregada de medalles i el seu bigoti blanc li dóna un aire digne. Però quan ho recorda es descompon i les llàgrimes li flueixen dels ulls. “Recollíem els animals. Els gossos i els gats van ser els primers a morir perquè la radiació s’acumulava arran de terra. La gent no se’ls va poder emportar, estava prohibit”, explica. Era capità de policia i va participar en l’evacuació de la població, que va començar 36 hores després de l’accident. A les 13.10 hores un curt missatge oficial advertia que s’havia produït una “situació insatisfactòria de radiació” i com a mesura de seguretat serien evacuats durant tres dies. Es van mobilitzar 2.700 autobusos i 300 camions, i en poc més de tres hores la ciutat va quedar buida dels seus 48.000 habitants. Però tot es va fer enmig de la més gran desinformació. “Les autoritats no ens havien explicat quin era el nivell de risc. Érem analfabets davant del perill -recorda el Valeri-. La pols era el més perillós perquè la radiació s’acumulava als pulmons i a l’estómac, i les màscares que ens van donar eren contraproduents. També els dosímetres van deixar de funcionar de seguida”. Els evacuats mai van poder tornar a la ciutat, on van abandonar totes les seves possessions.

Ciutat fantasma

Avui en dia Prípiat és una ciutat fantasma, on les plantes s’han apoderat dels carrers i dels edificis buits. Encara s’hi pot reconèixer una escola, un supermercat, però ja no queda absolutament res que pugui ser utilitzat. Els lladres s’ho han endut tot: els mobles, els utensilis de cuina i fins i tot les portes. I això malgrat la prohibició de treure res del territori. Anna Zintxenko va aconseguir tornar a casa després de l’accident perquè com a membre del partit tenia alguns privilegis. Portava un dosímetre per veure si hi havia algun objecte net que es pogués recuperar. “Vaig trobar el meu abric de pell. El dosímetre es va disparar, estava completament irradiat. I jo vaig agafar un ganivet i el vaig destrossar amb tota la ràbia del món. No volia que algú el robés, que algú es contaminés amb aquell abric”. Al llarg dels anys, Prípiat s’ha anat venent trosset a trosset als mercats locals, o senzillament la gent ha anat recuperat coses per arreglar-se la casa. “Amb els anys s’ha perdut el sentit del perill perquè la radiació és un mal que ni es veu ni es nota”, explica un dels vigilants de la zona d’exclusió.

La radiació també és un mal que actua lentament, a llarg termini. I per això les xifres relatives a quantes víctimes va provocar l’accident són contradictòries. Però després de trenta anys treballant amb els irradiats de Txernòbil, el professor Anatolii Txumak ha arribat a una sèrie de resultats concloents. “Els liquidadors presenten un alt risc de tenir leucèmia, que és una malaltia molt poc freqüent -explica-. També hem registrat que els nivells de càncer de tiroides són quatre vegades més elevats del normal entre els liquidadors i entre la gent que va ser evacuada de la zona”. En total, 6.000 nens han sigut operats de càncer de tiroides al llarg dels anys. “El primer cas el vam diagnosticar el 1990 i ningú ens volia creure”, comenta Txumak. Però amb el temps la comunitat internacional ha hagut de reconèixer les conclusions del Centre Nacional d’Investigació de Medicina de les Radiacions.

Fins a 30 malalties diferents

La leucèmia i el càncer de tiroides són dues de les patologies més greus, però no són les úniques: els tumors, els problemes cardiovasculars, els desordres digestius i les complicacions respiratòries s’acumulen en l’organisme dels liquidadors. “Tinc fins a 30 malalties diferents”, explica Vasil Lievkovski ensenyant l’enorme dossier on hi ha recollit el seu historial mèdic. “Tinc problemes de cor, problemes de pressió. Tinc les tiroides massa desenvolupades, em fan mal les cames…”, va enumerant. Cada any passa entre 22 i 25 dies a l’hospital.

Als problemes de salut s’hi suma ara la complicada situació econòmica que viu el país. En el seu moment, els liquidadors van obtenir uns certs avantatges socials com a herois de la Unió Soviètica: es van situar al capdavant de les llistes d’espera per obtenir un pis i les pensions que els van prometre estaven per sobre de la mitjana. Però les coses han canviat. “A la meva vida hi ha hagut tres dies negres”, afirma Volodímir Kobtxik, un dels liquidadors. El primer va ser el dia de la catàstrofe, el segon quan els van retallar les pensions el 2011 i el tercer quan es va congelar el pressupost el 2015. “Si l’estat continua així, ens matarà abans d’hora”, conclou.

Es calcula que en total unes 600.000 persones van participar a les tasques per minimitzar les conseqüències de la catàstrofe: 52 van morir els dies posteriors a l’accident. Amb el temps han anant desapareixent els que estaven en primera línia: els bombers que van evitar que el foc s’estengués als altres reactors, els pilots dels helicòpters que sobrevolaven el reactor obert per llançar-hi sorra i plom, els homes que van construir el sarcòfag que va segellar la central… Segons l’últim recompte, l’1 de gener quedaven 210.247 liquidadors amb vida.