Henry Acosta: “Els del ‘no’ que agafin el fusell i combatin la guerrilla”

BarcelonaHenry Acosta és un economista colombià, exfuncionari de la FAO que havia treballat en projectes de desenvolupament a Llatinoamèrica i l’Àfrica. El 1998 una trobada casual amb un cap de les FARC li va donar l’oportunitat anys després de convertir-se en un intermediari entre la guerrilla i el govern del llavors president Álvaro Uribe. Nascut en una zona rural freqüentada per guerrillers fa 67 anys, no té cap dubte que el referèndum d’avui serà un vot per la pau.

Com arriba a tenir contacte amb les FARC?

M’havien encarregat visitar una comunitat de desplaçats quan em va parar un control militar que al principi creia que era l’exèrcit. Em van demanar que els seguís fins a una finca rural on em vaig trobar amb un home vestit de civil que era Pablo Catatumbo, un cap de les FARC.

Va témer per la seva vida?

No, no. Aquell primer dia vam connectar xerrant d’història, política i costums camperols i fins i tot Catatumbo em va convidar a quedar-me a dormir. “Torni a venir i porti’m llibrets”, em va demanar. I així ho vaig fer. Ens vam veure sovint, fins que el 2012 segresten 12 senadors, entre els quals hi ha el fill d’un amic.

Contacta amb Uribe?

Sí, perquè m’autoritzés a fer d’intermediari amb Catatumbo i l’alt comissionat de la Pau, Luis Carlos Restrepo, i negociar per l’alliberament. Tot i que havíem aconseguit que n’alliberessin tres, l’operació es va frustrar per una filtració. Però allò em va deixar connectat amb Uribe. I Restrepo es va encaparrar més que Uribe amb un acord humanitari per intercanviar presoners.

Per què Uribe fracassa?

Ell feia i després es penedia. No es va atrevir a fer el pas final mai perquè sempre hi va desconfiar. El 2006 jo li vaig fer arribar un missatge de la guerrilla en què textualment deia que no estava per la presa del poder ni per fer país socialista sinó capitalista. I en un principi va autoritzar l’inici de les negociacions però tres dies després ja no volia negociar causes polítiques, socials o econòmiques del conflicte. I a finals del mandat, el 2010, a punt de les converses al Brasil a les FARC ja no hi estaven interessades per la imminència de les eleccions.

¿Li va costar convèncer Santos, ministre de Defensa amb Uribe?

No, sent encara electe ja va mostrar predisposició. Tot procés social o polític és un procés d’assaig i error i el president Santos va ser prou savi per detectar en què havien fallat els presidents Pastrana i Uribe.

On era l’error?

Sabia que no podia derrotar militarment les FARC i que havia de parlar amb ells. Mesos després de la seva arribada al poder vam començar les exploratòries per al diàleg i es van analitzar 32 possibles països. Ens vam decidir per Cuba perquè en ser una illa afavoreix la seguretat i pel compromís de Castro.

Recorda moltes crisis?

Moltes. La primera només 15 dies després d’iniciar el diàleg, però es va ser prou intel·ligent per anar aparcant els punts on s’encallaven les negociacions i anar avançant d’altres. L’última crisi va ser al març per un malentès i les FARC van donar ordre escrita als guerrillers de posar-se en posició de combat.

Creu que pot guanyar el no?

Si guanya el no no hi haurà renegociació de l’acord de pau, les FARC tornaran un altre cop a les muntanyes perquè l’acord quedaria invalidat. Senyor o senyora, voti no però agafi un fusell per combatre la guerrilla. Els del no estan per la guerra.

I si guanya el sí, Colòmbia en pau?

No, queda el risc del paramilitarisme i la desmobilització de les FARC, que no començarà fins que no s’aprovi la llei d’amnistia i indult i 52 lleis més. S’espera que el postconflicte duri 10 o 15 anys.