"He sobreviscut: si l'infern existeix és a Mariúpol"
Olga Ivanova relata com va suportar tres setmanes de bombardejos i va fugir del setge de la ciutat ucraïnesa que és clau en l’ofensiva de Putin
Barcelona“Allò no era vida: no teníem menjar, ni electricitat, ni cap connexió amb l’exterior. Els atacs amb artilleria i els bombardejos aeris no paraven: estàvem aterrits i ni tan sols podia trucar al meu marit per dir-li que la meva filla i jo estàvem vives”. Així descriu Olga Ivanova, una caixera de banc de 45 anys, les tres setmanes que va sobreviure al setge de Mariúpol, la ciutat del sud d’Ucraïna que des del 24 de febrer, el dia que va començar la invasió russa, no ha tingut ni un moment de respir.
A poc a poc, comencen a emergir els testimonis d’horror dels supervivents que han pogut abandonar la ciutat enmig dels constants bombardejos. És impossible saber quanta gent hi ha mort: l’Ajuntament va parlar fa setmanes de 2.500 víctimes, però el balanç no s’ha actualitzat. Divendres el govern local afirmava que hi podia haver 300 morts al bombardeig de fa uns dies en un teatre on havien escrit en rus la paraula criatures per intentar evitar que els pilots els bombardegessin. Uns tres mil combatents ucraïnesos han pogut per ara repel·lir l’ofensiva dels 14.000 russos que tenen totalment encerclada la ciutat, però les forces s’estan esgotant. La ciutat, un port comercial del mar d’Azov, és un objectiu estratègic en el pla rus per connectar les dues zones d’Ucraïna que ja controla des del 2014: les repúbliques autoproclamades del Donbass i la península de Crimea.
“El meu millor amic va morir a casa per les ferides d’una explosió”, explica Ivanova entre sanglots. “Vuit dies després el vam enterrar en un forat davant del mateix edifici, no vam tenir temps de cavar gaire fondo perquè les bombes no s’aturaven i només vam poder posar un rètol amb el seu nom”, relata. Sense possibilitat d’enterrar els cadàvers, moltes famílies van optar per deixar els avis morts als balcons, recorda en una conversa telefònica la dona, que s’ha refugiat a la ciutat de Dnipró, a uns 300 kilòmetres al nord de Mariúpol.
Incomunicades i sense menjar
Des del 25 de febrer, el barri on vivia Ivanova, als afores de la ciutat, es van quedar sense llum, aigua, internet ni cobertura mòbil. Justament allà es van produir els primers combats. “Els bombardejos van començar el 2 de març. Ens disparaven des de tot arreu”. Va decidir anar a casa de la seva filla Elisabetha, que estava una mica més lluny dels combats, a la quarta planta d’un edifici alt. “L’endemà van atacar les plantes superiors i vam pensar que nosaltres havíem tingut sort. Però aleshores van tornar a començar els bombardeigs i vam haver de baixar al soterrani”, relata. Podien estar més o menys a recer de les bombes però les condicions sota terra eren insuportables. “Érem sis comunitats de veïns i hi vam baixar amb el que portàvem posat, però allò no estava preparat: estava ple de rates, feia molta pudor, la gent va començar a fer-se les necessitats a sobre”, recorda. La gent de Mariúpol, com tothom a Ucraïna, no estava preparada per a una guerra. “Estàvem a nou sota zero i a les dues de la matinada ja no podia aguantar més: vaig pujar al pis, però els combats eren tan forts que vaig haver de tornar al soterrani”.
“Hi havia ferits i no arribaven les ambulàncies perquè els bombardejos i trets d’artilleria no paraven. Hi va quedar molta gent que no podia sortir: gent gran, dones embarassades, famílies amb criatures, ferits... i no sé si són vius o morts”, lamenta. Ivanova i la seva filla podien intentar fugir. La millor opció era anar a casa l’àvia, que vivia molt a prop en una casa de dues plantes. “Vam decidir córrer cap allà, enmig de trets i explosions. El terra tremolava i vam arribar vives de miracle”, diu amb la veu trencada. Un altre soterrani, però només s’hi van poder estar dos dies, fins que la casa dels veïns va ser atacada. Sense cobertura de mòbil ni cap contacte amb l’exterior havien de prendre decisions a cegues. Van pensar que el més segur era anar cap al centre, a casa d’uns amics. “A l’arribar-hi vam veure que les cases no estaven en flames com al meu barri, però les farmàcies i les botigues estaven tancades i no hi havia res per menjar”, diu. Divendres, l’Ajuntament de Marípol denunciava que ja havien començat les morts per fam, després que totes les promeses russes d’alto el foc i de corredors humanitaris haguessin quedat en no res.
La situació al centre de la ciutat també era penosa. “Havíem d’agafar aigua del riu amb galledes i cuinar al carrer fent foc a terra perquè no hi havia ni gas ni electricitat. Tampoc no hi havia gaire menjar: reuníem el poc que trobaven i ho compartíem”, recorda. La dona no podia parar de pensar en els seus veïns, que havien quedat enrere. “Vaig trobar un equip de la Creu Roja i els vaig parlar de la gent del meu barri, però em van dir que no els permetien accedir-hi. Em vaig adonar que estaven sols i que ningú els podria ajudar”.
El marit d’Ivanova treballava fora de la ciutat i no hi havia pogut parlar des que va començar la invasió perquè el primer que van atacar les tropes russes van ser les infraestructures de comunicacions. “Ens van dir que a la planta 12 d’un edifici es podia tenir cobertura. Hi vam pujar tot i els bombardejos, i vam aconseguir parlar uns segons, però de seguida es va tallar”.
Sense testimonis
Ivanova no es va assabentar de res del que passava a la ciutat fins que en va poder sortir, el 15 de març: aleshores va descobrir que havien bombardejat la maternitat i el teatre. Els únics periodistes que quedaven a Mariúpol eren un equip local de l’agència AP que van decidir quedar-se per documentar tot el que poguessin i van arriscar la vida per fer arribar al món les imatges d’aquelles atrocitats. Van haver de marxar quan militars ucraïnesos els van anar a buscar a l’hospital on s’amagaven perquè, segons la informació de què disposaven, els soldats russos els tenien en una llista negra per detenir-los i obligar-los a desmentir les imatges que havien gravat.
Ella i la seva filla van fugir arriscant la vida. “Vam sortir en un cotxe mig destrossat, sota les bombes, atapeïdes com sardines i després de passar més de vint controls russos i ucraïnesos. Jo no podia parar de plorar: si existeix l’infern és a Mariúpol, i si existeix l’ànima a mi em feia mal”. Diu que no pren partit en aquesta guerra i només vol que hi hagi un acord perquè “no hi pot haver res més important que la vida de tota la gent que encara continua allà, sota les bombes”.