Shatha Hanaysha: "Han matat la Shireen, però continuarem fent periodisme a Palestina”

BarcelonaShatha Hanaysha (Jenin, 1995) és la periodista palestina que estava al costat de Shireen Abu Akleh, la reportera d’Al-Jazira a Cisjordània, quan va ser assassinada per soldats israelians l’11 de maig. En una conversa telefònica amb l’ARA, emocionada però amb veu serena, explica com van anar els fets i com ha reaccionat la població i la professió.

Què va passar el dia que Shireen Abu Akleh va ser assassinada?

— Un grup de companys vam anar a cobrir a primera hora del matí una operació de l’exèrcit al camp de refugiats de Jenin. Quan vam arribar a l’entrada del camp tot estava tranquil. Ens vam aturar en un dels carrers principals, a l’entrada del camp: hi havia molt de trànsit perquè era l’hora d’anar a treballar. Els soldats israelians amb els seus vehicles eren dins del camp, envoltant unes cases, on buscaven joves que volien detenir. Nosaltres volíem acostar-nos-hi per fer fotos i vídeos. Portàvem posats els cascos i les armilles i carregàvem càmeres i trípodes i pensàvem que érem en un lloc segur. Com fem sempre, ens vam posar en un lloc ben visible, davant uns vehicles de l’exèrcit, perquè sabessin que érem periodistes i ens hi vam quedar uns deu minuts. Després vam començar a avançar cap a l’interior del camp. Érem quatre periodistes: la Shireen, jo, l’Ali al-Samoudi i el Mujahid al-Saadi. Més enrere venien dos càmeres. I ens van començar a disparar.

¿Creu que vostès eren l’objectiu? ¿Que els van disparar perquè eren periodistes?

— Sí, perquè allà no hi havia ningú més: només nosaltres quatre. Es van esperar que arribéssim a una zona des d’on era molt difícil retrocedir. Quan van començar els trets, el Mujahid de seguida se’n va adonar i va cridar: “És contra nosaltres!”, va saltar darrere un petit mur i ens va dir que hi anéssim. El vam voler seguir, però el foc era tan intens que vam haver de tornar enrere. L’Ali anava el primer i li van disparar per l’esquena. La Shireen, que era la segona, em va dir: “Han ferit l’Ali”. Jo estava darrere l’arbre i esperava que la Shireen vingués al meu costat, i aleshores va caure.

I els trets no s’aturaven.

— Tots estàvem cridant, però no van parar de disparar. A mi em va salvar l’arbre. Primer em vaig pensar que la Shireen havia caigut, però després em vaig preocupar perquè no es movia. Aleshores vaig veure la sang al terra. I cada cop que treia la mà per intentar arrossegar-la darrere l’arbre, em disparaven. Després vaig veure que li havien disparat sota l’orella, una zona que no està coberta ni per l’armilla ni pel casc.

Què representava Abu Akleh dins el periodisme palestí?

— Jo vaig voler fer-me periodista quan tenia 6 anys, veient-la a ella a la televisió. Era el meu referent, la meva ídol. El meu pare i el meu avi em van dir: “Sí, fes-ho, parla com la Shireen”. Cada cop que me la trobava quan cobríem una notícia em feia una mica de vergonya perquè davant d’ella em continuava sentint com aquella nena de sis anys, però ella era sempre molt amable. Un dia, quan portàvem temps sense veure’ns, em va dir: “Hola, Shatha, com estàs?”, i jo em vaig emocionar perquè sabia el meu nom. Encara no m’ho puc creure.

Els funerals per Abu Akleh van ser dels més multitudinaris que es recorden a Palestina. Per què?

— Tothom la coneixia i l’estimava. Tota una generació hem crescut veient-la a la televisió, des de la Segona Intifada. Al-Jazira és la cadena d’informació més vista a Palestina i ella sempre parlava de la gent, del que fa Israel amb la gent palestina. Centenars de milers de persones van anar a dir-li gràcies en totes les ciutats per on va passar l’ambulància amb el seu cos.

Els soldats israelians van colpejar la gent que portava el seu fèretre.

— Volien dir: “Sí, hem matat la Shireen i podem fer el que vulguem”. Ho han fet davant dels ulls de tot el món. Així és com tracten els palestins, i no se n’amaguen.

Com afecta aquest assassinat el periodisme a Palestina?

— Quan van matar la Shireen tots els periodistes palestins van anar a cobrir els funerals. Es posaven davant la càmera i ploraven, però no deixaven de fer la feina. I dos dies més tard, l’exèrcit israelià va tornar al camp de refugiats de Jenin per detenir un noi que estava amagat en una casa. Quan hi vaig anar vaig veure tots els meus companys allà, treballant. El que ha passat és molt dur, i sí, ara tots tenim por. Això no és cap broma. Abans sabíem que ens podien ferir, que ens tirarien granades de so o gasos. Però ara pensem que potser un de nosaltres serà el següent. No és fàcil, però el que farem és continuar treballant, continuar explicant el que les forces d’ocupació fan a Cisjordània i a Gaza. Han matat la Shireen, però continuarem fent periodisme a Palestina: és la nostra feina.