Hamit Bozarslan : “Les democràcies europees són covardes i han capitulat a Turquia”

BarcelonaDoctor en història i ciències polítiques d’origen turc, Hamit Bozarslan és un dels principals experts en la Turquia contemporània i la qüestió kurda. La setmana passada va pronunciar un conferència a l’Institut Europeu de la Mediterrània.

Què pretén el president turc, Recep Tayyip Erdogan, obrint les fronteres amb Grècia als refugiats? Què espera de la UE?

A Turquia hi ha una situació molt caòtica des de fa un parell d’anys. El règim turc no pot sobreviure sense crisis, ja siguin crisis domèstiques o internacionals. I aquestes crisis són cada cop més agudes. Però també heu de pensar que Erdogan està convençut que s’ha de venjar d’Europa per la desfeta de l’Imperi Otomà a la Primera Guerra Mundial. Creu que Europa va humiliar Turquia i que ara n’ha de pagar el preu.

Però ¿espera alguna cosa en concret de les institucions europees?

Només pensa que Europa és un enemic històric. I actualment també que amb l’onada de revolucions del 2011 Europa ha impedit el ressorgiment de Turquia com una superpotència regional. Considera Europa responsable del que ha passat a Líbia, a Egipte, a Síria... com si tot formés part d’un complot occidental contra Turquia.

Com és la seva relació amb Putin?

De fet, tenen molt en comú. Perquè comparteixen aquesta lectura del passat i de la seva relació amb Occident. Però també tenen desacords: hi ha una batalla per l’hegemonia al Pròxim Orient i a Síria, i per a Turquia és greu que Rússia hagi donat suport al règim d’Al-Assad, que veu com a antiturc. Per això Rússia és alhora un enemic i un aliat de Turquia.

¿Com queda la posició d’Erdogan a Síria després de la mort de desenes de soldats turcs en els combats els últimes setmanes?

Turquia continua donant suport als grups jihadistes a Síria, i Rússia vol conquerir del tot Idlib. I és difícil saber com ho resoldran. Putin pot fer algunes concessions, però a llarg termini no acceptarà una presència turca a Síria.

¿I la intervenció a Síria no té un cost intern?

Estem en una situació molt estranya, perquè no hi ha moviments populars contra l’aventura militar d’Erdogan a Síria. Hi ha una fatiga de la societat turca, cap a Síria i en general. La gent està preocupada per la crisi econòmica, pel fet que no s’hagi declarat oficialment cap cas de coronavirus quan sí que n’hi ha a la regió, tenen por d’un gran terratrèmol a Istanbul... La gent s’està tancant en la seva esfera privada, replegada en la seva família i l’entorn més proper. La premsa està totalment controlada pel govern, i els portals independents digitals tenen poca audiència. Només el 36% dona suport a l’estratègia d’Erdogan a Síria. Però estem en una situació molt apàtica.

¿I sobre el conflicte amb els kurds?

Fins al 2014 Erdogan va intentar una mena d’aproximació als kurds per resoldre el problema per mitjans pacífics. Però després es va aliar amb la dreta radical i els kemalistes radicals, que són molt propers a Putin. És una coalició que comparteix una visió antikurda i que a més ha situat els paramilitars al control de l’aparell de l’estat. Ja no hi ha un estat legal i racional a Turquia. I el nacionalisme turc és molt fort en l’opinió pública.

El Tribunal Europeu dels Drets Humans havia exigit alliberar Osman Kavala, empresonat durant tres anys com a instigador de les protestes del Parc Gezi. Els jutges el van alliberar però el mateix dia va ser detingut. No hi ha hagut reaccions.

Les democràcies europees han estat molt covardes i han capitulat davant Turquia. I això ha donat ales a Erdogan. Selahattin Demirtas, el líder kurd, el periodista Ahmed Altan i Osman Kavala no seran mai alliberats perquè Erdogan els va assenyalar personalment. Es tracta de figures molt moderades, que sempre s’han posicionat en contra de la violència i que han defensat la pau i la democràcia. Són una amenaça per a Erdogan perquè han plantejat una alternativa.

¿L’acord UE-Turquia sobre els refugiats es mantindrà?

No ho sabem, però cal tenir en compte que la gent a Europa no és conscient que al kurdistan iraquià, que té una població de 5 milions, hi ha 2 milions de refugiats, o que el Líban, amb quatre milions d’habitants, en té més d’un milió. Turquia en té 4 milions, però és un país molt més gran. A Europa no s’entén que la resposta a una antidemocràcia no pot ser la capitulació. És el que va passar quan es va capitular a Franco: després va venir Hitler. I Turquia mai respectarà els seus compromisos. Perquè per Erdogan Europa és un enemic.