Gustavo Petro: el Comandante Aureliano convertit en president de Colòmbia

BogotàGustavo Petro, el nou president de Colòmbia, va néixer en un dels molts Macondos caribenys de les històries de Gabriel García Márquez. Allà, a Ciénaga de Oro –al departament de Córdoba– va passar els seus primers nou mesos de vida el 1960. I, malgrat que després es va traslladar a Bogotà, el vincle amb el Carib marcaria la seva vida.

“La lectura de Cien años de soledad em va semblar màgica, perquè em recordava la costa del Carib com una remor inconscient. Em recordava alguna cosa familiar, sense saber ben bé per què, alguna cosa que portava molt endins”, explica Petro al seu llibre autobiogràfic. Allò que no sospitava als deu anys, quan el seu pare li va regalar una de les primeres edicions de l’obra, és que uns anys més tard ell seria conegut com el Comandante Aureliano –un dels personatges de Márquez–, el seu futur àlies en la guerrilla de l’M-19.

Va passar la seva infància a Bogotà i després a Zipaquirà , prop de la capital, on va començar a vincular-se als moviments sindicalistes i obrers, que van ajudar-lo a convertir-se en líder social a la zona. En el centre cultural que va fundar, el centre García Márquez, discutia amb companys i amics la possibilitat d’una revolució al país i com combatre injustícies socials, un corrent de pensament que el marcaria durant molt de temps.

Va ser el 1977, als 17 anys, quan va decidir enrolar-se en la guerrilla de l’M-19, que va sorgir després dels resultats fraudulents a les eleccions del 1970 com a símptoma de malestar social. En alguna muntanya dels voltants de Zipaquirá va començar a rebre entrenament militar. Amb l’M-19, defensava la implantació d’una democràcia real a Colòmbia. La seva lluita política acabava de començar.

Va ser en aquests anys de lluita quan va ser empresonat per “conspiració” durant divuit mesos i torturat per l’exèrcit colombià. Mentre era a la presó, els seus companys guerrillers van dur a terme la famosa presa del Palau de Justícia, el 6 de novembre del 1985. Quan va sortir de la presó, ell ja tenia clar el que volia: defensar un procés de pau amb el govern per aconseguir canvis reals a Colòmbia.

“Tinc una proposta de pau per al país i una vocació de construir una nació a l’altura dels somnis del llibertador Simón Bolívar”, digué a mitjans dels vuitanta en una entrevista. El 1990 va decidir desmobilitzar-se i el 1991 va participar en l’Assemblea Nacional Constituent de Colòmbia per redactar una nova carta magna. Des d’aleshores no ha sortit de la política.

Canviar el fusell pel parlamentarisme

El seu primer càrrec polític, però, va durar poc: no va aconseguir ser reelegit a la Cambra de Representants i va haver d’abandonar el país després de rebre amenaces de mort. I no va ser fins al 2002, un dels anys més sanguinaris a Colòmbia pel conflicte armat, que va poder tornar a l'hemicicle. Des d’allí va denunciar el que anomenava “terrorisme d’estat”, l’estratègia del govern per acabar amb qualsevol indici de dissidència.

“Volien assassinar-me, van pagar milers de milions de pesos per desprestigiar-me. Estem parlant sols d’escoltes telefòniques? No ho crec”, va dir a la cambra el 2006, com recull el diari El Espectador. Aquell mateix any, elegit senador amb la tercera votació més alta de la història del país, va començar a destapar els nexes del narcotràfic i el paramilitarisme amb la classe política colombiana. En aquelles lluites es va guanyar un enemic històric: l’expresident Álvaro Uribe, relacionat amb molts entramats paramilitars. “Alguns polítics simplement van passar de ser terroristes de camuflatge a ser terroristes amb vestit civil”, diria Uribe d’ell quan va ser elegit senador.

El 2010 va intentar aconseguir la presidència per primer cop amb el partit Pol Democràtic, i va quedar en quarta posició. Un fracàs que va superar convertint-se en alcalde de Bogotà el 2012, des d’on va començar a implantar les polítiques progressistes que sempre ha defensat: salut pública, medi ambient, lluita contra la corrupció i transport públic. Una aventura que va acabar amb un sabor amarg, ja que va ser revocat per un escàndol en la gestió del sistema de residus.

El 2018, el segon intent per entrar a la Casa Nariño també va acabar en frustració quan va perdre en la segona volta electoral contra l’actual president, Iván Duque. Però a la tercera sí que ha estat la vençuda, com diu el refrany. I, després d’una intensa campanya ha aconseguit uns resultats històrics per a l’esquerra aquest 2022, començant pel primer govern d’esquerres del país.

En l'àmbit polític defensa el diàleg, la conciliació, el progressisme i el fi de la desigualtat. En l'apartat personal, el defineixen com tímid i callat. Quan va ser elegit el 19 de juny, va recordar la seva mare i els pensaments combatius que li va inculcar a la infància. Al final, ha complert la promesa de canvi que li va fer. “Soc Gustavo Petro i soc el vostre president”, va dir en acomiadar-se en el seu primer discurs com a president electe de Colòmbia.