Gurminder K. Bhambra: “L’única manera de tirar endavant el Brexit és destruint el país”

LondresUn any després del Brexit, la veu de Gurminder K. Bhambra ressona potent en el paisatge intel·lectual de l’acadèmia britànica. No accepta les teories que van explicar l’aleshores inesperat resultat de manera simplista, tampoc la visió de la UE com a terra de virtuts ni, encara menys, la del futur esplendorós que s’obre al davant del Regne Unit.

Theresa May diu que “Brexit significa Brexit”, però ningú no sap realment què vol dir. Pot aclarir-ho?

El Brexit és un intent de ressuscitar la glòria del passat.

Vol dir l’Imperi?

Exacte. Jo no compro la teoria de la revolta dels descamisats contra les elits. És errònia. La recerca que ha fet Danny Dorling, geògraf i catedràtic a Oxford, ho demostra. A partir de les dades sobre estimació de la distribució del vot va concloure que la majoria de la població que va votar pel Brexit era gent gran, tenien diners, eren propietaris de les seves cases, vivien al sud i podien manegar-se tots sols. El Brexit el va votar la classe mitjana envellida. I això suposa, des del meu punt de vista, un vot per la nostàlgia. Pel record que ser britànic era formar part d’un imperi que dirigia el món.

Volien recuperar el control sobre el propi país, deien més aviat.

Això és retòrica buida. El Regne Unit mai no ha sigut un país.

No ho deu dir seriosament.

Òbviament sí. Tot es remunta al 1707, a la unió amb Escòcia. Anglaterra i Escòcia tenien colònies i en unir-se consoliden un imperi. La Gran Bretanya mai no s’ha entès a ella mateixa com a nació. La visió que n’ha tingut ha sigut la d’un imperi. I no va ser fins al 1981 que els britànics van començar a referir-se al seu país, només, com a Regne Unit. Abans parlaven de l’Imperi.

Què canvia el 1981?

Culmina un procés que s’inicia amb la descolonització de l’Índia. El 1948 el Regne Unit promulga per primer cop una llei de nacionalitat que dona la ciutadania als naturals del Regne Unit, de les colònies i de la Commonwealth. I a tots els atorga els mateixos drets. Ho fa perquè Londres volia mantenir l’estatus de poder global. Però mai no van suposar que, fent-ho, gent d’altres parts del planeta vindrien cap aquí. Durant 200 anys havien sigut els britànics els que se n’havien anat fora. Només quan van començar a venir de fora, i no tots, sinó la gent de pell fosca, van començar els problemes amb l’emigració.

¿M’està dient que l’elit britànica no accepta els seus propis ciutadans perquè no són blancs com ells?

Absolutament. Als anys 40 i 50 hi havia molts immigrants de Polònia, Itàlia, Lituània o Ucraïna, perquè després de la guerra va caldre mà d’obra. No eren foscos i no suposaven cap problema. Però quan comença a arribar gent de les Índies Occidentals, de l’Índia, del Pakistan, ciutadans amb passaports britànics, se’ls anomena immigrants, no ciutadans. Molta gent en aquest país continua sense entendre que es pot ser britànic i no blanc.

¿El Brexit és una manifestació de racisme, doncs?

En últim terme, el Brexit planteja que tu pots distingir entre nacions. Posava per davant una idea de nació, mentre que la britànica mai no ha existit com a tal.

Parlaven d’emigració sostenible i insostenible, també.

L’economia britànica ha estat sustentada pel treball barat -i l’ha afavorit-. No ha afavorit els salaris alts ni ha atorgat beneficis alts. Els estudis sociològics demostren que en països de salaris alts hi ha menys immigració perquè s’inverteix a formar la gent. Si tant et preocupa la immigració, millora l’economia amb salaris elevats.

Vostè el que no vol és “respectar la voluntat de la gent”, com diuen.

Es poden dir moltes coses sobre això. Pensem en les xifres. Va votar el 71% de la gent i, sobre aquesta xifra, el 52% hi van votar a favor i la resta en contra. Són molt menys del 50% de la població. A més, demogràficament, els grans van votar pel Brexit i els joves...

Els joves no van votar.

Sí, ja ho sé. Aquest va ser un problema. El fet és que ningú no pensava que el Brexit sortiria. Una idea tan estúpida, per favor. En els dos llocs amb població més a favor de la Unió, Londres i Escòcia, l’abstenció va ser la més alta. Si s’hi hagués votat com a la resta del país ara no tindríem aquesta conversa.

Ha passat un any. On som?

Enmig d’un embolic enorme. Ningú no va pensar que hi hauria Brexit, ni en la viabilitat ni en com fer-ho. Per tant... I sincerament, no crec que es pugui fer. I l’única manera de tirar-lo endavant és destruint el país. Es tracta de fotre’s un tret al cap només per una qüestió d’orgull.