REGNE UNIT

Guia per entendre en quin punt està la negociació del Brexit

La UE aprova les directrius per a la futura relació amb Londres però els punts clau poden fer que descarrili

Manifestants contraris al Brexit amb banderes davant el Parlament britànic,  al mes de febrer.
Quim Aranda
23/03/2018
5 min

LondresEl Consell Europeu reunit ahir a Brussel·les va donar llum verda a estendre, de facto, la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea (UE) fins al 31 de desembre del 2020 i, alhora, a engegar les negociacions d’una nova relació entre el bloc i Londres, a partir de les directrius bàsiques que també van sancionar ahir els líders dels Vint-i-set. A grans trets, aquestes línies mestres inclouen orientacions comercials, sobre cooperació en matèria de seguretat i en l’àmbit cultural i educatiu.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

La cerimònia protocol·lària va tenir lloc quan falten només sis dies perquè comenci el compte enrere d’un any -dijous vinent, 29 de març- per al divorci oficial. Michel Barnier, negociador en cap comunitari, va assegurar que així la “UE feia un altre pas decisiu en aquesta difícil i extraordinària negociació”. Per la seva banda, Theresa May, primera ministra britànica, va parlar “d’una nova dinàmica i esperit de cooperació i oportunitat” que posarà fi a quaranta-cinc anys de pertinença del Regne Unit a la UE.

Amb tot, encara hi ha molts obstacles en el camí. Els que s’esmenten a continuació són els més importants, i que podrien engegar-ho tot. Perquè com es recull explícitament en les directrius per a la negociació presentades ahir, “no hi ha cap seguretat jurídica, inclòs en el pacte de transició, fins que es ratifiqui tot l’acord”.

El rellotge juga en contra

Massa poc temps per establir un acord comercial molt complex

En teoria, atès que la sortida oficial del Regne Unit de la UE serà el 29 de març de l’any vinent, per evitar un període de caos en les relacions comercials mentre el nou pacte no entri en vigor, aquest últim hauria d’estar signat, lletra a lletra i punt per punt, en poc més de sis mesos. Unes 2.000 pàgines de text i un nombre semblant de clàusules i d’excepcions.

L’octubre vinent s’haurien d’haver aprovat aquestes línies mestres per poder iniciar aleshores el procés de ratificació tant a tota la UE -en alguns casos, als Parlaments estatals i fins i tot regionals, com ara a Bèlgica- com al Regne Unit. A més, la cambra europea també s’hi haurà de pronunciar, prèviament a la fiscalització de l’acord. Com que la feina és titànica, pràcticament impossible de realitzar en un termini tan curt si es té en compte el precedent de l’acord comercial establert amb el Canadà, que es va trigar set anys a bastir, la primera pedra del procediment ha sigut permetre un temps de pròrroga. Però molts experts, tant britànics com comunitaris, consideren que tot plegat tampoc s’haurà pogut enllestir el 31 de desembre del 2020, quan s’acaba la transició. El problema fonamental en aquest aspecte és que el pacte de transició ratificat ahir no inclou cap clàusula per allargar-lo més temps. Si en calgués més, s’hauria d’improvisar. Però Europa ja ho fa això. I ben sovint.

Irlanda, un afer explosiu

Una frontera tecnològica o cap frontera com fins ara?

És el taló d’Aquil·les de l’encara molt feble arquitectura del procés. El pacte per allargar la transició fins al 31 de desembre del 2020 inclou una clàusula, signada per Londres, que indica que, en cas que no s’arribi a un acord efectiu sobre la manera de fer circular els béns, les persones, els capitals i els serveis entre Irlanda del Nord i la República d’Irlanda, els sis comtats del nord quedaran alineats amb el sud de l’illa.

A la pràctica, una part del Regne Unit quedaria dins la UE. I això és del tot inacceptable per a Londres i per als unionistes nord-irlandesos que donen suport al govern de Theresa May. De moment, doncs, i per avançar en la ja difícil negociació comercial, Londres ha llançat la pilota cap endavant mentre no es troba una fórmula de consens amb Dublín i Brussel·les. Una de les idees és una frontera tecnològica. Però, de moment, només és un enunciat i ningú sap ben bé què vol dir amb precisió. Una fórmula de consens acostaria el Regne Unit a una mena d’unió duanera amb la UE, cosa que els brexiters radicals no acceptarien. L’acord es podria començar a esquerdar per aquesta banda.

El Penyal, pedra a la sabata

Espanya obté un acord bilateral sobre Gibraltar o ho vetaria tot

Si Irlanda del Nord i el seu futur estatus afecta directament la sobirania i la integritat del Regne Unit, el cas de Gibraltar, molt menys rellevant, és igualment simbòlic per a Londres. I també per a Espanya. Una clàusula de les directrius per al futur acord, acceptada per Londres i imposada per Espanya a la UE, és que qualsevol futura relació entre el bloc i el Regne Unit haurà de comptar amb el vistiplau explícit de Madrid sobre l’estatus de Gibraltar.

Més encara, de fet. Madrid i Londres hauran de negociar bilateralment un estatus especial per al Penyal. Sobirania compartida? Seria el màxim a què podria aspirar Espanya, però Londres no cediria mai, sobretot sense l’acceptació dels llanitos. Com a contrapartida pragmàtica, empassant-se la reivindicació territorial que reclama Madrid, els britànics podrien oferir una tutela compartida sobre l’aeroport, que és vist des d’Andalusia com una oportunitat de desenvolupament econòmic de la regió. La fi dels arbitraris controls espanyols a la frontera, que entorpeixen el dia a dia de milers de ciutadans, seria, tanmateix, condició sine qua non per al pacte bilateral.

La pesca, el front intern

Símptomes que neguitegen

els dos bàndols del Brexit

A partir d’ara, la partida que juga Theresa May no només és amb Brussel·les. També contra l’oposició laborista i contra el seu propi partit. L’acord de transició ratificat ahir inclou un punt segons el qual el Regne Unit no recuperarà el control sobre les aigües territorials fins a l’últim dia del 2020. El sector de la pesca, en termes econòmics irrellevant per al país, s’ha aixecat en armes. És una guspira que podria encendre la metxa en les eleccions municipals del 5 de maig. Els brexiters més radicals hi veurien l’oportunitat per pressionar el govern i la premier cap a posicions més intransigents. Però el govern, dividit en dos, no es pot permetre cap implosió. El fantasma de l’enemic extern, agitat convenientment a tort i a dret amb la crisi de l’enverinament de l’exespia rus Skripal i la seva filla, són tàctiques preventives per a les batalles que vindran.

L’última paraula

Westminster s’haurà de pronunciar al final del procés

Com ja s’ha apuntat, l’acord a què arribin Brussel·les i Londres es presentarà durant la decisió final davant els Comuns a la tardor. No és gens clar que la cambra l’aprovi, i dependrà de punts clau com els ja esmentats d’Irlanda del Nord, Gibraltar i la pesca. Si els parlamentaris el rebutgessin, la incertesa general i el ridícul de May serien enormes.

Però molt abans, immediatament després del recés de Setmana Santa, la tramitació parlamentària de la llei del Brexit -l’articulat legal que adaptarà la legislació comunitària a la britànica- entrarà en la fase definitiva. I Downing Street no té garantit que passi tal com l’ha redactada. La conseqüència més probable d’una derrota en els punts clau del govern seria la caiguda de Theresa May. I el foc amic sovint és tan perillós, o més, que l’enemic.

stats