Guia per entendre la crisi d'Ucraïna

BarcelonaLa crisi a Ucraïna ha tensat al màxim les relacions entre Rússia, d'una banda, i els Estats Units i la UE, de l'altra, i ha obert la possibilitat –encara que totes les parts la neguen– d'una nova guerra a Europa. Rússia ha concentrat desenes de milers de soldats prop de la frontera, en un desafiament sense precedents des de la Guerra Freda, i l'OTAN i els seus aliats, tement una invasió, han incrementat el seu suport militar a Kíev. La via diplomàtica continua oberta, però la situació és tan volàtil que els analistes consultats no gosen fer pronòstics.

Com s'ha arribat fins aquí?

A finals del 2013, el president ucraïnès Víktor Ianukóvitx, aliat del Kremlin, va anunciar que no signaria un acord d'associació amb la UE, després que el president rus, Vladímir Putin, li proposés una unió duanera, que incloïa també Bielorússia i el Kazakhstan. Aquesta decisió va desencadenar protestes a Ucraïna, conegudes com a Euromaidan, que van acabar amb la caiguda de Ianukóvitx i l'establiment d'un govern prooccidental. Rússia va respondre annexionant-se unilateralment la península de Crimea, que el 1954 el llavors president de l'URSS, Nikita Khrusxov, havia regalat a la república soviètica d'Ucraïna. Poc després va esclatar el conflicte entre el govern de Kíev i les repúbliques autoproclamades de majoria russòfona de l'est d'Ucraïna, Donetsk i Lugansk, a la regió del Donbass, que van tenir el suport del Kremlin. El conflicte va quedar congelat amb un alto el foc en el marc dels acords de Minsk del 2015, però la treva s'ha trencat diversos cops i el conflicte s'ha convertit en una guerra de trinxeres. El balanç fins ara és de 14.000 morts. L'actual president d'Ucraïna, l'excòmic Volodímir Zelenski, va guanyar les eleccions del 2019 amb la promesa d'aconseguir la pau, però les hostilitats no es van aturar. Al novembre Rússia va començar a mobilitzar tropes prop de la frontera d'Ucraïna, al·legant que l'OTAN estava intensificant el seu desplegament. Les autoritats ucraïneses calculen que ara mateix 100.000 soldats russos amenacen el seu país.

Què busca Putin?

Més que del que vol Putin, del que es tracta és del que no vol. Rússia no vol que Ucraïna –ni cap altre país de l'òrbita postsoviètica– s'integri a l'OTAN. El 17 de desembre va presentar un llistat de demandes a l'Aliança Atlàntica, quan el desplegament militar rus ja havia començat prop de les fronteres d'Ucraïna. Entre les demandes, hi havia que l'OTAN no pogués tenir activitat als països de l'Europa de l'Est, i que Washington i Moscou es comprometessin a no desplegar míssils de curt o mitjà abast fora dels seus territoris. Es tractaria de configurar i fer reconèixer jurídicament una zona d'influència russa en les repúbliques exsoviètiques que es van emancipar fa trenta anys i que des d'aleshores truquen a la porta d'Europa i de l'OTAN. Nicolás de Pedro, investigador de l'Institute for Statecraft especialitzat en Rússia, desinformació i guerra híbrida, creu que l'objectiu de Putin és "forçar la rendició d'Ucraïna i forçar els Estats Units i la UE a un canvi radical en l'ordre de seguretat europeu: la paradoxa és que Washington i Brussel·les semblen més disposats a parlar del segon objectiu que del primer, i els ucraïnesos no semblen disposats a rendir-se". "La bona notícia és que l'OTAN està oberta a tenir una discussió seriosa sobre el control d'armament, però no sobre aspectes fonamentals, com la sobirania dels països o l'amenaça de l'ús de la força", afegeix.

Per què Ucraïna?

Carmen Claudín, investigadora del Cidob especialista en l'espai postsoviètic, afegeix un element en clau interna: "En realitat el que Rússia tem a Ucraïna no és l'OTAN sinó la llibertat i la democràcia. Putin està obsessionat amb Ucraïna, perquè la societat ucraïnesa, amb totes les contradiccions i problemes d'una democràcia balbucejant, és una societat que viu en llibertat: la gent diu el que pensa sense témer que el seu veí el denunciï. I estan demostrant que dins la zona postsoviètica, tot i haver estat una part integrant de l'URSS des del principi, poden construir un estat de dret, que no hi ha cap fatalitat en el fet de ser eslau perquè puguin viure com nosaltres; i que poden resoldre per ells mateixos els seus problemes". Un exemple perillós per a l'estabilitat interna del Kremlin, que ha contribuït a ofegar els moviments socials en el que considera el seu espai de seguretat: els últims casos són Bielorússia i el Kazakhstan.

Per què ara?

Davant d'una Ucraïna cada cop més integrada a Europa des d'un punt de vista econòmic i també polític, el Kremlin ha mogut fitxa aprofitant la finestra d'oportunitat que ha vist en la feblesa dels seus rivals. Els Estats Units, amb el president Joe Biden en hores baixes i el país polaritzat, i després de la humiliant retirada de l'Afganistan, no tenen ganes d'implicar-se a Europa. La UE està profundament dividida, i l'eix francoalemany grinyola als dos costats: a Berlín amb un govern tripartit que entoma el relleu de Merkel, i a París amb Macron ja en campanya electoral per les presidencials de l'abril. Per no parlar de la crisi en què està enfonsat el govern de Boris Johnson a Londres.

Hi haurà invasió?

És la pregunta del milió. Putin té obertes totes les opcions: pot atacar de diferents maneres, en diferents fronts i amb més o menys intensitat. Però també ha aconseguit forçar una negociació diplomàtica que li pot donar rèdits. "Si Putin pot evitar una guerra ho farà, perquè a les guerres saps com hi entres però no com en surts, però tampoc no es pot retirar sense una victòria", argumenta De Pedro. Claudín adverteix, però, de les conseqüències d'una sortida diplomàtica en fals: "Si se cedeix a les demandes del Kremlin i Ucraïna torna a l'òrbita russa, que no serà pacíficament, què passarà amb Moldàvia, amb Bielorússia, amb Armènia i amb tothom que cregui que mereix viure en una societat democràtica? Que no podran, perquè ara és Ucraïna però després seran tots els altres".