Una dotzena de guerres es paren pel coronavirus

BarcelonaCerts sectors s’han apoderat del llenguatge bèl·lic lliurement i de manera gratuïta per referir-se a la lluita contra la pandèmia del coronavirus. Són relats èpics que es refereixen a enemics invisibles per apel·lar a una victòria comuna en una emergència sanitària, però és, paradoxalment, a les guerres reals on el covid-19 està suposant un factor d’esperança, un parèntesi de pau al qual caldrà parar atenció per saber si es tracta d’una estratègia dels grups armats per rearmar-se o si, al contrari, és una porta per a la pau.

Des que el passat 23 de març el secretari general de l’ONU, el portuguès António Guterres, va fer una crida a un alto el foc global que permetés centrar-se en l’atenció sanitària i humanitària també dels milions de víctimes atrapades entre trinxeres, una dotzena de grups han acceptat el repte i han declarat treves temporals. Des del Iemen fins al Camerun, de Papua Occidental a Colòmbia, passant per Nigèria, Darfur o les Filipines, les hostilitats han parat, fet que, sens dubte, és una de les bones notícies de l’epidèmia, que només dona treva a una quinzena de països de tot el món.

Les treves són “finestres d’oportunitats” perquè els grups armats i els governs enfrontats en conflictes bèl·lics les aprofitin políticament, explica Josep Maria Royo, investigador de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB. El covid-19 no és cap excepcionalitat en la història bèl·lica, perquè en altres moments de catàstrofes naturals o durant la Primera Guerra Mundial es van aixecar les banderes blanques. Arran del tsunami del desembre del 2004, els rebels de l’illa d’Aceh, una de les més castigades per l’enorme onada, van declarar un alto el foc i van iniciar converses amb el govern d’Indonèsia per avançar cap a un escenari de pau que encara dura.

Oportunitat al Iemen

Entre els últims que han escoltat Guterres hi ha els membres de la coalició àrab que dirigeix l’Aràbia Saudita en la guerra oberta al Iemen contra el xiïtes houthis. Coincidint amb el cinquè aniversari de l’inici de la guerra, que ha causat més de 100.000 morts i una crisi humanitària amb milions de persones sense menjar ni assistència mèdica, les dues parts s’han emplaçat a dialogar per una sortida pacífica just quan s’ha declarat el primer cas de covid-19 al país, un dels més mal preparats per a una nova epidèmia, perquè ja ha de lluitar contra la desnutrició i el còlera.

El risc d’aquestes treves és que els bàndols enfrontats les aprofitin per “rearmar-se”, admet l’investigador Royo, que subratlla que, de la mateixa manera, la lluita contra el coronavirus està justificant tics autoritaris de control de la població i de l’oposició en nom de la seguretat i la salut pública. No obstant els perills de certes derives, l’investigador assenyala que són oportunitats que no es poden menysprear ni desaprofitar, perquè els cessaments de violència garanteixen o faciliten, si més no, l’habilitació de corredors humanitaris amb què abastir la població civil d’aliments i medicaments que les bombes i les bales fan inviables.

Colòmbia, en ple desplegament dels Acords de Pau del 2016 amb les FARC, té sobre la taula resoldre el conflicte amb la guerrilla de l’ELN, que s’ha adherit unilateralment també a la crida de l’ONU en un “gest humanitari” perquè la població pugui protegir-se millor del covid-19, que apunta 2.500 contagiats i una vuitantena de morts en el balanç actualitzat. Però amb les vies de diàleg trencades amb el govern del conservador Iván Duque, els elenistes busquen amb aquesta treva posar en evidència l’executiu, que manté les exigències per a la taula de negociació i el cessament total de les hostilitats dels guerrillers.

Actors no governamentals

L’investigador Royo constata que “en la majoria dels casos d’alto el foc” són els actors no governamentals els més interessats en el cessament de la violència, perquè posa en el focus la falta de diàleg dels dirigents polítics. El problema en aquesta pandèmia, assenyala el think tank Crisis Group, és que els esforços per superar l’emergència han acabat amb la capacitat diplomàtica internacional. Les crides a l’entesa de dos bàndols queden desateses per institucions i actors que tradicionalment han actuat com a mediadors i es dificulta que la bona voluntat pugui arribar al bon port de la pau i el diàleg. “Cal una clara voluntat política per acompanyar i consolidar els processos”, apunta Royo.

Aquest pot ser el cas de l’Afganistan, on el coronavirus ha impactat contra l’acord entre els Estats Units i els talibans per posar fi a dues dècades de guerra i ara pot deixar orfes govern i rebels, ja que Washington s’ha retirat, concentrat com està en aplanar la corba del coronavirus al seu propi territori. Els talibans han decretat un alto el foc a la zona afganesa que controlen i l’executiu de Ghani continua alliberant presos en compliment del pacte.

Juan Garrigues, investigador associat al Cidob, constata que el coronavirus està “transformant” conflictes enquistats, com els de Líbia, on els mercenaris sirians, arribats en suport al govern reconegut per la comunitat internacional, augmenten el perill de contagis de la població local i la por a una transmissió incontrolable està fent que tant l’executiu de Líbia com la facció de Khalifa Haftar estiguin cridant a un alto el foc internacional.

On la pandèmia no té cap efecte és a Somàlia, on Al-Shabab anuncia més violència contra un brot que atribueixen a una trampa d’Occident, i a Veneçuela i Cuba, on els Estats Units mantenen les sancions econòmiques, que acaben afectant els civils per les dificultats en l’abastiment de menjar, medicaments i instrumental mèdic.