De la guerra de trinxera a la protecció dels drets humans
L’aparició de nous actors bèl·lics ha transformat els conflictes
BarcelonaTot i que les armes i aparells bèl·lics s’han sofisticat gràcies a l’increment constant de la despesa militar dels estats, la guerra continua tenint en la població civil el gran objectiu. La Primera Guerra Mundial va ser l’última en què milions de soldats van batallar en trinxeres, perquè a partir de la guerra civil espanyola l’estratègia passa a ser l’atac de ciutats i zones poblades.
El canvi es fa cada cop més evident a mesura que els grans exèrcits de principis de segle es van fent més petits i professionals. “Ara hi ha una involució en la guerra que els militars no saben gestionar”, explica l’historiador Joan Pastrana, autor d’ Operación Fall Blau, per a qui actualment ja “ningú es planteja fer una batalla a camp obert”.
Si fa un segle, o fins i tot als anys 60-70, els estats eren els “actors preponderants” en els conflictes, a partir de les guerres del Vietnam i de Biafra apareixen nous actors bèl·lics, assenyala Josep Maria Royo, investigador de l’Escola de Pau de la UAB, cosa que fa que les guerres s’hagin tornat “més salvatges”. Es refereixen a l’aparició de grups de milícies, paramilitars o terroristes que s’enfronten en conflictes fraticides o en una “guerra desigual” contra exèrcits. Aquests nous actors han fet que a les ciutats es produeixi la guerra i la màxima destrucció, cosa que fa que “no sigui tan fàcil acabar amb un conflicte”, diu l’historiador, que subratlla “la dificultat que hi ha per identificar” actors violents de personal civil perquè, de fet, comparteixen territori.
El negoci militar
Royo evita “magnificar les diferències entre noves i velles guerres” perquè en realitat el que ha passat es que s’ha imposat el relat que “despolititza l’origen de les guerres i dota de nous mecanismes i narratives les confrontacions” quan en realitat els “atacs d’espais civils és la constant” ara i abans. La multiplicitat d’actors violents el que fa és engrandir encara més la indústria militar, les fonts de finançament, en definitiva: s’ajuda a la “perpetuació de les guerres”. És el que Pastrana anomena “complex militar industrial”, que cada cop dona més beneficis i és un bon negoci per a alguns. ¿I la guerra cibernètica? “Ara hi ha atacs al ciberespai i hackers, però sempre hi haurà la guerra sagnant”, afirma l’historiador, alhora que qüestiona el concepte de “guerra quirúrgica” o de bombes intel·ligents, que han demostrat greus errors.
La pau o els esforços del multilateralisme per evitar conflictes tampoc no passa per un bon moment, amb una ONUqüestionada per la imposició de les agendes internes de les potències, assenyala l’investigador de l’Escola de Pau, que lamenta que els països s’hagin encomanat del virus de la “victòria a qualsevol preu i oblidin la protecció dels civils i dels drets humans”.
Royo afirma que no veuria malament un exèrcit propi de Nacions Unides si s’aprimen els contingents nacionals, però indica que primer cal revisar l’equilibri de forces dels estats membres per tornar a l’ONU un paper d’àrbitre en el qual confiïn tots els actors del conflicte. En el fons, alerta, el repte a què han de fer front els països és dotar-se de “mecanismes organitzats independents” que facin gairebé impossible l’ús de les armes.
“L’imperi de la llei està curtcircuitat a tots els països i això posa de manifest la fragilitat de la comunitat internacional per prevenir conflictes i crisis”, assenyal Royo. No obstant això, valora que hi hagi el TPI, convencions de protecció a col·lectius vulnerables i acords mundials per reduir la proliferació d’armes perquè, diu, “els estats se sentin supervisats i vigilats per un organisme supranacional”. Això, continua, fa estar alerta també la societat civil, que ha patit no només per la guerra sinó pels abusos dels cascos blaus, un cos de pau que també necessita un canvi a fons.