Ja sabem que Europa viu la situació més incerta i violenta des de la Segona Guerra Mundial. Però, distanciant-me'n i alhora endinsant-m’hi, jo diria que som davant d’un preludi d’escalada –preludi que, sens dubte, podria ser capgirat, avortat– no pas gaire diferent del que van viure els europeus amb l’ocupació d’Àustria el març del 1938 i de Txecoslovàquia el març del 1939. Tot un preludi de l’atac a Polònia al setembre, primer episodi de la guerra sense adjectius. Però fins a arribar-hi Hitler no s’havia cansat de dir –referint-se als Sudets– que aquella era “l’última reivindicació territorial a Europa”. I britànics i francesos van necessitar creure-s’ho el setembre del 1938 a Munic perquè l’alternativa a la fe era la tragèdia. Chamberlain i Daladier s’ho van empassar, tot i els indicis que des del novembre del 1937 la guerra era l’únic que tenia al cap el dictador alemany.
Per cert: què ens frena a referir-nos a Putin com el dictador rus? No sabem ben bé què té Putin al cap, però res no ens impedeix constatar que alguns dels comportaments polítics de Hitler i de Putin són homologables. Fins i tot en allò de les frases repetides com a cantarella. ¿Quantes vegades entre el desembre del 2021 i el febrer del 2022 va negar el Kremlin la possibilitat de guerra acusant d’histèrics els serveis d’intel·ligència britànics i nord-americans? Esclar: per a Putin l’atac a Ucraïna era simplement una operació militar especial amb l’objectiu prioritari d’ocupar el Donbass.
Ha trigat més del compte però ja el té, el Donbass. Què més pot passar? ¿És aquesta la seva última reivindicació territorial, la de Hitler envers els Sudets? O encara n’hi haurà més? Només cal llegir el discurs del dictador del 7 de juliol per adonar-se que res no ha acabat ni de bon tros: “Tothom ha de saber que, realment, encara no hem començat res de seriós a Ucraïna”, assegura Putin alhora que no descarta converses de pau, cada cop més allunyades, això sí.
Què pensa fer Europa?
Des del Kremlin s’insinua que l’estiu desdibuixa l’autèntica realitat dels fronts i que la tardor i, sobretot, l’hivern podrien ser decisius. Insisteixo: tot un preludi –reversible, i tant–, però preludi de guerra de les grans. I posats a fer-nos preguntes: què pensa fer Europa davant la que pot començar a caure a partir de setembre-octubre? Escassedat de carburants, dificultats per fer arribar el blat i els cereals a països que pateixen fam, una inflació desbocada i una recessió que amenaça com mai. No endevino què tenen al cap els màxims dirigents de la UE però m’inquieta, i força, el que pensen molts dels meus conciutadans. Una enquesta publicada el juny passat pel Consell Europeu de Relacions Exteriors assegura que el 35% dels europeus voldrien una pau que no representés la derrota de Rússia. Una Rússia acorralada fa por. I, per tant, Ucraïna hauria de resignar-se a fer concessions territorials. En canvi, un 22% creuen –jo també ho crec– que no hi haurà pau a Europa fins que el règim de Putin no sigui derrotat. I queda un 20% que podrien bascular entre els uns i els altres, segons per on bufi el vent. Una situació més favorable a l’apaivagament que a la dissuasió.
I com podria ser el primer capítol un cop acabat el preludi?, em pregunto. Doncs amb una nova escalada en sintonia amb allò de “Res de seriós encara no ha començat” anunciat per Putin. El 1939, un cop ocupada Polònia, els fronts es van estabilitzar. Era hivern i semblava que potser no passaria res més, i en deien la “guerra de broma”. Però la broma va durar poc.
