Una guerra oblidada eleva a gairebé 11 milions els desplaçats al Sudan

El CaireUn dels pitjors revessos que ha patit recentment l’exèrcit del Sudan, que des de l’abril passat està embrancat en una cruenta guerra civil contra un poderós grup paramilitar, va tenir lloc al desembre a Wad Madani, una de les principals ciutats del país. Ubicada a 130 kilòmetres de la devastada capital nacional, Khartum, aquesta estratègica localitat s’havia convertit des de l’inici del conflicte en un refugi per a centenars de milers de desplaçats i en un centre logístic clau per a les agències d’ajuda humanitària. Però, malgrat la seva importància, els paramilitars van apoderar-se'n sense gairebé cap resistència.

El ràpid avenç de les despietades Forces de Suport Ràpid en aquest front, davant una nova desbandada de l’exèrcit, va sembrar ràpidament el pànic entre la gent. Durant els tres dies que van tardar els paramilitars a ocupar gairebé tot l’estat de Gezira, del qual Madani és la capital, més de 500.000 persones van fugir a la recerca d'un lloc segur. Per a prop de la meitat d’elles era almenys el segon cop que s’havien de desplaçar en menys d’un any. I, davant la falta de mitjans de transport, molts van escapar a peu i amb el que duien posat.

Les escenes de desterrament de Madani van ser reminiscents d’un drama que des de l’inici de la guerra assola el Sudan, on ja hi ha gairebé onze milions de persones desplaçades per conflictes, nou internament. Una xifra que el converteix en el país del món amb més desplaçats interns, per davant de Síria i d’Ucraïna, segons l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM). Actualment al voltant del 20% de tota la seva població roman desplaçada dins del país, i gairebé un de cada vuit desplaçats interns al món és sudanès.

La majoria, més de sis milions, s’han vist forçats a marxar de casa arran de la guerra civil que va esclatar l’abril passat, la qual cosa significa que 20.500 persones han hagut de fugir cada dia de mitjana des d’aleshores, 200.000 a la setmana. S'hi sumen, a més, 3,8 milions de persones que ja es trobaven desplaçades al país abans del conflicte per culpa de la violència que des de fa anys ha castigat sobretot les regions perifèriques del país.

Darrere aquestes xifres s’amaga un mosaic de milions d’històries personals com la de la Muzdalifah Izz Al-Din, del sud de Khartum. Durant els primers compassos de la guerra, aquesta jove sudanesa va decidir quedar-se a casa i mantenir-se activa en un comitè veïnal mobilitzat per intentar pal·liar el buit deixat per l’estat i les agències humanitàries al barri. Però, quan la situació a la capital va esdevenir insostenible, va fugir amb part de la família a Madani. Amb l’arribada dels paramilitars allà, la jove no va tenir cap altre remei que tornar a fugir, aquest cop en direcció a Port Sudan, una ciutat al mar Roig que s’ha convertit en la capital administrativa temporal controlada per l’exèrcit.

“Hi ha molta gent que va fugir de Madani i de Khartum i va venir a Port Sudan. Gent de la majoria de províncies han vingut aquí per l’aeroport i els serveis [consulars]. Tot és aquí, inclosa l’expedició de passaports, encara que no funcioni bé”, explica a l’ARA.

Gairebé el 70% dels desplaçats arran de la guerra civil han fugit de Khartum, que ha estat un dels principals escenaris de combats i avui roman en gran part sota el control dels paramilitars. La resta de desplaçats s’han registrat sobretot a la regió oest de Darfur, feu de les Forces de Suport Ràpid i on han sembrat el terror de la mà de milícies àrabs aliades contra comunitats locals no àrabs que han estat víctimes de campanyes de neteja ètnica.

S'hi sumen, a més, més d’1,7 milions de persones que directament han fugit del Sudan i han buscat refugi als països del voltant, principalment al Txad, que acull prop del 40% dels refugiats sudanesos, a més del Sudan del Sud i d’Egipte.

Situació humanitària extrema

El gran nombre de desplaçats, i el fet que la majoria hagi fugit amb les mans pràcticament buides, està exercint molta pressió sobre les comunitats d’acollida en zones més estables, que en general ja disposaven d’uns recursos i uns serveis molt limitats abans de la guerra. “La situació a Port Sudan és com a qualsevol altra ciutat, però encara més car, molt car. Els lloguers són cars, el menjar és car, els tractaments mèdics són cars; tot ho és”, nota Izz Al-Din. “La situació és difícil”, constata.

Aquesta combinació ha disparat les necessitats humanitàries al país, on s’estima que uns 25 milions de persones, és a dir, més de la meitat de la població, requereix ajuda urgent. En aquesta línia, més de 20 milions de persones al país passen gana, el 70% dels hospitals a les zones en conflicte no funcionen i entorn d'uns 19 milions de nens no van a l’escola.

La situació és especialment delicada als camps de refugiats, on s’allotgen al voltant d’una quarta part dels desplaçats. Allà les condicions són particularment precàries, sobretot per als nens de fins a 5 anys, que representen sobre el 24% del total.

Entre el maig i el setembre de l’any passat, més de 1.200 nens en aquesta franja d’edat van morir en camps de desplaçats a la regió meridional del Nil Blanc per una combinació fatídica de desnutrició i un brot de xarampió, segons l’Agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR). Metges Sense Fronteres (MSF), per la seva part, ha alertat aquest febrer d’una greu crisi de desnutrició en un camp de Darfur, on calculen que mor un nen cada dues hores.

Malgrat aquest context crític, les agències d’ajuda humanitària estan topant amb moltes dificultats per mantenir o ampliar les operacions al Sudan arran no només de la guerra, sinó també d'obstacles burocràtics i administratius de l’exèrcit, saquejos generalitzats, atacs directes per part dels paramilitars i controls als subministraments. A aquestes traves se suma, també, la falta de finançament de la comunitat internacional.