Guerra Freda 2.0

La nova guerra freda que denuncien tantes veus ja no és entre blocs ideològics antagònics - les ideologies dels líders rus i nord-americà no havien sigut mai tan concordants -, sinó que és la de Vladímir Putin contra Occident. Un Occident que sovint fa front comú per declarar-lo també l’enemic número u.

Però molts detractors del líder rus critiquen les teories que el situen com la ment diabòlica darrere de totes les coses dolentes que passen al món (la tesi de l’exespia del KGB amb un pla maquiavèlic per desestabilitzar tot Occident), perquè creuen que precisament és una visió que li dona més poder i capacitat de la que realment té. L’únic segur és que la política exterior russa es fa sempre al dictat de l’agenda domèstica. I just ara, quan Putin s’enfronta a la seva quarta reelecció, és quan té més fronts oberts al món. L’aliança contra ell signada aquesta setmana pel Regne Unit, els EUA, Alemanya i França (i l’OTAN) només el reforçar: un 66% dels russos creuen que Rússia té enemics exteriors, segons un sondeig de l’ens rus Levada, i un 68% identifiquen l’enemic amb els EUA. No hi ha res millor que la defensa de la pàtria davant dels atacs dels enemics per silenciar les crítiques i tancar files amb el líder suprem.

Atac a un exespia rus al Regne Unit

Si hi ha un conflicte actual amb aspecte de guerra freda és la batalla iniciada per la premier britànica, Theresa May, contra Moscou per l’enverinament de l’exespia rus Serguei Skripal i la seva filla Iúlia a Salisbury. L’arma química utilitzada en l’atac, el gas nerviós Navichoc, prové, de fet, de l’època de la Guerra Freda: segons els serveis secrets britànics, va ser produït per Rússia fa quatre dècades. May està convençuda que el Kremlin és darrere de l’atac (Moscou ho nega), i per això ha expulsat 23 diplomàtics russos del país. Fins i tot ha aconseguit superar les friccions del Brexit per sumar Alemanya i França -i els EUA- a la seva batalla diplomàtica contra Putin. Aquest cop la dependència europea del gas rus no ha aturat els dos principals socis europeus, tot i que l’únic gest fins ara ha sigut signar una declaració conjunta demanant explicacions a Moscou. L’OTAN també s’ha afegit al front comú advertint que “defensarà els aliats davant de qualsevol amenaça”.

El ‘Russiagate’ de Trump

Durant la campanya electoral, Donald Trump es va declarar admirador de Putin i va prometre destensar les relacions amb Rússia. Però un cop al poder les proves sobre la ingerència russa en les eleccions nord-americanes i les acusacions de col·lusió entre els seus assessors i el Kremlin han enverinat encara més la relació entre els dos països. Tot i la insistència de Trump a denunciar com una “cacera de bruixes” sense fonament la investigació del fiscal general Robert Mueller sobre la ingerència russa a les eleccions que li van donar la presidència, aquesta setmana el seu mateix govern ha donat per bones les acusacions i ha imposat sancions a 19 individus i empreses russes, entre ells els 16 imputats per Mueller. “No em pot importar menys”, va dir el mateix Putin quan va conèixer les imputacions (abans d’anunciar-se les sancions) en una entrevista al canal nord-americà NBC, on va assegurar que el Kremlin no tenia res a veure amb aquestes persones. Però el cas és que finalment el Russiagate de Trump ha ficat els Estats Units en el front comú europeu contra Putin i ha convertit en enemics dos líders polítics que semblaven destinats a passejar-se junts pels seus respectius resorts de luxe.

Annexió de Crimea i guerra a Ucraïna

Les eleccions d’avui coincideixen amb el quart aniversari de l’annexió de Crimea a Rússia, l’acte que va trencar definitivament la confiança entre la UE i la Rússia de Putin. Brussel·les, que va imposar dures sancions a Moscou, ja ha dit que no reconeixerà els vots que es recomptin en aquest territori, que no reconeix com a rus. Des de l’ampliació de la UE cap a l’est, Rússia ha vist com una amenaça la ingerència europea en el que considera la seva àrea d’influència natural. La guerra oberta a Ucraïna el 2014, amb què el govern proeuropeu combat els separatistes prorussos de l’est, trasllada al camp de batalla la lluita d’influències entre Brussel·les i Moscou. Ucraïna i Crimea han unit els russos al voltant del seu líder, tot i el pes de les sancions internacionals sobre l’economia del país. Però el conflicte s’allarga, fora ja de les portades dels diaris i estancat sobre el terreny i en els despatxos.

‘Fake news’ patrocinades per Moscou

La ciberguerra és molt més barata que la convencional i arriba a molts més indrets. L’exèrcit de hackers del Kremlin ha piratejat sistemes informàtics d’empreses i governs d’arreu del món, arribant fins i tot a la xarxa elèctrica, nuclear i financera nord-americana. Però s’ha especialitzat sobretot en la desestabilització social i política per mitjà de notícies falses, disseminades a través de comptes falsos a les xarxes socials. Molts veuen Putin com la mà negra que mou les fake news pro-Trump en les eleccions del 2016 i les desinformacions pro-Brexit o pro-Le Pen. Alguns mitjans fins i tot denuncien perfils falsos patrocinats per Moscou darrere d’informacions sobre el procés independentista català. El periodista rus Mikhail Zygar explica que “hi ha moltes empreses d’IT russes amb una llarga trajectòria creant fàbriques de trols i mecanismes online per estendre informacions falses”, i posa l’exemple de Russia Today (RT), però posa en dubte que les ordres les doni el mateix Putin. Al seu parer, són empreses que ho fan per “generar el caos” a l’exterior i d’aquesta manera “quedar bé amb el Kremlin per guanyar subvencions”.

Actor determinant a Síria

Alguns analistes creuen que Putin es va implicar a la guerra de Síria només per desviar l’atenció d’Ucraïna. D’altres, que va ser per guanyar pes com a potència internacional. Ha aconseguit les dues coses. La seva intervenció al costat del president sirià Baixar al-Assad, al marge de la coalició internacional liderada pels EUA, li ha permès “demostrar la seva capacitat militar”, segons va dir el director del Consell d’Afers Internacionals rus, Andrei Kortunov, convidat pel Cidob a Barcelona. “A Síria, Rússia no està competint amb Occident: s’està lluint. Li està dient: «Ara us demostrarem com es fan les coses»”, resumia. I és que els bombardejos russos no només han contribuït a derrotar l’Estat Islàmic, sinó que han permès a Al-Assad arraconar els grups opositors, sota setge constant. La pèrdua de vides civils, diu Zygar, no és impediment per a Putin: els discursos sobre drets humans els deixa per als “hipòcrites” d’Occident.