Guerra freda 3.0
Què passaria si els ordinadors, la connexió a internet i el subministrament elèctric d’un hospital, en plena pandèmia, s’apaguessin per un atac informàtic? Què passaria si un port fos controlat remotament per pirates cibernètics? Què passaria si una central nuclear resultés infectada per un virus informàtic desenvolupat per una potència enemiga i, arran d’això, patís greus desperfectes? Fa un parell de dècades tots aquests escenaris quedaven reservats als guions de Hollywood, però avui són habituals en un món on les guerres ja no només es lliuren a les trinxeres. I val la pena parar-hi atenció.
Fins i tot es podria dir que són escenaris recurrents: el maig passat els sistemes informàtics que regulen el flux de mercaderies al port de Shahid Rajaee, a l’Iran, van caure i van causar un embús per terra i mar. Segons el Washington Post, es va tractar d’un atac israelià que responia a l’embat cibernètic iranià a la seva xarxa hidràulica. Teheran té una gran experiència en ciberatacs: el 2010 les centrifugadores de la central de Natanz van començar a fallar, infectades amb el virus informàtic Stuxnet, el primer cuc que espia i reprograma sistemes de control i observació de processos. Es creu que Stuxnet va ser una creació d’Israel i dels Estats Units per atacar infraestructures crítiques del programa nuclear iranià.
Opacitat
Els bàndols tampoc es prodiguen a donar-ne informació: els que guanyen, per no incriminar-se; i els que perden, per no admetre la derrota. Tota guerra té una faceta propagandística imprescindible per aixecar la moral dels seus ciutadans i amenaçar els seus enemics, i en les guerres cibernètiques que enfronten els antics agents de la Guerra Freda els cops clavats des de l’Est revelen no només la capacitat i la voluntat de colpejar, sinó que sobretot ressalten la vulnerabilitat d’un Occident que es creia invencible a mans d’un enemic invisible.
Al setembre l’Agència de Ciberseguretat nord-americana va detectar hackers del règim xinès intentant comprometre la seguretat dels sistemes informàtics del govern dels EUA. Aquesta setmana s’ha sabut que fa uns mesos pirates informàtics a sou d’una potència estrangera -llegiu-hi Rússia- es van infiltrar al departament del Tresor i altres agències federals, inclòs l’FBI, per vigilar durant mesos la correspondència interna i altres dades en el que s’ha designat oficialment com una “amenaça greu” per a la seguretat. Microsoft, que va ajudar a combatre la infiltració, ha identificat més de 40 agències governamentals, ONGs, grups d’experts i empreses afectades per l’atac, definit com “el pitjor cas de pirateria informàtica en la història dels EUA”.
El desembre del 2015 les dades personals de 191 milions de votants nord-americans van ser exposades a la xarxa gràcies a una bretxa de seguretat i van quedar al descobert detalls íntims, des de la religió fins a la ideologia. El paper d’aquests atacs en els processos polítics i electorals del món és obvi: Washington ja va acusar els ciberterroristes de danyar la infraestructura electoral i filtrar correus del Partit Demòcrata el 2016 per facilitar la victòria de Donald Trump.
¿Si poden alterar els resultats electorals canviant la percepció sobre els candidats, també poden ser capaços de perjudicar el desenvolupament científic o la distribució d’una vacuna? La intel·ligència britànica ha denunciat més de 200 incidents de seguretat relacionats amb la vacuna de covid-19 atribuïts a la Xina, l’Iran o Rússia en una estratègia deliberada per fer mal, però no és la cosa més habitual: la normalitat és negar els ciberatacs, restar-los importància o sotmetre’ls al secretisme polític.
Fa la impressió que la Guerra Freda continua per altres mitjans, ara que la Xina comunista ha agafat el relleu de Rússia com a líder de la invisible aliança. En la guerra convencional potser no tot s’hi val gràcies a la llei internacional que regula els conflictes armats. En la guerra cibernètica, encara per regular, tot és possible, i encara més si segueix els passos de la Guerra Freda.
