La guerra encara és cosa de nens

BarcelonaAmb comptagotes, però rebuts com si fossin victòries. L’ONU acaba d’eliminar de la seva terrible “llista de la vergonya” les Forces Armades de la República del Congo, cosa que equival a dir que aquest exèrcit ha deixat de reclutar menors d’edat. Malgrat ser una pràctica prohibida per totes les lleis de dret humanitari, no tots els països s’han sumat als tractats. Sense anar més lluny, el Regne Unit permet l’allistament de nois de 17 anys, tot i que no estan autoritzats a passar a l’acció fins a la majoria d’edat.

Però tornant al Congo, l’any passat els oficials van alliberar 193 nois, alguns dels quals havien sigut tancats durant mesos en presons del govern. Amb tot, i malgrat les felicitacions de les Nacions Unides i de les ONG, en aquest país africà encara queden 12 grups armats que tenen a les seves files menors de 18 anys. Per acabar de completar la fotografia, els abusos en contra d’aquests nens són encara una realitat i l’ONU en compta centenars: violacions, segrestos, pallisses, explotació sexual, mutilacions i assassinats. En aquest macabre catàleg també s’hi inclouen atacs i agressions contra la població infantil no reclutada. Els responsables d’aquestes atrocitats són tant milicians com soldats regulars.

Rebrot de violència

En aquest cas ha pesat l’esforç del govern congolès per sortir de la llista i no embrutar la seva pertinença al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides durant el pròxim trienni, assenyala Josep Maria Royo, investigador de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB. Aquest expert, no obstant, adverteix que actualment el rebrot de violència a l’est del Congo ha comportat que els grups armats que controlen les mines de cobalt es reorganitzin, i el fet que s’hagin ajornat les eleccions previstes en principi per al 2015 fins a l’any vinent ha sacsejat el tauler polític i social. Per tot plegat, Royo apunta que les forces armades s’han de reforçar. A Kasai, al centre del país, a més, s’estan reclutant centenars de nens, malgrat els esforços del govern, segons l’ONG Child Soldiers International.

Per a Sandra Olsson, gerent de Child Soldiers International, la sortida de l’exèrcit congolès “reflecteix els passos positius” que ha fet els últims anys i una altra cosa important: “Es demostra que les iniciatives governamentals i les campanyes funcionen”. L’ONU va posar en marxa el 2012 un pla per incentivar que els actors de la guerra deixin en pau els infants, i monitoritza què fan durant dos anys. Si es verifica la fi de l’allistament infantil, el país o el grup armat qüestionat queda fora de la llista. El programa inclou, explica Olsson, “la formació del personal de l’exèrcit en qüestions de protecció de la infància, la implementació de procediments de verificació de l’edat per al reclutament de l’exèrcit i el nomenament d’un conseller governamental contra la violència sexual i el reclutament de menors del 2014”. Fins i tot, des de les ràdios s’anima els nois a abandonar les armes, desmuntant els missatges de la por.

Però encara hi ha molta feina a fer perquè els nens quedin al marge de la guerra, ni que sigui com a actors actius. Per fer-se una idea de com de complicat pot ser acabar amb aquesta pràctica, tan antiga com la mateixa humanitat, cal remarcar que no hi ha dades concretes de quants menors fan de soldat. Es calcula que entre 200.000 i 300.000 estan allistats en exèrcits i grups no estatals de diferent signe. Quant a forces estatals, ja siguin militars o policials, en totes les seves variants, l’ONU assenyala cinc països. Es tracta del Sudan, el Sudan del Sud, el Iemen, Birmània i Síria, tots ells estats amb guerres civils i conflictes interns enquistats i amb una escandalosa vulneració de tots els drets. De grups armats n’hi ha 56 d’implantats en 14 estats. A la República Democràtica del Congo és on hi ha més milícies que en recluten, una dotzena, seguida de les set de Birmània i les sis que hi ha al polvorí sirià.

Segons estimacions de l’ONU, un 40% dels soldats infantils són nenes i noies, per a les quals es reserven, generalment, feines domèstiques, com cuinar i tenir cura dels malalts i dels ferits, però que també són utilitzades com a esclaves sexuals. Al nord-est de Nigèria, Boko Haram és el grup terrorista que més nenes fa servir per als atacs, particularment com a falses kamikazes, perquè són forçades a immolar-se en llocs concorreguts.

Olsson aporta més feines reservades a la canalla: “Molts nens són explotats rutinàriament en la lluita i en diversos rols de suport, com ara missatgers, espies i porters”. La proliferació d’armes lleugeres -com el mític Kalàixnikov- ha fet que dur-ne una sigui fàcil fins i tot quan qui dispara no aixeca un pam de terra. L’ONU ha trobat nens de 8 i 9 anys en files militars.

A la pregunta de per què hi ha menors soldats, no hi ha només una resposta. És cert que en molts d’aquests països la infància es percep com una etapa més curta que a Occident i amb 14 o 15 anys són tractats com a adults, i les circumstàncies socials i familiars els obliguen a buscar-se la vida, sense renunciar a un sou o un plat a taula dins un exèrcit o una milícia. Però Royo apunta que la majoria dels nens soldats ho són a la força, i circumscriu el “reclutament voluntari a altres moments de la història i els moviments insurgents basats en el nacionalisme o en la ideologia”. La falta de mercenaris o adults ha fet duplicar, per exemple, el nombre de menors reclutats a Síria i Somàlia.

I un cop lliures, què? La tornada a la vida civil és complexa perquè, per exemple, com a entrenament els menors són obligats a atacar els seus pobles per trencar-hi els lligams i perquè hagin de fugir-ne. Olsson apunta que encara ho tenen pitjor les noies, “discriminades” si, a més, arriben amb fills. Són infants que arrosseguen seqüeles per “abusos sexuals greus i violacions”, i perquè els han programat per matar.