Groenlàndia, a tot gas cap a l’abisme

BarcelonaHi ha llocs que no solen sortir a les notícies. Fins fa poc Groenlàndia n’era un. Un territori cobert de gel i escassament poblat sol cridar poc l’atenció dels mitjans. Tanmateix, aquest estiu el canvi climàtic i les seves conseqüències han posat Groenlàndia en primera línia mediàtica. I sí, la sonada proposta de la compra de l’illa més gran del món per part dels Estats Units està directament relacionada amb el canvi climàtic.

El mes de juliol d’enguany ha sigut el mes més càlid mai registrat al planeta, i a finals de mes l’onada de calor que havia assolat Europa es va instal·lar a l’Àrtic, fet que va accelerar de manera inaudita el desgel de Groenlàndia. L’1 d’agost, en només 24 hores, dotze mil milions de tones d’aigua -l’equivalent a 4,8 milions de piscines olímpiques- van entrar a l’oceà. Una conseqüència més d’un escalfament global que cada cop deixa més evidències, com la del funeral de la glacera Okjökull a Islàndia, a mitjans d’agost.

Però tota la Terra s’escalfa? No. En el resum anual de la NASA sobre l’augment de la temperatura global, els tons vermells i grocs que indiquen escalfament es trenquen per un punt blau fred i persistent a l’Atlàntic Nord, entre Terranova i les illes Britàniques, just al sud de Groenlàndia. Mentre tot el planeta s’escalfa aquesta zona en particular ha registrat temperatures anòmalament baixes durant els últims anys. Això passa perquè la incorporació massiva d’aigua dolça a l’oceà està alentint els corrents marins càlids que transporten la calor des del tròpic fins a la costa atlàntica europea, gràcies als quals els hiverns europeus són uns quants graus més càlids del que els pertocaria per latitud. Per exemple, Barcelona i Nova York estan a latituds similars, però a Nova York els hiverns són molt més freds. L’afectació directa de l’escalfament global sobre Groenlàndia amenaça amb activar un efecte dòmino climàtic de conseqüències imprevisibles que per ara només havien explorat pel·lícules de ciència ficció com El dia de demà.

Enmig d’aquestes circumstàncies, a mitjans d’agost ens vam assabentar via Twitter que el president dels Estats Units es proposava la compra de Groenlàndia. I és que precisament el canvi climàtic està transformant l’illa, que està passant de ser un erm glaçat a ser un actiu geoestratègic de primer ordre. Ho és per almenys dos motius: és clau per tenir més control sobre la nova ruta marina de l’Àrtic, que pot transformar el transport marítim mundial, i hi ha les últimes grans reserves de minerals i terres rares encara no controlades per la Xina, imprescindibles per a la indústria digital i l’electrònica, com el neodimi, el praseodimi, el disprosi o el terbi. S’estima que a Groenlàndia hi ha 38,5 milions de tones d’òxids de terres rares, mentre que les reserves totals de la resta del món se situen en els 120 milions de tones.

Usar i llençar

La indústria digital creix exponencialment sobre la base d’uns recursos escassos en quantitat i localització i amb un model d’elevada obsolescència i rotació dels equips. Agafant els telèfons intel·ligents com a exemple, si l’any 2000 hi havia al món 700 milions de dispositius en funcionament, l’any 2015 ja n’hi havia 7.000 milions. I no és només un problema de volum, sinó sobretot de rotació. La curta vida útil dels aparells, d’entre dos i tres anys, fa que milers de milions d’aparells que contenen materials valuosos es converteixin en residus. Només a Espanya aquesta obsolescència fa que es llencin 38 telèfons intel·ligents per minut, cosa que equival a llençar cada any 680 quilos d’or, 7.000 de plata i 320.000 de coure.

Resulta sinistre que el model lineal de producció i consum -conegut popularment com d’ usar i llençar - sigui alhora el causant i el beneficiari de les conseqüències del canvi climàtic en forma de fer accessibles nous jaciments i obrir noves rutes comercials per l’Àrtic que fins ara eren impenetrables.

Malgrat l’existència d’alternatives emergents al model lineal, l’estiu ha deixat clar que la inèrcia ens duu a esgotar el sistema d’usar i llençar fins a l’últim gram de matèria primera en lloc de posar les bases d’un nou model circular i descarbonitzat. Aquest nou model hauria d’eliminar el concepte de residu per considerar tota la matèria dins del cicle econòmic com un recurs susceptible de tenir successives vides. Això es pot aconseguir, per exemple, amb contractes de leasing o sessió en ús d’aparells electrònics que assegurin una gestió òptima dels productes al llarg de tot el cicle de vida útil, n’incentivin l’allargament, la reparació i, finalment, la recuperació de components i materials.

L’episodi d’intent de compra de Groenlàndia no és cap acudit. Tot al contrari, fa evident que anem a tot gas cap a l’abisme.