Green New Deal per a les generacions futures

BarcelonaLa transformació econòmica i social que el món necessita per evitar la catàstrofe climàtica exigeix respostes a l’estil de Roosevelt. Però el pla que va salvar els EUA de la Gran Depressió fa curt davant el repte actual. El 85% de la població en situació d’extrema pobresa viu als vint països del món més vulnerables a l’emergència climàtica. El 2050 hi haurà 250 milions d’immigrants climàtics, segons l’ONU. I no només això. Milions de llocs de treball es perdran a les regions dependents dels combustibles fòssils, sobretot al Pròxim Orient i l’Àfrica, segons l’Organització Mundial del Treball, però també se’n crearan milions.

La idea del Green New Deal que avui es repeteix a tot arreu és la d’un pla “per descarbonitzar de manera que alhora generi llocs de treball i reformi l’economia”, diu Miatta Fahbulleh, cap de la New Economics Foundation. “La crisi ambiental i la crisi econòmica a què ens enfrontem estan relacionades: l’economia no va bé per a una població que no li està fent cap bé al planeta”.

Membres d’aquesta ONG britànica van ser els primers que van encunyar el terme gairebé al mateix temps que l’escriptor Thomas Friedman, el 2007. Advocaven per un pla que unís transformació energètica i resposta a la crisi financera. Però no ha sigut fins que els joves del món han sortit al carrer i han posat l’emergència climàtica al capdamunt de les preocupacions polítiques que no s’ha començat a parlar seriosament del Green New Deal. Als EUA la nova estrella mediàtica dels demòcrates, Alexandria Ocasio-Cortez, ha popularitzat el terme però també ha fet augmentar els seus detractors. El seu pla no és únic: la UE té un Green Deal i tant l’ONU com les ciutats capdavanteres en la lluita climàtica uneixen esforços per a un Nou Pacte Verd Global.

Europa

El primer continent neutre en carboni: ¿un pacte ambiciós o “un conte de fades”?

La mobilització dels joves impulsada per Greta Thunberg no només ha omplert els carrers, sinó que també va omplir les urnes de vots verds en les últimes eleccions europees. No és estrany, doncs, que la nova presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, hagi declarat com a prioritat número 1 del seu mandat el Green Deal (han tret el New del nom perquè les polítiques climàtiques a la UE no són noves, diuen, i probablement perquè no incorpora el vessant de lluita contra la crisi econòmica: és un pla purament climàtic). El nou executiu europeu vol presentar el seu gran pla en els primers cent dies de govern, però primer ha de convèncer Polònia, Hongria i la República Txeca, els tres països dependents del carbó que mantenen bloquejada la declaració unitària de l’objectiu de neutralitat de carboni el 2050. El Consell Europeu es reuneix la setmana vinent, coincidint amb la cimera de l’ONU pel canvi climàtic, la COP25 de Madrid, i espera aprovar finalment aquest objectiu comú. Per aconseguir-ho, la pastanaga que s’ofereix als estats reticents és el Fons de Transició Justa, que es presentarà l’11 de desembre: un paquet d’ajudes econòmiques “per donar suport a la gent i a les regions més afectades” per la transformació energètica i econòmica necessària, diu Von der Leyen. “Una bona idea, però volem que s’acompanyi d’un pla de retirada del carbó, és a dir, que els països no puguin accedir als fons si no es comprometen a un calendari concret de retirada progressiva del carbó”, diu Ernest Urtasun, eurodiputat dels Verds-ALE.

El Green Deal europeu inclourà una llei climàtica europea per assegurar-se que tots els estats fan passos adequats per assolir els objectius marcats a l’Acord de París. El compromís actual de la UE és retallar un 30% les emissions el 2030, però aquestes xifres s’han d’actualitzar i elevar al llarg de l’any 2020; és l’única obligació (genèrica) que estableix aquell acord global. La Comissió planteja apujar fins al 50% o al 55% l’objectiu de reducció d’emissions el 2030, tot i que encara no hi ha un acord tancat. “Creiem que hauria de ser el 65%, que és el que li toca a Europa segons la ciència per no superar els 1,5 ºC d’escalfament global”, diu Tatiana Nuño, de Greenpeace.

Però com s’aconseguirà reduir almenys a la meitat les emissions en deu anys? Per a l’investigador Mario Giampietro, “tot és un conte de fades”. “Només es retallen les emissions canviant estructuralment la manera com funciona l’economia, i jo aquest canvi a Europa no el veig”, sentencia l’investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental (ICTA) de la UAB. La Unió Europea ja ha reduït un 23% les seves emissions respecte al 1990, però Giampietro ho atribueix només a la crisi econòmica. “Només amb les emissions de les plantes de carbó que han de continuar funcionant per pagar la seva inversió i les que estan en construcció encara al món ja superem el CO 2 que ens farà pujar dels 1,5 ºC”, diu. L’investigador ha analitzat el procés de transició energètica d’Alemanya, que sempre es posa d’exemple, i assegura que “no ha servit per reduir les emissions”.

Una galleda d’aigua freda en tota regla. I una opinió molt allunyada de la que se sent als passadissos de les institucions europees. Amb tot, l’estratègia de la nova Comissió Europea, que tot just fa una setmana que ha assumit el càrrec, encara no està definida. El que sabem de moment és que vol destinar el 30% del nou pressupost europeu (que s’ha de negociar per al període 2021-2027) a polítiques climàtiques. Fonts del Parlament Europeu expliquen que els grups volen elevar aquest percentatge a prop del 50%, però sense que això suposi retallar altres partides com la política agrària comuna (PAC). Es tracta, diuen, d’augmentar el pressupost total a través de la recaptació de nous impostos i prioritzar el component climàtic en totes les partides. “Veiem difícil que accedeixin a revisar la PAC per prioritzar el trànsit d’una agricultura intensiva a una agricultura més sostenible”, admet Urtasun.

Taxa al carboni, només a la frontera

Un dels nous impostos que es debaten és la taxa al carboni que reclamen molts experts, per gravar els productes que generen més emissions quan són produïts i incentivar així la reducció de CO 2. Però no sembla possible que els estats l’acceptin. Von der Leyen sí que ha anunciat una taxa al carboni fronterera, que gravarà els productes intensius en carboni només quan vinguin de tercers països. A més, vol duplicar la inversió en projectes climàtics del Banc d’Inversions Europeu (BEI), que augmentaria del 25% al 50% de la seva despesa total.

En menys de cent dies es concretarà l’estratègia del Green Deal europeu -que Von der Leyen ha encarregat al vicepresident socialista Frans Timmermans-. Només ens queda esperar que tot plegat no quedi en un simple “conte de fades”.

EUA

Un pla per reduir emissions i pobresa que alguns veuen massa “socialista”

“No és un tema elitista. ¿Estan dient a la gent que el seu desig d’aigua i d’aire nets és elitista? Digui això als nens del Bronx que pateixen els nivells més alts d’asma infantil del país. La gent s’està morint, s’està morint!” L’encès discurs de la congressista demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez per defensar el seu Green New Deal a la Cambra de Representants dels EUA es va fer viral, com gairebé tot el que fa. Només feia un mes que era al Congrés quan va registrar la seva ambiciosa proposta, signada amb el senador Ed Markey, per posar fi als combustibles fòssils i alhora combatre la desigualtat econòmica als EUA. El gran pacte de la congressista més jove del país no només demana una mobilització de recursos ingent a deu anys per assolir el 100% d’energies renovables, sinó que inclou propostes com “garantir a tots els nord-americans una feina amb un salari suficient”, una “sanitat pública de qualitat i habitatge assequible”, o “crear milions de bons llocs de treball altament remunerats i assegurar la prosperitat i la seguretat econòmica de tothom als EUA”. Una carta als Reis que no concreta pressupost i que té molt poques possibilitats que s’apliqui, entre altres coses perquè és una resolució no vinculant, però que ha fet entrar al Capitoli les demandes de les noves generacions. L’organització climàtica juvenil dels EUA Sunrise Movement s’ha bolcat a donar suport al Green New Deal (GND) d’Ocasio, com també l’ONG 350.org.

El republicans, en canvi, han tret tota l’artilleria contra la proposta estrella de la cara més mediàtica dels demòcrates. La veuen com un intent d’impulsar una agenda “socialista” que els sembla gairebé diabòlica. Des de l’espectre polític i mediàtic republicà han arribat a acusar Ocasio de proposar “un genocidi” del món rural, de voler posar fi a les hamburgueses i de voler matar totes les vaques d’Amèrica.

Una proposta que divideix

El que és greu és que això ha polaritzat encara més el debat climàtic als EUA. “Hi ha persones progressistes que acostumen a donar suport als demòcrates i que creuen que l’acció climàtica no s’ha de posar en perill barrejant la retallada d’emissions amb polítiques socials tan ambicioses”, explica Mathilde Bouye, del World Resources Institute. En canvi, Rachel Cleetus, directora de política energètica de la Unió de Científics Preocupats dels EUA, creu que el pla d’Ocasio “és adequadament ambiciós en escala i magnitud”. Per a Cleetus, qualsevol proposta de Green New Deal ha d’incorporar necessàriament “components d’equitat i justícia social”. Bouye està d’acord amb la premissa d’una “acció climàtica dràstica basant-se en la justícia”, però recorda que conceptes com el que Ocasio i el candidat demòcrata a la presidència, Bernie Sanders, intenten incloure en els seus respectius Green New Deals queden lluny de l’espectre ideològic central de la política nord-americana, malgrat que a Europa puguin estar superats.

Cleetus remarca el creixent suport de l’opinió pública dels EUA a l’acció climàtica i creu que, sigui qui sigui el president dels EUA que surti de les eleccions del 2020, haurà de posar en marxa un pla ambiciós en aquest camp: “Tant si en dius Green New Deal com Llançament a la Lluna, la idea central és que necessitem polítiques transformadores i atrevides per afrontar aquest greu problema”.

Global

Un pla global de les ciutats i els activistes joves per suplir el “buit” dels estats

L’any 2009, en resposta a la crisi financera, l’agència de l’ONU pel medi va proposar un Green New Deal Global, però la proposta mai ha tingut una aplicació pràctica real. Aquest 2019, arran de la crida dels més joves als carrers, que han fet seva la demanda d’un Green New Deal com una resposta socialment justa a l’emergència climàtica, s’ha posat en marxa un altre tipus de xarxa que podria tenir molta més repercussió pràctica. És el Nou Pacte Verd Global, que van anunciar fa dos mesos els alcaldes del C-40, una organització que agrupa les ciutats capdavanteres en la lluita climàtica, per crear “una coalició de sindicats, empreses, inversors, societat civil i activistes juvenils per afrontar la crisi climàtica” amb una “acció inclusiva i equitativa” en què “aquells que més s’han beneficiat històricament de la degradació del clima donin suport a la transició ecològica que el món necessita desesperadament”, deia el manifest presentat per l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, i pel nou cap de la C-40, l’alcalde de Los Angeles, Eric Garcetti.

El 70% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle del món es produeixen a les ciutats, de manera que el paper que hi poden jugar els alcaldes és crucial. “És clau i a més és molt necessari, perquè els governs estatals estan fallant a l’hora de fer honor als compromisos adquirits amb l’Acord de París, hi ha un buit d’acció climàtica real i les ciutats i la societat civil l’hem d’omplir”, explica per telèfon des de Toronto David Miller, exalcalde de la ciutat i avui responsable de diplomàcia internacional del C-40. El pacte inclou empreses i organitzacions de la societat civil, i es tracta que totes elles individualment, igual que les alcaldies, es comprometin -i formulin plans- per assolir la neutralitat de carboni el 2050. “Hi hem estat treballant els últims dos o tres anys, però l’anunci de l’octubre vol dir que a partir d’ara hi dedicarem més esforços i amb una coalició de socis més àmplia”, explica Miller.

Vigilant la pobresa

En el cas de les ciutats, diu, els alcaldes del C-40 es comprometen, a més, a fer polítiques climàtiques que treballin també “la inclusivitat i tinguin especial cura per les persones amb recursos més baixos”, a més dels treballadors que resultaran més afectats per la transformació energètica i de consum que es vol impulsar a les ciutats on viuen. Els quatre punts en què focalitzaran la “transició justa” a les ciutats són la reconversió de les fonts d’electricitat, la reforma i construcció d’edificis perquè siguin de zero emissions, l’electrificació del transport i polítiques de reciclatge que avancin cap al “residu zero”. “Són quatre coses que, si es posen en marxa a les ciutats, faran que el món vagi molt més de pressa” cap a l’objectiu d’emissions zero el 2050 i evitar així els pitjors efectes de l’emergència climàtica.