Grècia, el país de la decepció

Enviada especial a AtenesUns mesos abans d’arribar a l’alcaldia de Barcelona, el gener del 2015, Ada Colau i Gerardo Pisarello es passejaven entre el públic que s’havia reunit a la plaça Omonia del centre d’Atenes per participar en l’últim míting de campanya de Syriza, que es convertiria 48 hores després en el primer partit de l’esquerra alternativa que arribava al govern en la crisi de l’euro. Colau i Pisarello saludaven eufòrics aquesta enviada especial, i la que és avui alcaldessa de la capital catalana declarava triomfant que havia “començat una revolució ciutadana al sud d’Europa”. Pablo Iglesias era un dels líders europeus que parlava a l’acte, i Alexis Tsipras el va cloure amb un “ hasta la victoria siempre ”. Quatre anys després, el primer ministre grec s’encamina a una sonada derrota en les eleccions d’avui. Una derrota que van anticipar les debacles de les europees i les municipals del maig, quan va quedar deu punts per darrere dels conservadors de Nova Democràcia.

De l’esperança a la resignació

En aquests quatre anys, els grecs han passat de l’esperança a la resignació. Els líders del partit antisistema que van gosar desafiar les amenaces dels mercats, el sistema financer i els socis europeus, després de tensar la corda fins a l’extrem convocant el referèndum del 2015 en què el no a l’austeritat va ressonar per tota la UE, van tirar la tovallola i es van posar a aplicar les mateixes receptes que havien denunciat que eren les causes d’una “catàstrofe” humanitària. Tsipras havia anat de farol i els grecs en pagaven el preu. L’impacte del kolotumba (gir de 180 graus) era demolidor en les consciències.

“Tsipras era l’únic que podia gestionar el tercer i el quart rescat”, explica Dimitris Christopoulos, president de la Federació Internacional per als Drets Humans, que havia fet costat a Syriza al principi però molt aviat es va adonar que aniria pel pedregar. “Tsipras ha liderat el govern més estable de l’era dels memoràndums: el del socialdemòcrata Iorgos Papandreu va durar dos anys, el del conservador Andonis Samaràs dos anys i mig, i ell ha estat quatre anys i mig al poder. I ha fet la feina. I com els seus predecessors, ara en pagarà el preu”.

Eleni Sodiakis, mestra de primària, resumeix els quatre anys de l’esquerra alternativa al govern amb una frase: “Han donat algunes almoines als pobres, sense tocar els rics i matxacant els del mig”. Hi ha molts indicadors del desastre econòmic amb què Grècia va sortir l’agost passat del pla de rescat: s’han tancat 400.000 petites i mitjanes empreses, el nivell de vida ha caigut a la meitat respecte al 2009 i els sacrificis no han servit per eixugar un deute insostenible.

“Teníem una economia basada en la demanda interior i el model es va ensorrar amb la caiguda del consum: van caure els salaris i van augmentar els impostos i, això, amb un sistema de protecció social molt feble que a més ha patit fortes retallades, ha tingut un impacte brutal”, apunta Panos Kordatos, de l’Institut de Recerca del sidicat GSEE. L’analista és escèptic amb el discurs del govern que la recuperació econòmica ha començat: “És cert que el PIB ha crescut un 1% i que l’atur ha baixat una mica, però és a costa de la precarietat del mercat laboral”. I és que un milió de treballadors grecs en actiu guanyen menys de 500 euros. “El creixement no és sostenible sense un augment de la productivitat i sense treball de qualitat”, conclou. A Grècia tothom creua els dits davant la perspectiva d’una nova recessió global.

L’acord que Tsipras ha firmat amb els creditors internacionals compromet el país a mesures d’austeritat fins al 2060, i s’ha creat un fons de privatització d’actius públics que ha de vendre tot el que pot resultar rendible a Grècia, incloses les grans infraestructures, fins al 2114. La fuga de cervells, amb mig milió de joves formats que se n’han anat del país, també costarà de revertir. “No és que la crisi hagi passat, és que l’hem normalitzat a les nostres vides i hem deixat de dir-ne crisi”, diu la periodista Corina Vasilopolou.

Segons els sondejos, Iannis Varoufakis, el polèmic ministre d’Economia grec que va trencar amb Tsipras l’endemà del referèndum, tornarà al Parlament d’Atenes. Amb tot plegat, el partit de Tsipras no té res a veure amb el que era el 2015 i encara menys el 2012. Reuneix desertors de diverses formacions polítiques i els incondicionals que s’han empassat coses com el pacte amb els ultranacionalistes Grecs Independents, que van abandonar la coalició amb Syriza al gener, com a protesta per l’acord de Prespa, amb què Tsipras ha tancat la disputa històrica per la denominació de la veïna Macedònia, que ara es diu Macedònia del Nord. Així s’obre la porta a la incorporació de l’exrepública iugoslava a l’OTAN abans que sucumbís a les ànsies del president rus Vladímir Putin de consolidar posicions a l’Europa de l’Est. Almenys Tsipras ha vist com l’exministre de Finances alemany Wolfgang Schäuble, que el menyspreava públicament el 2015 en l’època de les batalles campals a l’Eurogrup, ara li reconeixia la condició d’estadista per haver assolit un acord que ha irritat els patriotes.

El retorn de la dreta

Tot un regal per al futur primer ministre, el conservador Kiriakos Mitsotakis, que s’estalviarà afrontar un problema tan sensible. Els mercats ja celebren el retorn d’un govern business friendly, que promet ajudar les classes mitjanes abaixant els impostos. Demà sabrem si és capaç de governar en solitari aglutinant tot el vot conservador. Per això necessita frenar les fugues cap a la dreta, tant dels neonazis d’Alba Daurada com dels ultranacionalistes de Solució Grega, el nou partit populista que va donar la sorpresa al maig, inflat pel rebuig a l’acord de Prespa. “Nova Democràcia s’endurà la major part de vot dels partits petits, que van obtenir el 20% a les europees. Però tot depèn de la participació”, explica l’analista Ilias Nikolakopoulos. Les d’avui són les primeres eleccions en un mes de juliol a Grècia des del 1974 i Mitsotakis tem que molts s’estimin més anar a la platja que votar.