Una Grècia desesperançada s'encamina cap a la fragmentació política
ANTROPÒLEG RESIDENT A GRÈCIAGrècia vota diumenge un nou primer ministre que ha de substituir el govern de concentració nacional presidit per l'economista Lukàs Papadimos. Serà la fi de la tecnocràcia que des de l'11 de novembre dirigeix el país, sota el mandat de la troica (el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Unió Europea). Finalment, després de dos anys des la intervenció, la societat grega podrà dir-hi la seva, en un país enfonsat econòmicament i amb una crisi social de conseqüències imprevisibles.
Segons dades de l'Eurostat, un de cada quatre grecs viu per sota el llindar de la pobresa i la llista d'aturats ja ha arribat gairebé a nivells espanyols (amb una diferència: la prestació per als grecs que han perdut la feina és de 360 euros al mes). L'índex de suïcidis l'any 2011 es va disparar un 40% respecte de l'any anterior, i la tendència enguany no sembla pas que s'hagi d'invertir: al contrari, cada setmana els mitjans del país es fan ressò d'una nova mort.
El panorama és poc esperançador per al primer estat de la UE que ha hagut de tastar les receptes econòmiques de tall neoliberal que tant de mal, humanament parlant, han generat en altres països fora del Vell Continent. Amb uns indicadors que no deixen d'assenyalar quina és la dinàmica negativa en què està la població d'un país totalment asfixiat per les mesures d'austeritat.
Un Parlament atomitzat
En aquest context de recessió, tot fa pensar que el malestar que es viu al carrer tindrà el dia 6 la seva expressió més clara en el rebuig al bipartidisme i a les seves pràctiques clientelars, que durant 37 anys ininterrompudament han governat Grècia. Aquest cop sembla que aquestes pràctiques no seran suficients, perquè les enquestes apunten que tant el Moviment Socialista Panhel·lènic, el PASOK, com els conservadors de Nova Democràcia veuran disminuïts amb escreix els seus resultats electorals, encara que aquests últims es perfilen com a guanyadors. Les eleccions de diumenge podrien afavorir l'atomització de l'espectre polític grec amb l'entrada a l'arc parlamentari de fins a 10 partits polítics, alguns dels quals de nova creació, escissions dels dos grans partits tradicionals.
El rebuig del Partit Comunista de Grècia (KKE) a un eventual front popular proposat per la coalició de l'Esquerra Radical (Syrisa) ha generat incomprensió entre una gran part de l'electorat d'esquerres, que ho veuen com una oportunitat perduda d'aconseguir el que segurament podrien haver estat els millors resultats de la seva història.
La crisi, a més, ha afavorit l'ascens dels defensors d'un clar discurs ultranacionalista i populista, alimentat també des dels principals grups polítics, que no fan més que atiar el descontentament cada cop més generalitzat entre els ciutadans grecs, impotents en veure que ni la gran quantitat de vagues generals ni el reguitzell de manifestacions viscudes últimament no han fet canviar el rumb d'un govern que no havia estat votat però que comptava amb la benedicció de la plana major europea. La campanya s'ha enrarit amb el discurs antiimigració i tot fa preveure, malauradament, la diversificació de la representació política de la ultradreta grega, que des de l'any 2004 compta amb una notable presència parlamentària amb els escons del partit xenòfob Laos. Ara, a més, aquesta radicalització podria ampliar-se amb l'entrada al Parlament del partit filonazi Alba Daurada.
