Grècia deixa de ser l’únic país de la UE que no incinera els morts
Obre el primer crematori tot i la forta oposició de l’Església ortodoxa
AtenesGrècia ha deixat de ser l’únic país de la Unió Europea on no es podien incinerar els morts. Fins fa poc, els que ho volien havien de ser traslladats a Bulgària. L’obertura del primer crematori, fa tot just unes setmanes, posa punt final a un procés que ha durat anys a causa de la fèrria oposició de l’Església ortodoxa.
“Ha sigut molt difícil. Som una societat molt conservadora, i la implicació de l’Església en la política és molt forta”, afirma Andonis Alakiotis, fundador de la Societat Grega de Cremació (EKA). Aquesta associació, creada el 1996 per impulsar la legalització i posterior obertura de crematoris, és la que finalment s’ha encarregat d’inaugurar-ne el primer, de titularitat privada.
Tot i això, s’haurien pogut obrir molt abans. El 2006 es va legalitzar la cremació i el 2010 la llei estava preparada perquè els municipis poguessin construir-ne. Però no se’n va construir cap. “Per als alcaldes és molt difícil obrir un crematori contra la voluntat del bisbe local. No n’han obert cap perquè tenen por del cost polític”, lamenta Alakiotis. Després d’anys sense resultat, l’EKA va fer pressió perquè les empreses privades també poguessin obrir-ne. Finalment, al setembre es va inaugurar el primer, a Ritsona, a 70 quilòmetres d’Atenes.
L’oposició de l’Església ortodoxa grega a la cremació continua sent total. Fa pocs dies va distribuir a les parròquies uns fulletons amb la frase “El cos dels morts no és brossa per reciclar”, segons recollia l’agència Efe. Aquesta oposició, però, no deriva de la doctrina. De fet, a la resta de països de religió ortodoxa -com Bulgària, Romania, Rússia i Sèrbia- la cremació està acceptada.
Una qüestió de tradició
“És una qüestió de tradició, no de dogma, i per això hi ha diferents opinions dins l’Església”, explica Panagiotis Andriopoulos, teòleg i professor d’institut a Atenes. Per exemple, tot i que segons la posició oficial no es permet oficiar una cerimònia religiosa per al difunt que ha optat per la cremació, a la pràctica hi ha bisbes que són més flexibles i fan una benedicció més breu.
El mateix Patriarcat de Constantinoble, màxima instància de l’Església ortodoxa però a la qual no està subordinada l’Església grega, accepta aquesta pràctica. “Té una ment més oberta”, aclareix Andriopoulos. El teòleg apunta que, al país hel·lè, “els canvis porten temps”, però es mostra convençut que a poc a poc la posició de l’Església s’anirà adaptant a la nova situació.
La forta oposició de l’Església ha sigut clau per retardar durant anys l’obertura d’aquestes instal·lacions. Grècia és un estat confessional: la Constitució estableix que la religió dominant és el cristianisme grecoortodox. I, tot i que hi ha una separació formal entre Església i estat, a la pràctica el clergat manté una gran influència en la vida política i social.
L’anterior govern, liderat per Alexis Tsipras, va intentar fer reformes per reduir l’esfera d’influència de l’Església, com ara canviar la Constitució per establir la neutralitat religiosa de l’estat o eliminar l’estatus de funcionaris dels bisbes. Tanmateix, van ser focus de polèmica i no van tirar endavant.
La tornada al poder de la dreta, amb la victòria a les urnes del conservador Kyriakos Mitsotakis al juliol, va truncar el camí cap a aquesta secularització. L’endemà de guanyar els comicis, Mitsotakis jurava respectar la Constitució “en nom de la santíssima i indivisible Trinitat”, amb la mà sobre la Bíblia i davant l’arquebisbe d’Atenes, Jeroni II, com és tradició.
“L’Església juga un paper molt important en la vida social dels grecs”, explica Andriopoulos. La fe ortodoxa està fortament arrelada a la societat. Segons un estudi del Pew Research Centre publicat el 2017, el 90% dels grecs es consideren ortodoxos. I la religió està present en el dia a dia: és habitual veure com els passatgers d’un bus urbà se senyen quan passen per davant d’una església.
Alakiotis està satisfet: després de 23 anys de lluita, ha aconseguit complir la promesa que li va fer a un amic molt pròxim i la cremació ja és una realitat a Grècia. Per al seu amic no hi va ser a temps, però a partir d’ara ningú més haurà de ser traslladat a Bulgària. “Era increïble que, en un país democràtic i de la UE, l’últim desig d’un difunt no es pogués complir”, conclou Alakiotis.
