Dos grans canvis que Putin ja ha provocat amb la invasió d'Ucraïna

BarcelonaEs necessitaran anys per poder entendre quin haurà estat l’impacte de la invasió que Vladímir Putin va posar en marxa el 24 de febrer del 2022 contra els seus veïns ucraïnesos. Les conseqüències d’aquesta guerra insistentment anunciada, que ni el mateix Volodímir Zelenski es va voler creure, marcaran el camí d’un ordre global que torna a trontollar mentre cauen bombes sobre civils que fugen després d’encabir tota la seva vida en una maleta. Però només dues setmanes després de l’inici de l’ofensiva russa, hi ha dos grans canvis que ja es poden donar per fets.

Un nou Teló d’Acer? 

La dràstica fuga d’empreses que està castigant el país de Vladímir Putin i que amenaça de mort l’economia russa tindrà un impacte social gegant. Si l’obertura del primer McDonald’s a Moscou, el 31 de gener del 1990 es va entendre com el preludi d’un canvi d’era -l’URSS agonitzava, Rússia s’obria, el capitalisme hi entrava i milers de persones feien cua davant d’un restaurant per comprar hamburgueses fetes als Estats Units-, el tancament de tots els McDonald’s que hi ha al país, anunciat dimarts, n’anticipa un altre: després de dècades d’obertura cap a Occident, Rússia torna a aïllar-se. I ho fa de manera exprés. McDonald’s no és l’únic emblema del capitalisme que abandona Moscou, temporalment, com a represàlia per la invasió d'Ucraïna. Els russos tampoc podran comprar mobles a Ikea, pantalons a Levi Strauss, sabates en botigues Nike ni vestits a Zara, Mango i H&M. No podran prendre’s un cafè en un Starbucks, mirar l’última sèrie de Netflix o comprar-se un iPhone en una botiga Apple. I tampoc podran saber què diuen d’ells els grans mitjans internacionals, perquè la majoria de periodistes han marxat del país espantats per una llei que considera fake news tot allò que s’allunyi del discurs oficial del Kremlin. Són només alguns exemples.

S’ha alçat un nou Teló d’Acer. I tot i que encara és aviat per saber l’altura i la resistència que té, queda clar que condicionarà la vida d’una societat russa que, majoritàriament, se sentia molt còmoda vivint com es viu a Occident. Potser per aquest motiu ja hem vist imatges de ciutadans russos fent les maletes i fugint de Rússia. No volen viure en un règim cada cop més dictatorial, que s’asfixia econòmicament i que es condemna a viure d'esquena a un món cada cop més connectat. Amb els aeroports pràcticament inhabilitats -molts vols han estat cancel·lats per les sancions-, el preu dels avions cap a Istanbul s’ha multiplicat per deu. I per carretera, hi ha problemes per trobar bitllets per pujar al tren que uneix Sant Petersburg amb Hèlsinki. 

A tot plegat cal sumar-hi les contundents sancions d’Occident: des del tancament de l’espai aeri a les aerolínies russes fins a l’expulsió d’alguns bancs del sistema de transferències internacionals Swift o la prohibició dels Estats Units d’importar gas, petroli i carbó russos. Rússia és molt més pobra avui que fa tres setmanes, quan Putin encara no havia decidit prémer el botó de la guerra. L'agència Fitch qualifica d'"imminent" l'impagament del deute públic rus, el ruble continua enfonsat, l’atur s’enfila, alguns caixers automàtics s’han quedat sense diners i els preus, en alguns casos, s'han incrementat fins al 40%. David Frum, analista de The Atlantic, ho resumia en poques paraules: “Putin ha destruït 25 anys de creixement econòmic en una setmana”. I aquí hi ha un gran risc: el Kremlin creu necessari aconseguir un triomf militar important a Ucraïna per compensar la bufetada econòmica. Això pot costar moltes vides. I Putin hauria de saber que, en cap cas, servirà de consol per a la immensa majoria de russos. Més aviat al contrari.

Europa perd la innocència 

Ho explicava aquesta setmana l’alt representant de la política exterior de la Unió Europea, Josep Borrell. Des del final de la Guerra Freda, els països europeus han reduït la despesa en defensa del 4% del PIB a l’1,5%. No ens hauria d’estranyar: bona part d’Europa es pensava que una gran guerra no tornaria a martiritzar el continent i, per tant, invertir diners en assumptes militars havia deixat de ser una gran prioritat. Però aquests dies estem vivint un canvi de rumb que encetarà una nova època. Els governs europeus es rearmen després que la invasió russa d'Ucraïna hagi despertat fantasmes del passat. Potser qui ho ha sabut sintetitzar millor ha estat el president del Consell Europeu, Charles Michel, que divendres venia a dir que el que “ha consagrat” l’atac de Moscou contra els ucraïnesos és “el naixement de la defensa europea”. 

Versalles –precisament, Versalles– ha viscut aquesta setmana un altre moment transcendental. La cimera de la Unió Europea, celebrada dijous i divendres en aquest municipi francès, acabava amb un compromís històric: els vint-i-set membres de la UE acordaven “incrementar substancialment la despesa en defensa” per fer front al “canvi tectònic” que “l’agressió russa ha suposat per a la història europea”. Caldrà seguir de ben a prop en què es tradueix, país per país, aquesta declaració conjunta, però el que queda clar és que Europa es veu forçada a mutar perquè el context i l’horitzó dels pròxims anys també ho ha fet. “Estem d’acord que hem de fer més per garantir la seguretat a Europa. Tots hem de gastar més en defensa del que gastàvem fins ara”, deia el canceller alemany, Olaf Scholz, divendres a Versalles. Alemanya va ser el primer país europeu en anunciar un gir, inèdit, en la seva política de defensa. Dies després de la invasió russa, Berlín decidia invertir 100.000 milions d'euros en armes i augmentar la despesa militar fins al 2% del PIB. Dinamarca ha seguit els passos alemanys, i també la neutral Suècia, que, com Finlàndia, no és membre de l’OTAN i demana ser protegida per la solidaritat europea. “M'agradaria gastar els diners dels impostos dels suecs en escoles, hospitals i pensions, però desafortunadament ara cal gastar més diners en defensa”, confessava la primera ministra sueca, Magdalena Anderson.

Diversos líders europeus parlen ara d’una “nova realitat”, un concepte que s’havia popularitzat en els últims mesos per fer referència a la vida que ens espera després de l’esclat del covid-19. No hi ha hagut temps de conèixer-la. Les dues crisis més greus de la història de la Unió Europa –la pandèmia i la invasió d’Ucraïna– han vingut literalment seguides. Probablement, de lectures positives només se'n pot fer una, la que ens porta a les paraules de Jean Monnet, un dels pares de la Unió Europea: “Europa es forjarà en les crisis”. I, efectivament, la UE s’està forjant, s’està reforçant i està recordant la seva utilitat i la seva necessitat de ser més sobirana i influent dins del tauler global. Llàstima que per arribar fins aquí hagi necessitat un bany de realisme polític. Europa ha perdut la innocència només després de veure amenaçat tot allò que durant tants anys s’havia donat per superat.