Dos governs i l'espectre de la guerra: Líbia es torna a trencar

El CaireL’estampa genera un cert déjà-vu: dos governs paral·lels que es declaren legítims i operen alhora mentre competeixen pel control de Líbia. Una nova fractura que evidencia el fracàs del pla per reunificar les institucions de l’Estat, que continua descompost més d’una dècada després de la caiguda del règim de Muammar al-Gaddafi. El país mediterrani torna a enfrontar-se a un futur preocupant, marcat per la confusió, una creixent divisió interna i una pau inestable i cada cop més fràgil.

Dimarts passat, el polític Fathi Bashagha, escollit al febrer primer ministre de Líbia pel seu controvertit Parlament, va anunciar que reprendria la feina al capdavant de l’executiu des de la ciutat costanera de Sirte, al centre del país. Mentrestant, a la capital, Trípoli, el primer ministre Abdul Hamid Dbeibah, del govern d’unitat nacional, que ocupa el càrrec des del febrer del 2021, va seguir informant com de costum sobre els seus compromisos de la jornada: des de reunions amb diversos líders municipals per fer un seguiment de la situació dels serveis a la zona i de l’execució de projectes, fins a la inauguració d’un programa d’assegurança mèdica per a la gent gran.

Dues administracions rivals

Líbia havia estat partida ja abans. Des de l’any 2014, quan va esclatar-hi una guerra civil i s’hi van celebrar unes polèmiques eleccions, dues administracions rivals, amb el suport de fràgils constel·lacions de milícies i diferents aliats internacionals, van anar consolidant-se una a l’est i l’altra a l’oest del país. La divisió va anar-se agreujant fins al punt que, l’abril del 2019, l’autoproclamat Exèrcit Nacional Libi, dominant a l’est del país, va llançar una ofensiva sobre Trípoli, a l’oest, que en fracassar va derivar en un brutal setge de la capital.

Aquell impàs només es va trencar un any després gràcies a la intervenció turca a favor del govern de Trípoli reconegut per la comunitat internacional, que va obligar l’ENL, que té el suport de Rússia i els Emirats Àrabs Units, a replegar-se. I les dues parts van acabar firmant un alto el foc l’octubre del 2020.

Aprofitant aquella fita, l’ONU va establir el mes següent un fòrum de diàleg format per una setantena de personalitats líbies per definir un full de ruta, que incloïa la celebració d’unes eleccions presidencials i parlamentàries el desembre del 2021 i la constitució d’un govern de transició per gestionar el procés. Al capdavant de l’executiu van col·locar-hi Dbeibah, que el març del 2021 va rebre l’aprovació del Parlament, amb seu a l’est. Fou el primer cop en anys que Líbia vivia una cessió de poders pacífica i tenia un sol govern.

Els límits d’aquella dolça sintonia, però, van aparèixer aviat. La unificació institucional no va avançar, sobretot en el pla militar, i les forces estrangeres i mercenàries aliades amb uns i altres no van mostrar cap intenció de marxar. La situació es va anar deteriorant fins que el Parlament que li havia concedit suport a Dbeibah va retirar-l'hi, i el poderós president de la cambra, Aguila Saleh, va firmar una llei per celebrar eleccions al desembre, però només les presidencials i sense aprovar abans una base constitucional.

Malgrat les irregularitats i mancances del procés, i la sensació general que Líbia s’estava encaminant cap a un salt al buit sense cap garantia, les grans potències van fer costat a la cita electoral.

Tensió i violència

La tensió i la violència van anar en augment les setmanes prèvies a uns comicis que al final no es van celebrar, i van empènyer Líbia a la incertesa. El Parlament a l’est va considerar llavors que el mandat del govern de transició de Dbeibah havia vençut, i al febrer van elegir Bashagha com a primer ministre amb el beneplàcit del comandant de l’ENL, Khalifa Haftar. Dbeibah, però, ja s’havia fet fort a Trípoli. I protegit per milícies aliades, s’ha negat a cedir el poder al·legant que el seu mandat ha de continuar fins que el país pugui celebrar eleccions.

El punt de màxima tensió fruit d’aquesta nova divisió va produir-se a mitjans de maig, quan Bashagha va entrar a Trípoli, seu del govern de Dbeibah, per intentar instal·lar-s’hi amb l’ajuda d’una poderosa milícia local. Però la contundent resposta de les milícies afins a Dbeibah va derivar en hores d’enfrontaments que van forçar Bashagha a retirar-se. I va ser aleshores quan aquest últim va decidir establir a la costera Sirte la seu del seu executiu. L’episodi va ser una breu mostra del risc d’una escalada de violència que existeix avui al país, i va tornar a exposar l’enorme poder de les milícies per determinar el futur de Líbia.

El petroli, bloquejat

A més, per afegir pressió a Dbeibah, líders tribals afins al comandant Haftar, que dona suport a Bashagha, han tancat bona part de les instal·lacions petrolieres del país, que representen la principal font d’ingressos de l’Estat, les finances del qual es controlen des de Trípoli. Es tracta d’un bloqueig especialment dolorós en aquests moments, perquè el preu del petroli, amb la invasió russa d’Ucraïna, està actualment pels núvols i Líbia no se n’està beneficiant.

L'ONU, al seu torn, ha perdut la influència que havia exercit abans del 24 de desembre sobre el futur polític del país. I tot i que diversos líders polítics s’han reunit en les últimes setmanes a Egipte per intentar bastir ponts, la falta de neutralitat del Caire, aliat del president del Parlament, deixa poc marge per a l’esperança. En aquest context, a més, el fòrum de diàleg establert per l’ONU a finals del 2020, i que va escollir Dbeibah primer ministre, acaba mandat a finals de juny, cosa que pot agreujar encara més la crisi de legitimitats i el perill d’una nova escalada militar.