Governant a cops d’ego desbordat
Estem en mans d’un personatge que al llarg dels seus 70 anys ha desenvolupat un ego elefantíac que afecta directament la seva presa de decisions. No és només que segueixi la regla d’or que s’ha autoimposat de no rectificar mai, per grans que siguin els errors, per demostrables que siguin les mentides; sinó que va més enllà, amb una incapacitat absoluta per acceptar la derrota. Jo sempre guanyo, xiuxiueja una vegada i una altra el seu enorme ego, i nega l’evidència amb tanta rotunditat que no saps si la negativa és tàctica o si té dificultats per distingir entre realitat i ficció. Només així s’entén com va poder convertir el nombre d’assistents a la seva cerimònia de jurament del càrrec en el gran debat dels primers dies de presidència.
Profundament dolgut perquè el seu Inauguration Day va mobilitzar molta menys gent que els dos d’Obama, es va negar a acceptar l’evidència i va llançar el seu equip a denigrar els mitjans de comunicació, sempre els grans culpables segons el manual d’instruccions de la trumpmania. Va parlar per telèfon amb responsables de les agències del seu govern perquè facilitessin dades més favorables, mentre congressistes i comentaristes republicans feien equilibris per no contradir la dèria del president. El seu ego també rebutja el fet irrefutable que, en el vot popular, Hillary Clinton el va superar per gairebé 3 milions de vots. Quina va ser la seva reacció? Denunciar un suposat frau massiu de 3 o 5 milions de votants il·legals. Tot i que no hi ha cap evidència de frau massiu, i que el nombre d’irregularitats detectades és ínfim, Trump va repetir el missatge una vegada i una altra després de les eleccions, fins a prometre una investigació formal sobre una irregularitat que ningú, a part d’ell, creu que s’hagi produït.
Les actituds del president
La intervenció del seu ego també sembla clara en l’agitada conversa telefònica que va mantenir amb el primer ministre d’Austràlia, a qui va esbroncar repetidament i va acabar penjant el telèfon al cap de només 25 minuts, en una trucada que havia de durar una hora. Alguna cosa devia tenir-hi a veure també l’ego quan va semblar suggerir al president de Mèxic que podia enviar tropes al seu país per fer front als “bad hombres ” que Enrique Peña Nieto no sabia controlar.
Un rival polític el va acusar de ser un mentider patològic, i un psicòleg l’ha qualificat de narcisista de manual. La grandiositat permanent de què fa gala, la seva impulsivitat i l’extrema sensibilitat amb què reacciona a la més petita crítica l’acosten a la definició de narcisista. El veterà periodista Carl Bernstein, un dels que va destapar l’escàndol del Watergate, va més enllà i afirma que en cercles republicans es discuteix obertament sobre l’estabilitat i la maduresa emocional del president. Els símptomes d’aquests primers i agitats dies de la presidència Trump indiquen que al Despatx Oval, a més de la gran influència dels supremacistes blancs, representats pel cap d’estratègia Steve Bannon; del pes de milionaris i membres de Wall Street, que curiosament sumen multitud en una administració que vol combatre les elits, i de les recomanacions d’un assessor de seguretat nacional que considera l’islamisme un càncer, també hi pesa molt l’ego desbordat d’un president que tendeix al narcisisme.
