El govern de l’Iraq cau davant les protestes

TunisQuasi dos mesos després de l’inici d’una intensa onada de protestes, el primer ministre iraquià, Adil Abdul-Mahdi, va anunciar en un comunicat que dimiteix. La seva caiguda arriba després que la violenta repressió aplicada pel govern -que ja ha provocat més de 400 morts i diversos milers de ferits- no hagi estat capaç de sufocar les mobilitzacions. Els manifestants demanen un canvi radical d’un sistema polític marcat per la corrupció i el sectarisme, herència de la invasió nord-americana del 2003.

Com el propi Abdul-Mahdi ha reconegut, la seva decisió es va veure influïda per la petició que el gran aiatol·là Ali al-Sistani va fer al Parlament perquè li retirés el seu suport. “En resposta a aquesta crida, i per facilitar les coses, presentaré al Parlament la meva dimissió”, explica en el seu comunicat, si bé no precisa cap data per a la renúncia. Abdul-Mahdi, que pertany a un partit islamista xiïta, ha justificat també la seva dimissió amb la necessitat de “preservar la sang de la gent i evitar caure en un cicle de devastació i de caos”.

Difícil successió

Tanmateix, tot sembla indicar que, de moment, Abdul-Mahdi romandrà al seu càrrec fins que el Parlament nomeni el seu successor, una tasca que no serà gens fàcil. A causa de la fragmentació i polarització que ha experimentat el país àrab, una bona franja del qual va ocupar l’autoanomenat Estat Islàmic, la formació de l’actual govern s’havia perllongar prop de mig any després de les eleccions generals del maig del 2018. En l’actual clima polític, les negociacions entre les diverses faccions podrien ser encara més complicades.

Les protestes són una expressió del profund malestar de la població a causa de la corrupció rampant vinculada als partits polítics, de l’elevada taxa atur -entre els joves arriba oficialment al 40%-, del deteriorament dels servis públics i del sectarisme del sistema polític. El fet que l’Iraq sigui una potència petrolera encara afegeix més llenya al foc de l’ira popular. Tampoc no és la primera vegada que mobilitzacions populars massives sacsegen el país. Tant el 2015 com el 2016 hi va haver grans manifestacions amb unes demandes semblants a les actuals.

Una de les novetats de les protestes actuals, que no han estat sempre pacífiques, és el fet que s’hagin produït atacs contra les seus dels partits que han dominat l’escena polític des de la caiguda del dictador Saddam Hussein, d’ideologia islamista xiïta. Les manifestacions han estat especialment concorregudes i violentes al sud, de majoria xiïta. Per exemple, només el dijous passat van morir 35 manifestants a les ciutats meridionals de Nassiriya i Najaf.

El consolat iranià de Karbala també ha estat objecte de l’ira dels manifestants. A causa de la ingerència directa de Teheran en la política iraquiana, l’hostilitat envers el règim iranià entre la ciutadania és profunda i va en augment.

Debilitament del sectarisme

De fet, s’atribueix a l’Iran bona part dels mals que pateix el país, ja que els partits pro iranians han liderat els darrers governs. Les protestes suggereixen que s’està debilitant el sectarisme, l’hostilitat entre sunnites i xiïtes, l’eix que ha marcat la política iraquiana des de la invasió nord-americana.