Michael Keating: "És molt improbable que Boris Johnson permeti un segon referèndum d'independència d'Escòcia"

Londres/EdimburgEl professor Michael Keating, politòleg, catedràtic de la Universitat d'Aberdeen i un dels grans especialistes europeus en l'estudi dels conflictes que mantenen les nacions sense estat amb les administracions de què depenen, publica un nou llibre sobre el futur del Regne Unit. La tesi bàsica de State and Nation in the United Kingdom: The Fractured Union(Oxford University Press) és que la unitat de l'estat corre més risc per la incapacitat dels unionistes d'entendre i adaptar-se al marc plurinacional que la devolució de poders ha desenvolupat des del 1999, que no pas per la força dels diferents independentismes, especialment l'escocès. Gran coneixedor del conflicte entre la Generalitat i el govern de l'estat espanyol, i visitant assidu de Catalunya, en la conversa repassa també les perspectives i les conseqüències que es poden derivar d'un triomf per majoria absoluta del Partit Nacional Escocès (SNP) en les eleccions del 6 de maig.

Quin és el dilema constitucional del Regne Unit?

— Bàsicament, que cal que hi hagi un acord sobre la naturalesa de la unió. La gent de Londres i Westminster consideren que en tenen la supremacia. Però això cal que sigui acceptat a Escòcia, Irlanda del Nord i Gal·les, perquè hi ha diferents visions de la Constitució i del que és la unió nacional. I el pes dels Parlaments nacionals fa que la relació amb Londres sigui cada cop més problemàtica. D’alguna manera, les diferents nacions del Regne Unit van en direccions diferents en relació amb Westminster.

El procés de Devolució és la principal causa del nou nacionalisme britànic, com vostè l’anomena?

— Sí. Històricament, l’unionisme s’oposa al que s’anomenava home rule o autonomia per al cas d’Irlanda i d’Irlanda del Nord. Però al final del segle XX, amb la descentralització de la Devolució, el que cal és acomodar-la amb el poder central. El que passa, en el fons, és que el Regne Unit no entén quin és el principi federal. 

I el nou unionisme britànic pot ser tan agressiu com ho és el nacionalisme espanyol?

— Certament, hi ha aspectes en què es podrien comparar. El debat al Regne Unit reflecteix també el debat a Espanya entre el centre i les nacions de l’Estat. Però al Regne Unit la paraula nació no suposa cap problema, com sí que passa a Espanya. Amb tot, la idea que la nació té el seu propi dret a seguir el seu camí és problemàtica, tant al Regne Unit com a Espanya. En tot cas, a Londres es pot parlar d’Anglaterra i de l’englishness com a concepte, sense que això suposi un problema, però succeeix també que, de vegades, quan ho diuen no saben de què parlen: si d’Anglaterra o del Regne Unit. 

Creu que hi ha un sentiment de certa superioritat moral del nou unionisme britànic?

— Sí, perquè està relacionat amb els valors. I parlen dels valors britànics: democràcia, llibertat individual, llibertat d’expressió, com si fossin exclusius dels britànics. Però no ho són, són valors universals. Són valors que també tenen a Escòcia, Irlanda del Nord i Gal·les. Intenten apropiar-se d’aquests valors per a la britishness. No deixa de ser curiós.

Per què la cohesió territorial ha sigut negligida al Regne Unit?

— És una cosa sobre la qual molta gent a Anglaterra no pensa gairebé mai. Quan la Devolució va ser establerta, el 1999, des de Londres es va pensar: "Ok, ja està, ja ens en podem oblidar". Però això funcionava fins que els nacionalistes van arribar al poder. Tot i així, des de Londres van seguir com si res no hagués canviat. Però la Devolució ho ha canviat tot des de la perifèria. Hi ha un problema estructural, doncs, i és que una de les nacions del Regne Unit compta amb el 85% de la població. I negligir la resta és molt fàcil.

Quina seria una interpretació més àmplia de la Constitució del Regne Unit?

— Acceptar que la sobirania del Parlament no acaba amb la Constitució del Regne Unit, amb les històriques convencions, que suposen entendre que la sobirania del Parlament és diferent en diferents parts del territori. A Irlanda del Nord, per exemple, suposa entendre que és l’acceptació de l’entesa entre les dues comunitats més la República d’Irlanda i que no és, només, el producte de la Constitució o les convencions del Regne Unit. Les convencions importen.

I Westminster està disposat a admetre-ho?

— No. Un dels problemes és que l’anomenada sobirania del Parlament és un fre per a una entesa més àmplia sobre què és la Constitució del Regne Unit. És el mateix problema que el Regne Unit tenia amb la Unió Europea i la raó per la qual no podien entendre que havien de compartir la sobirania en una unió. No ho entenen.

Quina pot ser la manera d’acomodar, doncs, nacionalisme i unionisme?

— El camí de l’unionisme és entendre que el nacionalisme és una aspiració política legítima i que no desapareixerà. Per tant, el que cal és una visió més àmplia dels termes del pacte constitucional, per així encabir-ho.

El Brexit ha sigut una bona idea per mantenir unit el Regne Unit?

— No, absolutament no. Però ningú a Anglaterra sembla que se n’hagi adonat. Un enorme error d’apreciació. El Partit Conservador té una presència molt feble a Escòcia, no tenen gent sobre el terreny, i no van considerar que el Brexit o la pertinença a la UE fos un tema important. I més encara, per al Partit Conservador Irlanda del Nord es pot sacrificar. Només van girar la mirada cap a Irlanda del Nord quan necessitaven els vots del DUP mentre no tenien majoria. Però de seguida que van aconseguir la majoria s'ha vist que Irlanda del Nord no els importa, realment. D’acord amb algunes enquestes, per als anglesos perdre Irlanda del Nord seria un preu acceptable a canvi del Brexit. El Brexit és molt més important que el fet que el Regne Unit continuï unit.  

Com pot afectar electoralment a l’SNP la baralla entre Sturgeon i Salmond en les eleccions del maig?

— Senzillament, no ho sabem. Tota la polèmica pot haver impactat i haver fet una mica de mal a l'SNP, però no gaire. En tot cas, encara hi ha una probabilitat molt alta que les forces independentistes, l’SNP i els Verds junts, aconsegueixin la majoria. Però hem d’esperar a les properes enquestes per veure si l’opinió pública penalitza l'SNP. En tot cas, l’anhel d’independència no depèn de les personalitats de l’una i l'altre, és un sentiment molt més profund que no pas això. El que està clar és que si l’independentisme aconsegueix la majoria absoluta, la qüestió continuarà damunt de la taula.

Boris Johnson concedirà un segon referèndum?

— És molt improbable que el permeti. Ara, si Johnson es mostra ferm i diu que no, només farà que augmentar-ne el desig, com hem vist a Catalunya. A hores d’ara el govern britànic es troba molt confós per la situació. Parlen o han creat una comissió per treballar per la unió al si de Downing Street. Però encara han de decidir si prenen una postura dura o una postura conciliatòria. I el Partit Laborista també ha de decidir si dona suport a un referèndum o no, encara que després doni suport a la unió, esclar.

Però vostè no creu que Escòcia pugui ser independent en algun moment els pròxims cinc anys, oi?

— Seria possible. Depèn de molts factors. Tot plegat és molt impredictible. En tot cas, veuríem un cop més com es repetiria el problema de la frontera terrestre d’Irlanda, perquè no hi ha cap raó perquè Escòcia, en cas d'independència, no demanés el reingrés a la UE.

Però després de tot l’embolic del Brexit, creu que la població escocesa té desig d’un altre referèndum?

— L’evidència diu que la majoria en vol un. I també que la gent confia més en el govern escocès que no pas en el britànic, i és una de les raons per les quals augmenta el suport a la independència. En tot cas, sembla que ens dirigim cap a una mena de punt mort com el de Catalunya, i ningú no sap com pot acabar. Tot i així, passi el que passi, a Escòcia no hi haurà les mateixes escenes que es van veure a Catalunya. El govern britànic mai no enviaria la policia per evitar que els escocesos votessin en un referèndum. Això mai no passaria. Senzillament, l’ignorarien.