Ginebra, històric nucli d'espies i de cimeres russo-americanes

LondresEl secretari general de l'OTAN, Jens Stoltenberg, va assegurar dilluns, després de la cimera de l'Aliança Atlàntica celebrada a Brussel·les, que "les relacions amb Rússia estan en el punt més baix des de la Guerra Freda". Un preàmbul tan dramàtic com oportú per a la cimera d'avui a Ginebra, entre Vladímir Putin i Joe Biden. Perquè, en bona mesura, la ciutat suïssa, nucli d'agents dels dos grans blocs fins a la caiguda del Mur de Berlín però també molt abans, és sinònim de paisatge de Guerra Freda i thriller d'espies.

La tradició s'ha allargat molt més enllà. Només cal recordar les memòries d'Edward Snowden, ciberespia penedit de l'Agència Nacional de Seguretat (NSA) dels Estats Units i potser el més famosos whistleblower del món. Parla en detall dels dos anys que hi va passar, des del març del 2007 fins al 2009, quan la CIA el va destinar amb una cobertura diplomàtica.

Snowden tenia 23 anys i vivia en un apartament de quatre habitacions al centre de la ciutat. I tenia també un seguit d'objectius a cobrir amb les seves ben sofisticades antenes en el que defineix com la "refinada capital de la banca familiar del Vell Món". Si fa no fa, mirar de regirar en les comunicacions d'algunes de les grans entitats que hi tenen la seu: des de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica fins a la Unió Internacional de Telecomunicacions o l’Organització Mundial del Comerç o les Nacions Unides.

La tradicional neutralitat suïssa va afavorir que aquestes i altres organitzacions internacionals s'establissin en el seu territori. Fet que ha atret també tota mena de personatges inquietants, com l'esmentat Snowden. Però molt abans, per exemple, l'escriptor Somerset Maugham, ell mateix espia del servei secret britànic durant la Primera Guerra Mundial que el 1928, fruit de les seves experiències, va publicar el llibre de contes Ashenden: or the British agent.

Trenta anys de distància

Ginebra, doncs, torna a la gran escena internacional després d'un període d'hibernació als gran titulars, però els secrets de la diplomàcia global han continuat transitant, sense soroll però sense descans, per les seves clavegueres.

La d'aquest dimecres és la tercera cimera en què russos i americans es veuran les cares en aquesta ciutat suïssa. La primera, de caràcter multilateral, va tenir lloc el 1955. La segona es va produir just trenta anys després, quan els fonaments de la Guerra Freda s'estaven corcant sense remei perquè un dels blocs, el de la Unió Soviètica, era al principi de la seva fi.

Però el 1955 el context era ben diferent. Tot just havia acabat la Guerra de Corea (1950-1953), Ióssif Stalin havia mort sobtadament (1954) i els republicans havien tornat a la Casa Blanca (1952) de la mà d'IKE, Dwight D. Eisenhower com a president i Richard Nixon com a vicepresident. Per part soviètica, a la trobada hi van assistir el nou líder soviètic, Nikita Khrushchev, i el seu primer ministre, Nikolai Bulganin. A més, i com si fos una repetició parcial de les conferències de Yalta i Postdam, s'hi van afegir els britànics, amb el premier Anthony Eden, i de retruc Edgar Faure, de França.

Optimisme fins a la crisi de Suez

Seguretat, armament i relacions comercials est-oest van ser, bàsicament, els temes debatuts. El clima d'optimisme que en va sortir –fins i tot es va discutir la possibilitat que la Unió Soviètica s'integrés a l'OTAN–, després d'un període de tensió a compte especialment de Corea, es va trencar molt poc després. El 1956, arran de la crisi postcolonial de Suez, amb la invasió d'Egipte per part d'Israel –i la participació, catastròfica en termes militars i diplomàtics, de francesos i britànics, als quals els nord-americans van deixar a l'estacada–, les relacions Moscou-Washington es van tornar a enterbolir.

Trenta anys després, Ginebra tornava a ser seu d'una cimera, en aquest cas bilateral. Els actors, Ronald Reagan i Mikhaïl Gorbatxov, es trobaven per primer cop per parlar de desarmament. El líder soviètic hi arribava amb l'aval de Margaret Thatcher, la gran aliada política del president nord-americà, que un any abans, durant una visita al Regne Unit del llavors número dos del Politburó, va dir: "M'agrada. És un home amb qui es pot parlar". Tant se'n podia que, malgrat que a la reunió de Ginebra (19 i 20 de novembre del 1985) no es va arribar a cap conclusió sobre com desescalar en la cursa atòmica, un any després, amb un clima molt més relaxat i de confiança, els dos homes es van tornar a trobar a Reykjavík, Islàndia, per aprofundir en la distensió. El Mur ja s'estava desfent definitivament i Gorbatxov n'era conscient.

Ginebra, ciutat també associada a la idea de pau, és, juntament amb Berlín i Viena, una de les tres capitals europees per excel·lència dels imaginaris de la Guerra Freda. Ara que un clima semblant s'hi imposa de nou, no deixa de ser tan paradoxal com simbòlic que Putin i Biden hagin triat aquest històric escenari per dir-se una quantes veritats cara a cara.