“El Kremlin ha desenvolupat una caixa d’eines per influir en aquestes eleccions”

BarcelonaL’ombra de Vladímir Putin plana també sobre les eleccions legislatives de dimarts, tal com va passar en les presidencials que van portar Donald Trump a la Casa Blanca el 2016. Les eines de desinformació i les fake news amb intencionalitat política, a més dels ciberatacs com el que va servir per filtrar milers de correus electrònics de la candidata Hillary Clinton el 2016, es podrien tornar a produir en aquests comicis i a les presidencials del 2020. La subdirectora del Centre Euràsia del think tank Atlantic Council, Geysha González, estudia les eines de desinformació de Rússia des del 2014, quan Putin va envair Ucraïna “i va mentir sobre el que havia fet”. Té clar que “agents russos” van interferir en les eleccions nord-americanes del 2016 i que volen fer el mateix en aquestes midterm. I també té clar qui n’és el responsable últim: “A Rússia no passa res que Putin no sàpiga”.

Quina influència tenen les fake news?

Fake news és un concepte popularitzat per Donald Trump per desacreditar periodistes, per això prefereixo parlar d’informació falsa o desinformació. És un fenomen que ha existit tota la vida: els rumors, sobretot els que semblen més esbojarrats, són el que més ens atrau. La desinformació [en anglès, disinformation ] és informació falsa intencionada per generar dubtes. Stalin la feia servir per fer propaganda a l’URSS i avui Rússia la fa servir per desestabilitzar democràcies i països de la seva òrbita. És diferent de la informació incorrecta [ misinformation ], que també augmenta per l’afany dels mitjans de ser els primers a informar sense contrastar bé les notícies.

L’ús polític de la desinformació cada cop s’ha professionalitzat més, com s’ha constatat amb el cas de Cambridge Analytica. Com funciona?

Cambridge Analytica no va generar informació falsa, sinó que va adquirir les dades del perfil de milers de persones a Facebook i les va oferir a les campanyes perquè injectessin la seva narrativa a l’audiència adequada. Si soc d’origen llatinoamericà, m’agrada Beyoncé i tinc entre 28 i 30 anys, pensaran que soc potencial votant de Hillary i m’enviaran fotos d’ella amb Beyoncé, per exemple. El rol del big data és assegurar que es ven el missatge a les persones que el compraran, perquè els candidats no perdin el temps amb qui mai no els votaria. S’enfoquen només als que tenen probabilitats de votar-los, per aconseguir que vagin a votar.

¿És el que va fer Rússia a les eleccions presidencials del 2016?

El rol de Rússia el 2016 va ser aprofitar les divisions que ja hi havia a la nostra societat. Els anuncis que va comprar l’Agència d’Investigació d’Internet [IRA, en la sigla en anglès] de Sant Petersburg tractaven temes reals que afecten els EUA, com el black lifes matter, comprant anuncis, creant grups a Facebook. En aquest cas no eren missatges falsos, però donaven només una part de la realitat i s’injectaven a l’audiència que els escoltaria, d’un bàndol i de l’altre, per explotar divisions ja existents. La desinformació no és propaganda, no vol que creguis en una cosa, sinó que no creguis en res, generar confusió en la gent.

I això venia de Sant Petersburg?

Sí, l’IRA és una agència de trols fundada per un rus anomenat Ievgueni Prigojin, conegut com el xef de Putin i que ja va ser imputat pel fiscal especial Robert Mueller [que investiga la ingerència russa a les eleccions nord-americanes] per les seves activitats a Ucraïna. Però les seves accions no acaben aquí, perquè també té l’IRA a Sant Petersburg i mercenaris a Síria. És pròxim a Putin i ell per si sol ni treballa ni té manera d’aconseguir la fortuna que ha acumulat, i això ens porta a pensar que els seus diners provenen del Kremlin. Putin controla una xarxa sencera d’oligarques que fan aquestes coses.

Una altra branca de la ingerència russa són els ciberatacs.

Sí. Vivim una ciberguerra. Les operacions de ciberespionatge han format part de la diplomàcia des de fa molt de temps, tothom en fa. Però ara l’ús d’aquesta informació [per filtrar-la] s’està convertint en una arma. I també l’atac contra infraestructures clau, cosa que hem vist molt a Ucraïna, on hi ha hagut ciberatacs al sector bancari, les telecomunicacions, el transport... Ucraïna s’ha convertit en el laboratori de Rússia, on ha provat moltes de les eines que vam veure després a les eleccions nord-americanes del 2016 i en altres processos electorals al món.

Rússia és el gran agent de desinformació al ciberespai, però no l’únic.

Hi ha molts actors que fan el mateix, però el Kremlin ha desenvolupat una caixa d’eines que utilitza per influir en països i actors, i que també inclou els ciberatacs i el diner negre amb què ha finançat, per exemple, Marine Le Pen a França o partits italians.

Trump va acusar la Xina de voler interferir en les midterm. És veritat?

Sí. La Xina també fa servir aquestes eines, tot i que els seus avenços són més en intel·ligència artificial, que fa més difícil desxifrar les mentides. Els vídeos falsos xinesos són més avançats que els russos, més barats. La Xina influirà més en els atacs a infraestructures crítiques a través del ciberespai, però no crec que intentin interferir en els vots perquè seria molt complicat: hi ha 22 sistemes de votació als EUA. D’altra banda, les campanyes de desinformació de la Xina es concentren a l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, on s’han implantat més.

Com es pot lluitar contra tot això?

Les democràcies han de trobar solucions democràtiques, perquè l’accés a informació privada és una violació de les llibertats. I les democràcies tampoc són innocents. Les campanyes de desinformació exploten problemes reals de la societat, com la qüestió racial als EUA i el dels refugiats a Itàlia. Els governs no només han d’atacar els que els exploten amb desinformació, i obligar les plataformes digitals a controlar els missatges que s’hi difonen, sinó que també han de treballar per resoldre tots aquests problemes.