Gérard Depardieu i l'eix París-Berlín-Moscou
L'actor Gérard Depardieu és un declarat partidari de Nicolas Sarkozy, que a França no deixa de guanyar popularitat d'ençà que no n'és el president. Qui sap si, a més de fugir de la pressió fiscal de François Hollande amb els més rics, aquesta circumstància inspira la rendició de l'actor a "una gran democràcia" com Rússia, que li ha lliurat un nou passaport.
Fa sis anys, l'expresident francès havia arribat a l'Elisi com un home predisposat a reforçar els vincles entre França i els EUA, i de fet el nostre veí va tornar al cor de l'estructura militar de l'OTAN. Però l'hiperactiu Sarkozy ho va saber combinar amb un acostament notable al Kremlin, marcat pels interessos econòmics dels dos països, començant pels energètics, seguint pels automobilístics (a Moscou, molts russos de classe mitjana circulen en un Peugeot 407) i acabant per les inversions immobiliàries de russos milionaris a la Costa Blava. En la diplomàcia russa sempre hi té el seu pes el subministrament de gas a Europa, el consum de la qual en depèn prop d'una quarta part, però l'actuació en crisis com la de Geòrgia només ha provocat alguns escarafalls. A París, poquets.
De fet, el predecessor de Sarkozy, Jacques Chirac, va voler portar encara més lluny la grandeur de la República com a contrapès a Washington (no tan sols amb una mirada comprensiva al que passava a Txetxènia, sinó també afavorint la integració de Rússia al món). Chirac fins i tot va voler captar per a la causa la cancellera Angela Merkel. Que bonic, un París-Berlín-Moscou com un roc davant els Estats Units. Tot i que es va arribar a celebrar una cimera trilateral, frau Merkel no es va deixar enredar.
Si exagerem encara més, Depar- dieu ha retrocedit a temps del tsar Alexandre III o de Nicolau II. Perquè cal recordar que França va ser una gran aliada de la Rússia dels tsars, durant gairebé tres dècades i fins a la revolució del 1917. I que això s'explica per l'oposició a l'Alemanya de Bismarck, que havia fet de tot per aïllar els francesos.
L'abraçada de l'ós
L'expressió complaent de Vladímir Putin fa pocs dies quan, entre abraçades d'ós, va lliurar el passaport a l'encarnació cinematogràfica d'Obèlix, desprenia cert regust de victòria. La de totes les potències que burxen amb les diferències dins del club europeu. La França socialista d'Hollande tenia vocació de parar els peus a la monoausteritat de Berlín, i davant d'una desconfiada Merkel, el president francès dibuixa (de manera confusa, amb estirabots i contradiccions, mirant de pactar amb tot el que pugui) una resposta pròpia a la crisi. El descol·locament d'Hollande davant l'episodi Depardieu (i, sobretot, perquè el Consell Constitucional li ha tombat l'impost del 75% sobre els ingressos a partir d'un milió d'euros) no deixa de ser una derivada d'aquest intent de resposta, que diu perseguir competitivitat i justícia social alhora. Moscou somriu. De fet, mai no ha deixat de fer de les seves. El 2006 el mateix Putin no va pensar a avisar Chirac que els russos pensaven menjar-se un bocí del projecte industrial europeu més gran, EADS, liderat per França i Alemanya…
Al juliol Putin va dir als seus ambaixadors que la crisi de l'euro fa pensar en una pèrdua clara de lideratge al món per part d'Occident. Una bona oportunitat per a Rússia, que vol implicar-se més en els afers internacionals tot mantenint-se independent. Un exemple perfecte? Síria.
