Gaza: zona zero

GazaAbdulsamee al-Najjar, un taxista que es guanya la vida com a conductor per a l’ONU, ens porta al que queda de la casa on un bombardeig amb caces israelians va matar la seva filla, el seu gendre i el seu nét de dos anys. Ha passat un any, però, com la majoria de les cases que van ser destruïdes en l’última guerra a la franja de Gaza, els trossos de runa i ferralla de l’edifici de tres plantes estan exactament igual que l’endemà de l’atac. “Ella treballava a l’hospital, salvant vides, i la bomba va caure quan dormien. Van trigar tres hores a rescatar els cossos”, recorda. Nama Taoufik, d’11 anys, va sobreviure a l’atac. És el primer cop que parla amb un periodista, i amb un fil de veu respon a la pregunta sobre què vol ser quan sigui gran: “Metge no, no vull tornar a veure mai més un hospital; vull ser advocada, per portar els que van matar la meva família davant del tribunal de l’Haia”. No és cap proclama, és el recurs que ha trobat el cap d’una nena per continuar vivint. L’Ihab, el seu germà de 20 anys, va quedar paraplègic i espera una operació a Alemanya per tornar a caminar. La família diu que no té cap vincle amb Hamàs ni amb cap facció islamista de Gaza, ni tampoc amb els laics de Fatah que governen a Ramal·lah: “Només es preocupen pels seus, en lloc de defensar el poble palestí: si jo fos de Hamàs o de Fatah, ja fa temps que m’haurien operat”, denuncia el jove, que ha hagut d’abandonar els estudis de comptabilitat.

Un any després del final de l’operació Marge Protector, la tercera ofensiva de l’exèrcit israelià contra la franja de Gaza en cinc anys (després de les del 2008-2009 i 2012), la vida quotidiana s’obre pas en la petita franja mediterrània palestina, on viuen amuntegats 1,8 milions de persones. Van ser 53 dies de guerra que van deixar 2.200 morts, milers de cases i 600 fàbriques destruïdes, a més d’afectar greument escoles, hospitals, granges i conreus, i les infraestructures d’aigua i electricitat.

Des que Israel va tancar la frontera l’any 2000, milers de treballadors de Gaza es van quedar sense feina. Tres guerres després, la destrucció ha deixat la meitat de la població a l’atur. Els que no treballen per al govern de Hamàs ni per a l’Autoritat Palestina només poden optar a feines temporals i precàries per a les ONG. Els més grans, com Fahri Kafrana, cap d’un clan de la ciutat de Beit Hanun, lamenten que “s’ha retrocedit 50 anys”.

“La guerra del bloqueig”

La reconstrucció no ha començat, perquè els materials d’obra arriben amb comptagotes, a causa del bloqueig imposat per Israel des del 2006, després del triomf de Hamàs a les eleccions a l’Autoritat Palestina. Israel controla l’entrada de mercaderies i ni tan sols el mar és una sortida: els pescadors no poden traspassar la línia a sis milles de la costa, on patrulla la marina israeliana. El pas de Rafah, l’única porta a la franja, sota control d’Egipte, està gairebé sempre tancat, sobretot des que el mariscal Al-Sissi està embrancat en una guerra total contra els jihadistes al Sinaí. La sensació de viure en una gran presó a cel obert és inevitable.

Només les famílies que tenen diners han pogut refer les seves cases. A Shijaia, un dels pobles molt propers a la frontera amb Israel, on els bombardejos van ser més intensos, Abdelrazik Harara mostra una paret de la seva nova casa, que ha construït en un petit hort reciclant els maons de la runa de l’edifici de tres plantes on vivia. “Ara estem sota la guerra del bloqueig. No hi ha materials. Entre uns quants amics em van deixar 20.000 dòlars per aixecar la nova casa, l’ONU s’ha compromès a pagar la reconstrucció, però sempre ens diuen: «La setmana que ve»”, explica. En una exhibició de l’humor negre tan propi dels supervivents, l’Abdelrazik ha reciclat alguns obusos israelians que van caure a casa seva per convertir-los en testos i peus de làmpares i fins i tot una campana que fa de timbre a la porta de la nova casa: “Ho veus? Israel ens llança bombes i nosaltres en fem coses boniques”, deixa anar amb un somriure.

Moltes famílies no han tingut més remei que tornar a cases parcialment destruïdes: arreu es veuen habitatges mig ensorrats amb teles que substitueixen les parets i roba estesa en balcons i terrats ennegrits per les flames. Encara hi ha escoles de l’ONU plenes de refugiats: els alumnes s’han repartit en altres centres i la ràtio ha pujat de 30 a 55 estudiants per classe.

A les fosques

Fayez Elemare, de la Unió Independent de Comitès Obrers de Palestina, té la seva hipòtesi de per què no avança la reconstrucció: “Volen que Gaza aixequi la bandera blanca, que ens rendim, i com que no ho van aconseguir amb les bombes, ara continuen amb l’atur i la misèria”.

Parla mentre posa a carregar la bateria d’una llanterna i engega la bomba per omplir el dipòsit de l’aigua: només hi ha sis hores diàries d’electricitat, que es reparteixen entres les ciutats en quatre torns. “Avui tindrem llum des de les sis de la tarda fins a mitjanit”, diu després de preguntar-ho a la seva dona, la Najwa, que pasta el pa a casa per als nou fills de la parella. L’espectacular natalitat de la franja és un tipus de resistència. “Ens volen fer fora de Gaza, però ens quedarem aquí, i cada dia som més”, diu acaronant la Sonia, la petita de 6 anys.

Els enfrontaments entre el govern de Gaza, de Hamàs, i el de Ramal·lah, de Fatah, encara compliquen més les coses en la vida quotidiana de la gent. Oficialment hi ha un procés de reconciliació en marxa, però Izz al-Din al-Dahnun, l’alcalde de Beit Lahia, diu que només és una imatge de cara a la galeria: “No hi pot haver reconciliació sense una estratègia comuna: Fatah defensa una negociació que ja fa 20 anys que dura i ha sigut en va, i nosaltres som un moviment de resistència. Per això vam guanyar les eleccions, no per l’islam”. L’alcalde, de Hamàs, assegura que no hi ha lloc a Gaza perquè arreli l’Estat Islàmic: “Han aparegut del no-res, i aquí tothom es coneix”. Però la gent del carrer no n’està tan segura. “La misèria i la desesperació són un terreny adobat per als fanàtics”, afirma Abu Munir, un sindicalista de la mateixa ciutat.

L’educadora del centre Ghassan Kalafani, a la devastada ciutat de Shijaia, està més amoïnada per les ferides psicològiques que per les físiques, sobretot entre les criatures. “Cada nano expressa el trauma a la seva manera: s’han tornat agressius, espantadissos o reservats. Molts tenen malsons a la nit. Han viscut els bombardejos i han perdut els pares o familiars i les seves cases. Senten que no hi ha cap lloc segur. Són criatures i ja han viscut tres guerres, i sabem que en vindran més. I el pitjor és que el món calla”.