Ricardo Martínez: "A Gaza es fan amputacions sense anestèsia. Imagina’t els crits"

BarcelonaRicardo Martínez és responsable de logística de la unitat d’emergències de Metges Sense Fronteres (MSF) i acaba de tornar de Gaza, on ha treballat durant poc més d’un mes. Ha pogut veure amb els seus propis ulls què passa a la Franja. Respira abans de respondre moltes de les preguntes, quan la veu corre el risc de trencar-se. Però parla amb determinació: “Sento que parlar-ne és el mínim que puc fer ara que he tornat”. 

Com és avui Gaza?

— L’infern. És indescriptible. Els atacs d’Israel fan que la gent vagi cap al sud. A Khan Yunis la situació és insostenible, és un lloc on abans del conflicte vivien 300.000 persones i ara, segons l'OMS, n'hi ha un milió i mig. No hi ha espai, imagina’t la situació. 

Com viuen?

— Hi falta aigua i menjar, la gent ha construït barraques amb plàstic i hi fa fred, molt de fred. I fa poc que va començar l’època de pluges, és un desastre. 

Parlem molt dels bombardejos d’Israel. Però què ens hem d’imaginar en un dia normal?

— La sensació és que és constant. Hi ha nits que no hem pogut dormir del soroll, per com tremolen les parets i els vidres. Estan utilitzant bombes molt potents que fan que tot tremoli. Es passa por. 

I on es refugien?

— No hi ha soterranis sota les cases, no tenen on anar. He estat diverses vegades a Ucraïna, on la situació també és molt difícil, però la gent té llocs sota terra per refugiar-se.

Quina és la situació als hospitals?

— No en podem dir hospitals: són pobles. Estan plens de gent per tot arreu, perquè s'hi senten més segurs. Hi ha famílies senceres vivint als passadissos i moltes persones també al voltant dels centres. I ningú els dirà que se'n vagin, perquè la solidaritat del poble palestí és molt gran. 

Hi ha problemes d’espai?

— A l’Hospital Al-Aqsa, per exemple, tenen 200 llits per a 600 malalts. Han de compartir llit o estar-se directament a terra. 

Els metges tenen material per operar?

— El pitjor és que després de les operacions no hi ha un sistema postoperatori. Molta gent mor de les ferides que se’ls infecten, perquè no tenen antibiòtics. I s’han hagut de fer operacions sense anestèsia. Imagina’t com són les amputacions, els crits de dolor. 

Com està el personal sanitari?

— Cansats, tothom té a la família algú que ha mort. Algú vol dir el germà, la dona, els fills. L’altre dia m’ho deia un company que continua allà: sempre hi ha gent que hi arriba plorant perquè han perdut algú que estimaven.

Què és el més difícil de gestionar?

— Quan arriben tants ferits, han de triar qui té possibilitats de viure i qui no, això és el pitjor. Saps què fan els palestins? Hi porten tothom, també els nens morts, perquè si es queden al carrer després pot ser difícil enterrar-los. Hi ha hagut casos en què s’ha disparat contra la gent que estava intentant recuperar cadàvers.

Soldats israelians disparen contra gent que intenta recuperar cossos?

— Sí, de fet el primer dia sense atacs la gent va recollir molts cossos que eren a terra i els van enterrar. Estic parlant del nord, on hi havia por de recollir els cadàvers. El sistema d’ambulàncies existeix i és molt bo, però necessiten maquinària pesant per retirar les runes, i si no hi ha combustible és difícil. Es mor molta gent enterrada viva.

Què es fa amb els morts?

— Es ploren. I ara hi ha fosses comunes a prop dels hospitals. Hi ha molts casos en què la família sencera ha desaparegut. I casos també en què moren tots menys un menor. Als hospitals de Gaza s'han hagut d'inventar un concepte: nen ferit sense família supervivent (WCNSF, en anglès).

Continuen naixent nens a Gaza.

— Hi ha cinquanta mil dones embarassades. Els parts es fan a casa, sense higiene, amb risc per a la salut del nadó i la dona. Perquè qualsevol infecció pot ser fatal. De fet, estem obrint una clínica on les dones puguin tenir els fills en condicions.

I què passa amb els nens prematurs?

— ...

No vols respondre…

— No hi ha maternitat a Gaza. Hi havia 36 hospitals i ara en queden 11. Les possibilitats de viure per a aquests nadons són molt petites.

Es parla de vuit mil menors morts, una xifra insuportable.

— Ningú sap quanta gent es mor, és impossible. Aquestes xifres que donen… estic convençut que són molts més. No sabem quants morts hi ha sota la runa, no sabem quants nens han mort al néixer, ni quanta gent es mor per la falta d’aigua o les malalties infeccioses. I totes són morts per la guerra. La situació és dramàtica, les portes de l’infern estan obertes, i sembla que els hi empenyem. La gent sap què passa, ho expliqueu cada dia... I què? No passa res. 

Què et deia la gent allà?

— Creuen que es moriran. I senten que Occident ha oblidat la guerra i s’ha oblidat d’ells. Et pregunten: "Què hem fet per patir tant? Per què no ens ajuden?" Només demanen aturar la guerra. 

I tu què els dius?

— Sento vergonya de ser occidental i no poder-hi fer res.

Abans has parlat de la falta d’aigua. Quina és la situació?

— La gent beu molt poca aigua, hi ha cues llarguíssimes quan en donem. I també hi ha problemes vinculats a la falta de combustible. Es necessita combustible per bombar l’aigua a les depuradores. El sistema de desguàs està ple i he vist més d’una vegada com surt l’aigua de la claveguera. Aigües fecals enmig del carrer mentre els nens juguen a futbol. Imagina’t les malalties que comporta. I la depuradora, com que no té combustible, no pot depurar. S’aboquen al Mediterrani cada dia 130.000 metres cúbics d’aigua bruta segons l'ONU: 130.000 metres cúbics. 

Com has viscut sortir d'allà?

— Em sento un covard, com si hagués abandonat aquesta gent. Però també necessitava tornar amb la família.