Gairebé 800.000 rohingyes van fugir de Birmània i molt pocs han tornat

Nga Khu Ya (Birmània)Oxidant-se darrere dels filats espinosos, camions buits estan arrenglerats en un centre de repatriació, com si es tractés d’una presó a l’espera que arribin els primers interns. Al remolc destinat a les arribades, agents uniformats maten el temps asseguts ales seves taules, amb un aire expectant. Hi ha cartells que indiquen els passos que han de seguir els rohingy per tornar a Birmània: aquí per fer les fotografies, aquí per recollir els carnets d'identitat. Els homes fan guàrdia amb les porres a la mà, com si es tractés d'un aeroport internacional i no d'una inhòspita sala de confinament en una frontera remota. L’únic que falta al centre de repatriació de Nga Khu Ya són els rohingyes.

Aquest diumenge va fer dos anys que uns 730.000 membres d’aquesta minoria musulmana de Birmània van començar a fugir cap Bangladesh, per escapar d’una ferotge campanya de neteja ètnica. Des d’aleshores els dos països han promès en diverses ocasions que el seu retorn a casa era imminent. Una promesa trencada una vegada rere l’altra. De fet, només n’han tornat unes desenes: la gran majoria no es refia de les garanties de seguretat que els ha ofert Birmània.

El primer pla preveia retornar 1.200 persones el gener del 2018, però el govern de Bangladesh el va frenar, després de la pressió internacional que denunciava un retorn forçat de víctimes traumatitzades pel que havia estat un dels pitjors episodis de neteja ètnica del segle. Quatre mesos més tard els dos països es van comprometre a procedir a repatriacions segures, voluntàries i dignes, i es van fixar nous terminis. Però no hi ha constància que ningú acceptés tornar a Birmània.

Aquest dijous havia de començar la la repatriació de 3.450 rohingyes anunciada fa poc pel govern birmà. Tampoc ningú va creuar la frontera. Les torres de vigilància del centre de repatriació estan buides: no hi calen soldats perquè no hi ha res a vigilar. Ni un sol rohingya va pujar als cinc autobusos i dos camions que es van preparar dijous per traslladar-los a la frontera.

Organitzacions internacionals de drets humans han fet sonar l’alarma després d’haver entrevistat refugiats aterrits perquè eren a la llista de repatriació. Radhika Coomaraswamy, membre de la missió d’investigació dels Estats Units sobre la violència a Birmània, alerta que les condicions no són favorables al retorn dels rohingyes. “Hem vist imatges satèl·lit del nord de Rakhine, on tots els pobles han estat destruïts per les excavadores i no hi queda dret ni un sol arbre”, va dir dijous en una roda de premsa a la seu de l’ONU a Nova York.

No és el primer cop que el govern birmà es mostra sorprès: “No en tinc ni idea de per què encara no s’ha fet la repatriació: per part nostra està tot a punt”, va dir Win Myint, portaveu del govern a l’estat de Rakhine.

Xifres ridícules

Segons les xifres de les autoritats d’immigració de Birmània, del maig del 2018 al maig del 2019, només 185 Rohingya van ser repatriats de Bangladesh. I fins i tot aquest nombre minúscul està inflat. D’aquestes 185 persones, 92 van ser atrapades per autoritats birmanes quan intentaven escapar del país en vaixell. I 62 més acabaven de sortir de les presons birmanes. Només 31 rohingyes, dels prop de tres quarts d’un milió que van marxar de Myanmar, havien retornat “per la seva pròpia voluntat”, segons el mateix govern.

Les garanties provenen ni més ni menys que d’Aung San Suu Kyi, la cap del govern civil 'de facto' i premi Nobel de la Pau. Però la por dels refugiats és comprensible. Després que una banda d’insurgents rohingyes ataqués dues comissaries i un campament de l’exèrcit el 25 d’agost del 2017 es va produir una onada de violència brutal contra la minoria musulmana en poques hores: les forces de seguretat van perpetrar execucions massives, violacions, i van cremar centenars de pobles. La població també va participar en el vessament de sang. Segons Metges Sense Fronteres, almenys 6.700 rohingyes van ser assassinats en un mes.

Si bé el govern de Myanmar defensava les seves accions com a “operacions de depuració” dirigides contra els grups armats, la gran acumulació de tropes de les setmanes anteriors a l’atac i l’ús massiu d’helicòpters militars contra civils suggereixen una campanya sostinguda i coordinada de neteja ètnica, que el règim birmà tenia a punt esperant una excusa.

L'espera a Bangladesh

Els rohingyes que van fugir de Bangladesh viuen ara al camp de refugiats més gran del món. El tràfic d’éssers humans està a l’ordre del dia, amb nenes destinades a prostíbuls i homes que es venen com a esclaus al sud-est asiàtic. En l’època de monzons, les aigües residuals i el fang es barregen en un cau d’incubació de malalties. Les esllavissades de terra són habituals fins i tot hi ha hagut refugiats morts per estampides d’elefants. Cap incentiu per quedar-se.

Però, malgrat aquestes condicions intolerables, per a molts refugiats la idea de tornar a un lloc on les autoritats s’han negat a admetre que es van cometre atrocitats, sembla encara pitjor.

“Com podem creure aquells que van matar la gent que més estimàvem?”, diu Ramjan Ali, únic supervivent d’una família que va ser massacrada al poble de Tula Toli.

Els rohingyes que es van quedar al nord de l’estat de Rakhine després de la matança van ser abandonats en comunitats sense feina, ni educació ni cap altre servei bàsic. Des del juny no tenen connexió a internet. Els índexs d’empresonament entre els homes són elevats, amb molts acusats d’activitat terrorista. “Trobo molt a faltar casa meva”, diu Saiful Islam, un líder dels rohingya als camps de Bangladesh. “Però no vull tornar a un lloc on la vida de la meva família corri perill”.