La frontera com a resposta

"Ho aconseguirem!" Així és com el 2015 la cancellera alemanya, Angela Merkel, responia a l’arribada de centenars de milers de refugiats, molts dels quals procedents de la sagnant guerra a Síria. No eren només paraules. Mentre les fronteres internes de la Unió Europea es tancaven una darrere l’altra, Alemanya va decidir mantenir-les obertes. Europa, aquest era l’argument, no podia girar-los l’esquena. Més de cinc anys després, la UE no ha fet sinó blindar les seves fronteres.

El primer tancament va arribar amb el pacte entre els estats membres de la UE i Turquia (signat el març del 2016). Sobre el paper, Turquia es comprometia a readmetre tota persona arribada irregularment a les costes gregues. A la pràctica, el que va ser realment significatiu de l’acord va ser el compromís del govern turc de controlar les fronteres europees des de fora i d’acollir els refugiats que la Unió Europea ja no estava disposada a assumir.

A més, amb l’entrada en vigor de l’acord i el tancament de la ruta dels Balcans, Grècia es va convertir en destí final. A la lentitud i el col·lapse del sistema d’asil a Grècia s'hi van sumar l'amuntegament, la insalubritat i la inseguretat en els camps de refugiats. No era ni és un problema d'incapacitat o de recursos. Turquia té camps en millors condicions. És una misèria programada que busca tenir un efecte dissuasiu sobre els que encara podrien estar per arribar.

Des del 2020 la frontera s’ha fet més brutal encara. Al mes de febrer, l’exèrcit hel·lè responia brutalment contra les persones que intentaven travessar-la a la zona del riu Evros. Setmanes després Atenes suspenia el dret d’asil. Sense la sol·licitud d'asil com a possibilitat, els migrants es tornen "objectes" fàcilment "detenibles" i "deportables". La por a la pandèmia va permetre també justificar el que era injustificable: des del tancament dels camps de refugiats a la retirada de les ONG d’ajuda humanitària. Finalment, des de l’estiu passat estan sortint a la llum proves irrefutables de devolucions en calent extremadament brutals.

Aquest dilluns fa deu anys de l’inici de la guerra a Síria. El 2015 va posar en evidència que el que passés a Síria no era aliè a Europa. Si bé els que van arribar aleshores han anat fent el seu camí en les societats de destí, no s’ha aconseguit fer del dret a la protecció internacional i de l’acollida en condicions (seguint les pròpies directrius) la resposta inequívoca de la UE i els seus estats membres.