El papa condemna el tracte dels migrants a Europa

MilàCinc anys després de la seva visita històrica, el papa Francesc torna a Lesbos, l'illa convertida en epicentre del drama migratori a Europa. "Aturem aquest naufragi de la civilització. I no deixem que el mare nostrum es converteixi en un desolador mare mortuum", ha dit en un contundent missatge davant de refugiats i cooperants a l'illa, en presència també de la presidenta grega, Katerina Sakelaroupulu. El pontífex ha destacat que les migracions són "una crisi humanitària que ens concerneix a tots", però de la que cap govern se'n vol ocupar, tot i que "estan en joc vides humanes". Francesc ha dit que les imatges de criatures ofegades a les platges "ens haurien d'avergonyir a tots" i ha denunciat "la paràlisi de la por, la indiferència que mata, el cínic desinterès que amb guants de seda condemna a la mort als qui estan als marges". També ha criticat "l'ús de fons comunitaris per construir murs", perquè "tot i que els temors poden ser comprensibles", "no és aixecant barreres com es resolen els problemes i es millora la convivència".

En plena emergència migratòria, al camp de refugiats de Mória vivien més de 10.000 persones, una immensa presó a cel obert al cor d'una petita illa. Al setembre, un incendi el va destruir i els immigrants van ser traslladats a altres estructures. El pontífex ha visitat ara el nou camp de Mavrovouni, on actualment viuen unes 2.500 persones, víctimes d'una política d'asil europea incapaç d'oferir una alternativa digna a milers de famílies, menors inclosos.

Lesbos ha esdevingut un dels símbols del pontificat de Francesc. El líder de l'Església catòlica, que es va presentar davant els fidels aquell 13 de març del 2013 com “un Papa vingut de la fi del món”, s'erigeix una vegada més en altaveu contra les polítiques migratòries, un missatge que no sempre ha trobat consens als governs, com és el cas de Grècia, que ha construït un mur per frenar l'arribada de refugiats.

Cap a la perifèria

Des que va ser elegit, Jorge Mario Bergoglio ha reinterpretat el seu paper al si de l'Església catòlica visitant regions del món on no sempre és rebut amb els braços oberts. Francesc ha revolucionat la diplomàcia de la Santa Seu i ha impulsat una nova geopolítica orientada cap a les perifèries del món. Per a alguns analistes es tracta del pontífex més polític dels últims anys, una etiqueta que també és utilitzada contra ell per alimentar les sospites de la seva proximitat amb els règims autoritaris llatinoamericans, especialment a Cuba i Veneçuela.

El papa Francesc intenta acostar-se a les perifèries geogràfiques del món i prioritza països on els catòlics són minoria per consolidar les relacions entre les diferents confessions religioses. La primera destinació fora de la diòcesi de Roma va ser Lampedusa, on va encunyar l'expressió “globalització de la indiferència”. Després van arribar les Filipines, Sri Lanka, Turquia, Birmània o els Emirats Àrabs, on va beneir el diàleg entre cristians i musulmans al costat del Gran Imam d'Al-Azhar en un històric document.

La pandèmia va fer que el pontífex, que aquest mes farà 85 anys, s'hagués de quedar a la Santa Seu, però amb prou feines va poder tornar a volar, va viatjar fins a un Iraq encara ferit de guerra, una de les destinacions més complicades a què s'ha enfrontat. Segons Andrea Monda, director d'Osservatore Romano, diari oficial de la Santa Seu, tres verbs resumeixen el seu pontificat: tocar, desfer i curar. Tres claus que defineixen també la geopolítica de la Santa Seu inaugurada per l'exarquebisbe de Buenos Aires. “El Papa no és un polític, és un pastor, però està fent una contranarrativa sistemàtica respecte a la narrativa de la por estesa al món”, explica el jesuïta Antonio Spadaro, director de la revista Civiltà Cattolica. “Francisco aplica la misericòrdia a la diplomàcia. La seva actitud consisteix en reunir-se amb els jugadors més grans del camp i assumir la responsabilitat de prendre decisions valentes, de vegades fins i tot arriscades”.

Una de les seves grans fites va ser convertir-se en el gran mediador que va facilitar el desgel entre Cuba i els Estats Units el 2014. Uns mesos abans, Francesc va posar en marxa la complexa diplomàcia vaticana per aconseguir una històrica trobada al Vaticà entre els presidents d'Israel i Palestina, Shimon Peres i Mahmud Abbas. Però la gran partida ara es juga a la Xina. L'acord signat el 2018 entre Pequín i la Santa Seu, amb què el Vaticà reconeixia els bisbes nomenats pel règim en les últimes dècades a canvi d'acceptar l'autoritat del Papa com a cap de l'Església catòlica, va ser un punt d'inflexió en les relacions diplomàtiques entre els dos estats, trencades des del 1951. “La qüestió de la Xina no és fàcil, però estic convençut que no s'ha de renunciar al diàleg”, va confessar en una entrevista recent. Segons els analistes, el somni de Francesc de convertir-se en el primer Papa a posar un peu al país asiàtic podria estar més a prop que mai.