França, un país segrestat pels ferroviaris

ParísNi l’esperit de Nadal ha entendrit els treballadors dels ferrocarrils i dels transports públics francesos, decidits a continuar protestant contra la reforma de les pensions. Ja fa més de dues setmanes que fan vaga. Mentrestant, els qui ho pateixen directament són els ciutadans. Després que el govern i els sindicats fossin incapaços d’arribar a un acord en les negociacions per trobar una sortida a la crisi social que viu el país, aquest cap de setmana s’anunciava crucial amb la sortida de les vacances de Nadal. Fins a 850.000 persones tenien previst agafar el tren entre divendres i diumenge, i mentre que alguns encara esperen transport i no saben si podran passar aquestes festes amb la família, n'hi ha uns altres que han fet mans i mànigues per aconseguir-ho.

Resignats, molts s’han espavilat per canviar els bitllets de tren com més aviat millor o bé han optat per desplaçar-se amb vehicle, ja sigui propi o compartit. Aquells que finalment han pogut viatjar amb tren s’ho han pres amb filosofia i amb la previsió d’haver d’acceptar transbords per aconseguir arribar a la destinació final o bé viatjar en hores que, d’entrada, no els convenien. És el cas de la Caroline, una noia originària del departament de Charente que tenia un bitllet París-Angulema per dijous a les nou del vespre i li van anul·lar. Explica a l’ARA que va poder canviar el bitllet sense haver de pagar la diferència de preu, una condició a la qual s’havia compromès la companyia ferroviària SNCF. Per contra, la Caroline es va haver de demanar festa a la feina per poder agafar el tren divendres a les deu del matí.

Agents voluntaris

Precisament, a partir de divendres es va començar a notar l'efervescència de passatgers a l’estació de Lió. Cues de gent davant les taquilles a l’espera de poder trobar un bitllet. Als vestíbuls, el tràfec de maletes es barrejava amb els remolins de viatgers que es formaven al voltant dels agents d’atenció al públic que la companyia ferroviària ha posat a la seva disposició. “Soc aquí des de les vuit del matí”, explica a aquest diari un dels agents, voluntari, que treballa d’enginyer a la SNCF i, veient que la vaga continua, ni ell té clar com s’ho farà per traslladar-se durant aquests dies. “És probable que ho fem amb cotxe”, admet.

No és la primera ni la segona vegada que els francesos viuen al ritme d’un país segrestat per les vagues ferroviàries. El sentiment de resignació que predomina entre els passatgers potser és perquè cada any, des del 1947, hi ha alguna vaga dels treballadors d’aquesta empresa, més o menys secundada a escala estatal o bé local, segons les xifres de la base de dades de lliure accés de la SNCF. El 1956 és l’any en què hi va haver menys dies de vaga a l'empresa, mentre que el 1968 es va batre el rècord.

No hi ha dubte que els ferroviaris, els anomenats cheminots, són un dels sectors que sortiran més mal parats de la reforma d'Emmanuel Macron, en part perquè el seu règim especial amb què es calcula la pensió avui els és molt avantatjós. A banda de tenir una feina per a tota la vida i de disposar de bitllets de tren gratuïts o molt barats per a ells i els seus familiars, els maquinistes que hagin nascut abans del 1967 i que hagin treballat un mínim de disset anys tenen la possibilitat de jubilar-se als 50. La resta d’agents nascuts abans del 1962 ho poden fer als 55. Però des de fa alguns anys aquesta edat de jubilació augmenta en quatre mesos cada any per als nascuts més tard. Per tant, els maquinistes nascuts després del 1973 i la resta d’agents nascuts després del 1968 no es podran jubilar fins als 52 i 57 anys, respectivament, una edat que continua sent força allunyada dels 62, l’edat de jubilació legal a França.

A més, la retribució que cobren els ferroviaris una vegada jubilats també és més elevada que la mitjana a França. Segons les xifres del govern, la pensió mitjana era de 1.376 euros el 2015, mentre que un informe de la SNCF xifrava la dels seus treballadors en 2.063 euros el 2016.