La via francesa cap a l’autoritarisme postdemocràtic

1. “Caldrà treballar més”. Si ja d'entrada semblaven unes eleccions anodines, marcades per la presència d’un clar favorit, Emmanuel Macron, aparentment inabastable per als altres candidats, l’ombra expansiva de la guerra d’Ucraïna ha acabat de desdibuixar-les. I tanmateix són unes eleccions que marcaran un gir a la V República, perquè certificaran una certa via francesa cap a l’autoritarisme postdemocràtic, el nou fantasma que recorre Europa. Dit d’una altra manera: les urnes aixecaran acta d’un profund malestar que des de la política s’intenta minimitzar per la via identitària.

Com passa en totes les campanyes de perfil baix, quan s'acosta l’hora de la veritat apareix el fantasma de l’abstenció, que fa que els sondejos vagin amb peus de plom i que la inquietud arribi a qui vivia en la comoditat de sentir-se guanyador. El procés electoral ha estat sempre per sota de les notícies de la guerra. I si s’ha animat una mica en la recta final ha estat perquè la ciutadania comença a viure i a anticipar els efectes econòmics de la pandèmia i de la guerra. El poder adquisitiu –amb una caiguda de l'1,4%– s’ha convertit en el tema del final de campanya, en un moment en què la dada d’inflació del febrer (4,5%) s'ha situat en xifres dels anys 80. Resultat? Una certa coincidència de contraris.

Emmanuel Macron confiava que capitalitzant l’impacte de la guerra des de la presidència de la Unió Europea, exhibint una imatge d’estadista, sempre conforme a l'ADN gaullista de la V República ؘ–amb els americans, però marcant personalitat pròpia i distància–, li seria suficient per consolidar la victòria. Però, com diu Étienne Balibar, “la idea de guanyar sense fer campanya el podria perjudicar”.

De cop, el president ha temut que, si es mantenia en la llunyania de la gran política global, els ciutadans podien sentir-se desatesos. I ha centrat l'últim tram de campanya en el poder adquisitiu: “Caldrà treballar més”, va dir en el seu únic míting electoral. I s’ha trobat que Marine Le Pen, consolidada com a alternativa, se situava en el mateix terreny de joc, atenta sempre al vot popular i tractant així de fer oblidar les seves velles complicitats amb Putin.

2. La doble desaparició. Tanmateix, aquest diumenge a la nit, amb els resultats de la primera volta, podem assistir a un fet prou excepcional: la defunció dels dos partits que des de finals dels seixanta del segle passat han articulat la política francesa: Els Republicans, última versió dels hereus de la dreta tradicional sorgida del gaullisme, i el PSF, el Partit Socialista Francès, que des de la reunificació liderada per François Mitterrand havia assegurat l’alternança en el poder.

L’enfonsament de la candidata guanyadora de les primàries de la dreta, Valérie Pécresse, i el fracàs de l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, candidata socialista a la qual els sondejos atribueixen poc més d’un 2% dels vots, en el marc d’una fragmentació suïcida del vot d’esquerra, es poden interpretar com les absoltes de les dues tradicions que havien animat la V República.

De manera que unes eleccions de perfil baix poden tenir el resultat paradoxal de certificar una profunda mutació del règim que ha estructurat durant seixanta anys de política francesa. I encara que la música de fons dels esquemes clàssics –liberalisme/estatisme, progresisme/conservadurisme– segueixi sonant, el fet és que ens podem trobar en un escenari dividit entre la dreta radical liderada per Le Pen (els tres candidats de l’extrema dreta són el bloc més potent de la primera volta amb un 33% a les enquestes) i el liberalisme patriòtic d’ampli abast representat per Emmanuel Macron, és a dir, una hegemonia de la cultura política identitària que estaria deixant l’esquerra en fora de joc i que hauria aturat de cop el creixement dels partits d’empremta ecologista. És rellevant que el representant genuí del sector més nacionalista i estatista del PSF, Jean-Pierre Chevenèment, s’hagi incorporat a l’univers Macron.

La pandèmia i la guerra d’Ucraïna –la por i la pàtria– haurien vingut a reforçar una tendència que venia de lluny. La dispersió de l’esquerra expressa la seva incapacitat per trobar les paraules i les propostes adequades en la desorientació de les classes mitjanes i populars en la fase actual del capitalisme. 

3.Confusionisme. Si la campanya ha estat discreta, els antecedents, en canvi, han estat prou sorollosos. I, com diu Philippe Corcuff, “la política francesa, instada per l’extrema dreta, ha entrat en els jocs ideològics del postfeixisme i del confusionisme”, que s’expressa en termes com “la valorització d’allò nacional i la desvalorització d’allò mundial i europeu, la denúncia que amalgama la dinàmica dels drets individuals del liberalisme polític i el domini del mercat en temps de neoliberalisme econòmic, la fixació positiva (nacional) o negativa (musulmans) sobre identitats suposadament homogènies i tancades, l’esfondrament de la frontera simbòlica amb l’extrema dreta”.

Un confusionisme en generalització creixent a tot Europa, però amb un perfil especialment marcat en terres franceses. 

4. Conspiracions. Mentre Emmanuel Macron lidiava amb la pandèmia, irrompia en escena Éric Zemmour, un jueu que renega dels seus orígens en favor de la condició de francès, única acceptable en la seva concepció de la República. I ho fa donant volada a la teoria del "gran reemplaçament" de Renaud Camus, un altre ideòleg de l’extrema dreta: l’amenaça que comunitats forànies i alienes a les tradicions locals desplacin la cultura i els valors de la nació francesa. Zemmour ha desplegat tots els tòpics de ritual: l’obsessió per la identitat, que es tradueix en propostes que amenacen els musulmans, els jueus, els negres, els immigrants i també el feminisme i els moviments LGTBI prometent la purificació del vertader poble. La seva campanya ha trastocat una dreta que sota pressió està perdent, com a tot Europa, la sensibilitat que l’havia allunyat de l’extrema dreta. 

És difícil saber l’objectiu estratègic de Zemmour i la seva llarga campanya vehiculada per mitjans de comunicació vinculats al grup Vivendi, de Vincent Bolloré, en especial CNEWS, on la seva presència ha estat permanent. Si l’objectiu era disputar el lideratge de l’extrema dreta a Marine Le Pen, tot fa pensar que li ha sortit malament, almenys si fem cas de les enquestes: la guerra a Ucraïna l’ha acabat d’enfonsar per la seva indissimulada simpatia per Putin.

Si l’objectiu era dividir el vot de l’extrema dreta perquè Valérie Pécresse passés a la segona volta i pogués desafiar Macron amb el desistiment del vot conservador a favor d’ella, encara li ha sortit pitjor. En tot cas, l’extrema dreta, de la mà de Marine Le Pen, pot tornar a ser a la segona volta, i cantar així les absoltes de la dreta clàssica. 

5. La sorpresa improbable. A l’altre cantó, el paisatge és força patètic. L’esquerra ha multiplicat els candidats, sense ser capaç de posar-se d’acord i generar una dinàmica de vot útil cap a un d’ells per poder tenir presència a la segona volta i obrir una nova dinàmica dreta/esquerra per aïllar l’extrema dreta. No hi hagut manera. S’han imposat els regnes de taifes. Un cop més ha triomfat la psicopatologia de les petites diferències. I els electors semblen haver iniciat una dinàmica espontània de vot útil cap a Jean-Luc Mélenchon, que en la recta final ha pujat en els sondejos fins al 16%. És l’outsider de la primera volta, però després de l’enfonsada de Zemmour, que ha rellançat Le Pen, sembla difícil que se’n surti.

Un cop més, el tribú Mélenchon haurà passejat la seva peculiar dialèctica fent-se notar fins a l'últim moment i prometent la gran bifurcació: “Allunyar-se de l’al·lucinació liberal i retornar a les polítiques de temps llarg”. Hi ha un rum-rum en la fase final de campanya entre ambients d’esquerres per deixar les preferències i fer vot útil per Mélenchon. El més probable és que sigui el cant del cigne de l’esquerra.

6. Macron. Diu Pierre Rosanvallon: “Emmanuel Macron ha esdevingut la figura central de la dreta francesa”. ¿De candidat de la disrupció a polític convencional? Macron fa cinc anys va anticipar l’enfonsament de la dreta i de l’esquerra tradicionals que ara s’oficialitzarà. La seva fugida del govern Hollande per muntar una candidatura sense partit apuntava a una posada en escena pensant en aventures futures. Però va aconseguir el que semblava impossible: en un any va passar de zero a la presidència de la República. “Macron té una filosofia del poder, però no té una filosofia social”, diu Pierre Rosanvallon. Però ha sabut donar a la institució presidencial l’autoritat que havia perdut en les dues anteriors presidències, la de l'hiperactiu i arrogant Nicolas Sarkozy, que ara fa trapelleries en el món dels negocis, i la de l’absent François Hollande. Les seves estades a l’Elisi han dut els seus respectius partits al final de camí. Es curiós: set dels dotze candidats a la primera volta repeteixen. Ja hi eren fa cinc anys. Una prova de la dificultat que tenen algunes estructures polítiques massa rígides per anticipar els canvis. Que en quedarà, de tot plegat?

Emmanuel Macron ha conservat l’espai que va conquistar amb el seu cop d’efecte. Representant de la dreta econòmica, ha sabut mantenir la distància amb l’extrema dreta, malgrat que en alguns moments no s’ha pogut estar d’entrar en el joc del discurs identitari excloent, com quan l’11 de febrer del 2020 va introduir el concepte de separatisme com a límit i realitat a la qual combatre, i assenyalant la població musulmana i la immigració en general. Provinent del món de les altes finances, si guanya aquestes eleccions probablement pugui atreure bona part dels votants de la dreta tradicional. Tanmateix, tot fa pensar que el desistiment contra el candidat d’extrema dreta que tant va funcionar quan Jacques Chirac es va enfrontar amb Jean-Marie Le Pen i que va permetre a Macron una victòria folgada fa cinc anys no es produirà ara. El marge que donen les enquestes (53%-47%) és inquietant: l’extrema dreta ja no fa por. I és un problema europeu: la progressió de l’autoritarisme postdemocràtic.