França es cobra encara el deute del colonialisme
París manté el control financer de catorze excolònies guardant les seves reserves i limitant l’accés als diners
BarcelonaEl 1960 va ser per a la majoria de colònies africanes el punt de partida de la independència de França, però les relacions de la vella metròpoli amb els seus territoris d’ultramar encaixen més en la figura de protectorat que en la de país sobirà. Ras i curt, el colonitzador no ha marxat. “França va introduir acords que li permeten controlar estretament aquesta independència financerament, militarment, econòmicament i fins i tot diplomàticament”, resumeix Odile Biyidi Awala, presidenta de l’ONG Survie, molt crítica amb el comportament dels governs a París, ja que entén que els pactes vigents “mantenen els països a la cua dels més pobres i endeutats”.
Mawuna Koutonin, editor del portal d’investigació Silicon Africa, ha posat xifres al “pagament del deute de la colonització”, ja que França es cobra el 40% del que va deixar durant l’imperi. Avui encara “catorze països tenen l’obligació de dipositar al Banc Central de França fins al 65% de les seves reserves i un 20% més d’obligacions financeres”, en total el 85% de la seva riquesa, afirma Koutonin. A més, el pare francès limita l’accés als diners al 20% i, en cas de necessitar-ne més, els africans han de pagar interessos a preus de mercat, mentre que França ofereix “el 0,75% dels dipòsits, i els posa a la borsa”. Són els estats que el 1945 van adoptar el franc CFA, lligat primer a la divisa gal·la i, des del 2002, a l’euro. En total, segons els seus càlculs, París guarda 400.000 milions d’euros africans.
Per la responsable de Survie, això “no deixa cap llibertat als països per gestionar les seves finances segons els propis interessos”, que en realitat “no tenen res a veure amb els de França o la zona euro”. És “l’esclavitud monetària i financera” que demostra que París “tracta les seves excolònies com a vedat reial”, apunta Dagauh Komenan, que, amb Ángeles Jurado, signa l’assaig crític La Françafrique vista desde el sur. “Som un protectorat, no hi ha llibertat completa d’acció dels governs”, es queixa l’ivorià, per a qui la solució és “l’autogestió dels recursos naturals, com va fer Gaddafi, portant Líbia a ser una potència africana amb poca emigració”.
La Françafrique és un concepte encunyat el 1995 per l’economista Fraçois-Xavier Verschave, que es contraposa a la formal Organització Internacional de la Francofonia, i que s’ha imposat entre els que reclamen acabar amb el “sistema de dominació política”, en paraules de Biyidi. Verschave, que va fundar Survie, no dubta que la Françafrique “nega la promoció democràtica”.
L’artífex d’aquesta política és del general Charles de Gaulle, que ja intenta a finals dels 40 apagar qualsevol desig de marxar del paraigua francès amb un programa teòricament progressista. Però els moviments nacionalistes africans l’obliguen a convocar el 1958 un referèndum per donar una independència condicionada a no trencar totalment amb París. Només Guinea Conakry rebutja la proposta i opta per una independència total. La resposta gal·la és tan clara com expeditiva en “retirar totes les infraestructures construïdes”, segons Komenan.
No és un cas aïllat. Des de Survie, Biyidi assenyala que “la història dels últims 50 anys és eloqüent i demostra certament que si un líder s’oposa a la tutela política de França no pot ni accedir ni mantenir-se al poder”. Seguint aquest apunt, l’analista cita el Togo de Sylvanus Olympio, la Burkina Faso de Thomas Sankara i el Mali de Modibo Keïta. “França fomenta les rebel·lions i els dóna suport contra els indòcils, com la Costa d’Ivori, o al contrari intervé per defensar els seus protegits al Gabon, el Togo o el Txad”.
El pacte colonial donava a França un paper predominant en el pla militar. Així, París conserva l’autorització d’intervenir en afers interns i, segons l’Institut d’Afers Internacionals de Sud-àfrica, París ha participat d’alguna o altra manera en una trentena de cops d’estat des del 1960. A més, compta actualment amb uns 10.000 soldats en aquest territori, una presència que s’ha intensificat “amb la guerra contra el terrorisme” que castiga el Sahel i que, per la responsable de Survie, “és la mostra més visible de la dominació”. En els últims anys “hi ha hagut un ressorgiment de les intervencions”, subratlla l’analista ivorià, fent referència als casos de Líbia, la Costa d’Ivori, Mali i la República Centreafricana, en què França ha actuat “com a gendarme” més que no cedint “logística perquè els africans resolguin els problemes, cosa que donaria més seguretat” a la regió.
Per Eduard Gargallo, del Centre d’Estudis Africans, en les últimes cinc dècades França “ha mantingut el plantejament d’influir sobre els règims africans, i els líders africans saben que si tenen bona relació i reben el suport de París seran més forts per resoldre revoltes i cops”.
França és també el soci preferent a la regió. Els acords del 1960 reconeixen la prioritat de les companyies gal·les a vendre els seus productes manufacturats i a comprar els recursos naturals que s’extreuen de les velles colònies, segons denuncia Koutonin, de Silicon Africa, que apunta que “només si els francesos diuen que no els interessa el negoci els africans tenen permís per buscar nous socis”. El perjudici per als africans és que tampoc no poden optar per mercats més barats com la Xina, que s’està imposant a tot el continent desafiant la grandeur.
