El FN francès, camí de fer història
BarcelonaSi se’n surt, el Front Nacional (FN) francès farà avui història. Mai fins ara un partit d’extrema dreta ha estat tan a prop d’aconseguir una majoria tan gran per governar en solitari una regió o un estat a la UE. Però això podria passar a la segona volta de les eleccions regionals franceses d’aquest diumenge.
El preludi va ser la victòria contundent a la primera volta, diumenge passat, de Marine Le Pen al Nord-Pas de Calais-Picardia i de Marion Maréchal-Le Pen a la Provença-Alps-Costa Blava, dues de les regions on el FN va obtenir un millor resultat. Filla i néta de l’histriònic fundador d’aquest partit, Jean Marie Le Pen, estan a punt d’aconseguir una gesta que marcarà un “punt d’inflexió determinant” a la UE, segons explica Pol Morillas, investigador principal per a Europa del Cidob. Els sondejos no ho donen per fet, però tampoc ho descarten categòricament.
L’impacte d’un triomf del Front Nacional avui a les urnes per als -fins ara- dos grans partits francesos no trigarà a deixar-se sentir en plena efervescència política de cara a les eleccions presidencials previstes per al 2017. “Una victòria del FN pot significar el trencament dels partits tradicionals francesos, una fractura interna que ja s’entreveu en el duel entre Sarkozy i Juppé a Els Republicans o en l’estil cada cop més dur de Manuel Valls dins del Partit Socialista (PS)”, reflexiona Morillas.
Un poder mai vist
En el context europeu, les quotes de poder a les quals està arribant l’extrema dreta francesa la situen en una “altra lliga” respecte d’altres formacions similars al continent. “Fa molts anys que no es veu un fenomen com aquest, que un partit d’extrema dreta europea no aconsegueix una penetració política tan gran”, analitza Dídac Gutiérrez-Peris, director d’afers europeus a l’Institut Viavoice de París.
El FN marca el pas, però el francès no és un fenomen aïllat. Desenes d’altres formacions d’extrema dreta a Europa, algunes més identificades que d’altres amb el projecte de Le Pen, segueixen aquesta estela. Els vents els bufen a favor en forma de suport a les urnes. Les mateixes eleccions europees de l’any passat -amb victòries del FN a França o el UKIP al Regne Unit- en van ser un bon exemple. I cites a les urnes d’aquest 2015 a Finlàndia, Dinamarca o Polònia ho corroboren.
“És una tendència de llarg recorregut”, conclou Morilla, que alerta cada cop més que aquests partits “s’articulen a nivell transnacional a la UE tot i que continuen dividits en moltes qüestions”. ¿La crisi de refugiats alimenta encara més el seu discurs? “Jo diria que l’extrema dreta i els populismes s’aprofiten més que no pas s’alimenten d’aquesta crisi”, diu l’analista del Cidob.
“La gran qüestió de fons és fins a quin punt els votants han de ser capaços de fer autocrítica de les polítiques públiques però al mateix temps ser conscients, i responsables dels riscos que suposa el seu vot. I queda clar que a França les institucions i la mateixa societat no han sabut crear canals per fer fluir aquest malestar”, conclou Gutiérrez-Peris.
El UKIP marca el pas de Cameron
Per fer-se una idea del que el UKIP representa es pot recórrer a una enquesta de fa pocs dies que diu que dos de cada tres votants d’aquest partit aplaudeixen la proposta de prohibir que els musulmans entrin als EUA que va fer Donald Trump. Tot i que les expectatives eren altes, el UKIP -que va guanyar les eleccions europees del 2014 amb un 26% de vots- no va passar del 12% dels vots a les generals del maig. Però el líder del UKIP, Nigel Farage, no s’arronsa i prepara amb passió la campanya del referèndum sobre ser o no ser a la UE que el primer ministre britànic, David Cameron, ha promès -pressionat per l’ala més dura dels tories i el mateix UKIP- per abans de final del 2017. Aquest sí que és terreny adobat per al UKIP, un partit euròfob per a qui Brussel·les -i alguns socis de la UE- és a l’origen de tots els mals que pateix el Regne Unit.
La força ultra a Alemanya
Un sondeig acaba de donar a Alternativa per a Alemanya (AfD) el 10% d’intenció de vot -i situat en tercera posició- a aquest partit euròfob que abraça tesis xenòfobes en un país aclaparat per la crisi de refugiats. “És molt preocupant que pugi tant AfD en un país especialment reticent a l’extrema dreta”, reflexiona Pol Morillas. Més enllà d’AfD, el moviment Pegida continua tenint certa repercussió amb manifestacions periòdiques contra la immigració.
Suïssa vira cada cop més a la dreta
Amb una campanya centrada en el rebuig a la immigració, el Partit Popular Suís (UDC/SVP) acaba d’ampliar el seu suport a les urnes a les eleccions parlamentàries de l’octubre. Va ser la formació que va estar al darrere del referèndum que, l’any passat, va resoldre limitar l’entrada de treballadors de la UE a Suïssa. “Contra la immigració en massa” va ser el lema d’aquest partit a la consulta en un país avesat al consens.
Els ultres tornen al poder a Polònia
El partit ultranacionalista Llei i Justícia (PiS) -el dels germans Kaczynski- va recuperar el poder a Polònia en les eleccions legislatives de l’octubre. En plena crisi de refugiats, el discurs antiimmigració va calar en l’electorat, que va donar una inèdita majoria absoluta al PiS per governar. Les primeres accions del govern polonès van ser alinear-se amb el primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, per dir no a la política de portes obertes amb els refugiats que va promulgar la cancellera alemanya, Angela Merkel. “No és l’extrema dreta de facto però vira cap a posicions que sí que ho són”, explica Pol Morillas, que qualifica l’aliança amb Orbán, que va decidir aixecar una tanca per aturar el flux de refugiats, com a “estratègica”.
El cas de Finlàndia i Dinamarca
Escandinàvia també és terreny adobat per als partits d’extrema dreta, que han consolidat la seva presència a Finlàndia i Dinamarca aquest any. A Finlàndia el Partit dels Finesos, tot i que va baixar lleugerament en vots, va aconseguir la segona posició a les legislatives de l’abril. I va entrar al govern de coalició format per centristes i la dreta. Al preu de rebaixar la seva retòrica euròfoba i antiimmigració, el líder del Partit dels Finesos, Timo Soini, és ara el ministre d’Afers Estrangers. A Dinamarca, el Partit Popular Danès, de tendència populista i xenòfoba, va aconseguir el 21% de vots a les legislatives del juny, cosa que el va situar com a segona força del país. Tot i que no hi va haver acord per formar govern, aquest partit d’extrema dreta dóna suport des de fora a l’executiu conservador que està en minoria.
El ‘cordó sanitari’ com a mètode
Suècia, els Països Baixos i Bèlgica són els tres països europeus paradigmàtics pel fet d’establir un cordó sanitari per evitar que l’extrema dreta toqui poder. A Suècia, cap partit tradicional ha volgut pactar amb els Demòcrates Suecs tot i que a les legislatives de l’any passat van més que doblar el percentatge de vots -van arribar al 12,9%- i van quedar com a tercera força. Als Països Baixos, el Partit per la Llibertat de Geert Wilders tampoc toca poder però encapçala -per molt- els sondejos de les legislatives del 2017 especialment des del setembre, quan va esclatar la crisi de refugiats. I a la Bèlgica flamenca, els partits majoritaris van fer el buit a l’ultradretà Vlaams Belang, que ha anat perdent suport en favor de la formació -molt més moderada- Nova Aliança Flamenca de Bart de Wever.