La fiscalia peruana acusa Fujimori de dur a terme una "política d'estat" d'esterilitzacions forçades

“Entre l'octubre i el novembre del 1997, mentre estava vacunant el meu nadó de 3 mesos al centre mèdic, una infermera se’m va apropar i em va dir que em lligarien les trompes per no tenir més fills. No entenia què significava. Em van prendre el nen i em van portar en una sala on em van treure la roba; em van estirar en una llitera amb una bata blanca. Em van dur a la sala d’operacions i em vaig desmaiar [...] Al despertar-me, estava marejada i vaig veure que tenia al ventre una ferida coberta amb gases”. És el testimoni d’Enriqueta Huancahuire Villegas, una de les milers dones que van patir esterilitzacions forçades (ella quan tenia 19 anys) sota el mandat d’Alberto Fujimori (1990-2000). Uns testimonis que la Fiscalia de Perú ha recuperat aquest dilluns durant l’audiència de presentació de càrrecs contra l’expresident peruà i els seus exministres de Salut –Marino Costa Bauer, Alejandro Aguinaga i Eduardo Yong–, entre altres funcionaris.

Després de 16 anys d’investigació, i d'haver arxivat la causa diverses vegades en el passat, la justícia peruana posa finalment sobre la taula el Programa Nacional de Salut Reproductiva i Planificació Familiar instaurat per Fujimori com a mesura de lluita contra la pobresa i que va provocar més de 300.000 lligadures de trompes i 22.000 vasectomies, segons dades del Ministeri de Salut, practicades a dones i homes d’origen indígena, d’escassos recursos econòmics i de zones rurals o urbanes empobrides. L’audiència d’aquest dilluns és una fita històrica per a víctimes i supervivents. Després de 25 anys, si el jutge ho determina, es podria obrir una investigació judicial que desemboqui en un judici contra els responsables dels fets, amb Fujimori al capdavant.

“A partir de 1991 el govern va començar a canviar el marc normatiu per implementar polítiques per poder esterilitzar massivament i evitar-ne la responsabilitat”, ha argumentat el fiscal Pablo César Espinoza. “Però que sigui legal, ni significa que sigui legítim”, ha afegit. Segons la seva acusació, en què ha emfatitzat que es tractava d’una “política d’Estat”, el sistema es basava en “crear les normes, oferir tractament gratuït i requerir només la firma d’un consentiment informat de moltes dones que ni tan sols parlaven espanyol o que eren analfabetes”. Van “mentir i enganyar a les dones de zones marginades i sense estudis”, ha recalcat Espinoza, per aplicar-les l’anomenada anticoncepció quirúrgica voluntària (AQV), un mètode irreversible. L'esterilització forçosa, de fet, es considera un crim de lesa humanitat.

“Un pla dirigit”

Un dels casos més emblemàtics és el de Mamérita Mestanza, una camperola indígena de 33 anys que va morir al 1998 a causa de les lesions provocades per una intervenció sense assistència, a la que va ser sotmesa després d’anys de pressió, amenaces i intimidació. El seu cas va arribar el 2003 a la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH), que va donar la raó a la família de la dona. Tot i que l’Estat va arribar a un acord per investigar i sancionar els responsables i el Ministeri Públic va reobrir el cas, s’ha arribat a arxivar fins a tres vegades.

“Es va fer servir el cos de les dones i la planificació reproductiva per dur a terme un pla dirigit i executat per esterilitzar, sense garantir el consentiment ni importar el dret a decidir de les dones, a través d’una cadena de mà dura amb el suport dels militars”, explica María Ysabel Cedano, advocada que representa la família de Mestanza. La lletrada sosté que l’objectiu d’aquesta política no era erradicar la pobresa, sinó “que hi haguessin menys pobres i menys dones pobres engendrant fills i filles”. Ara finalment podria donar-se el primer pas d’un procés de veritat, que aporti la justícia i la reparació que fa dècades que reclamen.