MÓN ÀRAB

Final incert de la Comissió de la Veritat de Tunísia

Més de 50.000 víctimes són indemnitzades amb 59.000 euros com a màxim en el cas d’una mort

La família de Faysal Baraket, un estudiant mort sota tortura el 1991 a Tunísia.
Ricard G. Samaranch
10/06/2019
3 min

TunisJamel Baraket va sortir del tribunal de Nabeul amb la mirada trista, però sense perdre ni una mica de la seva tenacitat granítica. “Han sigut 27 anys de lluita, i seguirem. El d’avui ha sigut un petit pas. Encara mantenim l’esperança”, deia poc després que la jutge aixequés una sessió que va durar tot just deu minuts, com les anteriors. Aquesta vegada la justificació va ser la falta d’un micròfon. “Tens la sensació que hi ha una voluntat de dificultar l’avanç del judici per part de les autoritats. Aquestes coses no passen als tribunals normals”, lamentava el seu advocat, Mokhtar Trifi, un històric activista a favor dels drets humans a Tunísia.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

El judici per la mort de Faysal Baraket, germà del Jamel, és un dels més emblemàtics de la quinzena ja en marxa que s’emmarquen en el procés de justícia transicional a Tunísia, únic país de les anomenades Primaveres Àrabs on la transició a la democràcia no va acabar en un bany de sang. Baraket, un jove estudiant i militant islamista, va ser torturat fins a la mort el mateix dia del seu arrest, el 8 d’octubre del 1991, a la comissaria de Nabeul. Tanmateix, el règim va falsificar l’autòpsia i va afirmar que havia mort d’un accident de trànsit. Des de llavors, la seva família lluita per obtenir justícia.

En total, un centenar de casos han sigut transferits a les càmeres especialitzades en justícia transicional gràcies a les investigacions de la Instància de la Veritat i la Dignitat a Tunísia (IVD), l’organisme públic que des del 2014 s’ha encarregat de revelar una veritat oculta darrere de més de cinc dècades d’exaccions i abusos comesos per l’estat. Entre les seves atribucions, a més de presentar davant els tribunals els casos més greus de violacions de drets humans, figura elaborar un programa de reparació econòmic i moral de les víctimes i proposar les reformes necessàries per desmantellar la maquinària de la repressió perquè no tornin a repetir-se els crims d’estat.

Les setmanes prèvies al 31 de maig, final del seu mandat, la seu central de l’IVD ha sigut un formiguer. En una cursa contrarellotge, els empleats de l’organisme han comunicat a les més de 50.000 víctimes que van denunciar el seu cas el veredicte final, que sol ser una indemnització econòmica i, si escau, un tractament mèdic gratuït. La institució ha elaborat una mena d’escala en funció de la gravetat de l’abús patit per la víctima. A dalt de tot, la mort, que l’estat haurà de compensar amb el màxim establert: 200.000 dinars (uns 59.000 euros). Tot seguit hi figuren la violació, valorada en un 70% del total, i la tortura, en un 60%. Però el govern no ha proporcionat els fons necessaris.

“El nostre balanç és positiu. Tenint en compte tots els impediments que hem afrontat, és un miracle que hàgim pogut culminar la nostra tasca. En totes les etapes hi ha hagut intents de fer avortar el procés”, diu Ben Sedrine, una antiga opositora i presidenta de la IVD, en referència a l’actitud obstruccionista del govern. Liderat per Nidaa Tounes, un partit amb figures vinculades a l’antic règim, ha participat en una forta campanya de demonització de la institució. La seva última jugada ha sigut proposar una llei d’amnistia que avortaria tots els processos judicials, fins i tot els iniciats, com el de Faysal Baraket.

stats