Juan Pablo Escobar: “El pare em va dir als set anys: «Fill, la meva professió és ser delinqüent»”

Juan Sebastián Marroquín va néixer quan Juan Pablo Escobar tenia 20 anys. De fet, els dos homes són el mateix, però Escobar (Medellín, 1977) va renunciar a la identitat per fugir, diu, de l’estigmatització que patia la família. El seu pare, Pablo Escobar, va ser fins que va morir -el desembre del 1993- la icona del narcotràfic, sinònim de cocaïna, crim i violència. Fins i tot els Estats Units l’havien situat en el punt de mira, i se’n va anar sortint fins que un cos policial creat especialment per capturar-lo el va cosir a trets en un dels seus amagatalls. Juan Pablo - Juan Sebastián es presenta com l’antítesi del progenitor, però a Pablo Escobar, mi padre (Península) més que retrets hi ha una història d’amor.

Juan Pablo o Juan Sebastián?

Legalment Juan Sebastián. Vaig renunciar a Juan Pablo Escobar, però no al parentiu. Hi havia una ordre mundial d’exclusió contra els Escobar, érem extraterrestres.

Què el mou a fer un retrat del seu pare? ¿Ressentiment? Redimir-se?

No és ressentiment. Si no, l’hauria denunciat a un tribunal internacional. No, preferiria morir abans que denunciar el pare. L’amor per ell no és negociable.

Rendibilitzar el mite, llavors?

Hi tinc més dret que ningú. Els mitjans de comunicació s’han lucrat molt més i cap se n’ha penedit o ha demanat perdó.

Quan es va assabentar de qui era i a què es dedicava el seu pare?

L’agost del 1984 va ser acusat de ser l’autor intel·lectual de la mort del ministre Rodrigo Lara. Vaig veure que passava alguna cosa, però als set anys només t’ocupes de les joguines. Era un nen amb motos i joguines de tota mena, però aquella vida s’interromp i fugim a Panamà. El pare no em va dir mai que les acusacions fossin una gran mentida, sinó que un dia em va dir: “Fill, la meva professió és ser delinqüent”.

Sobren les explicacions, suposo.

Mai va tirar de doble moral, no sé si per vergonya o honestedat, però li agraeixo que no em tractés com un idiota.

¿Tenir un pare bandit genera vergonya o atracció?

Amor absolut. Va ser l’home més afectuós, respectuós, bon conseller... Em deia que havia d’agrair el que teníem, que mai oblidés els que pateixen. Em portava als barris desfavorits a veure i conèixer gent que no ho passava bé, per donar-los regals i ajuts. No em va donar mai un mal exemple en valors humans i familiars.

Les víctimes no el recorden igual.

Cert, sortia al carrer i ordenava matar gent. Però no tinc cap retret en relació a mi.

Pel que va fer als altres tampoc?

Els retrets com a bandit els hi vaig dir a la cara. Molts cops. Però tenia un munt d’excuses per a la violència. No evadia la conversa, mai, però no em feia cas.

Mai el va temptar el negoci, a vostè?

M’ho vaig plantejar el dia que em van anunciar la mort del pare, el volia venjar. Als 10 minuts vaig sentir por en veure que realment em podia convertir en Pablo Escobar 2.0, justament l’home que vaig estimar tant però que tan durament havia criticat per la seva violència.

I ara és arquitecte.

No volia el tipus de vida que em queia a sobre. En necessitava una de diferent, uns valors, la lluita per la pau, com jo li havia dit tants cops al meu pare perquè reaccionés.

Ha hagut de perdonar el seu pare?

Mai l’he declarat culpable perquè no podia ser jutge i part. Assumeixo la responsabilitat moral dels crims i per això he demanat perdó a les víctimes. Però mai he odiat el pare. ¿Com puc odiar algú que només em va donar amor?

Com s’acosta a les víctimes?

He demanat perdó de cara -com li estic parlant ara- a altres narcotraficants, fills de policies, de ministres... I haig de dir que tots han sigut summament generosos i han vist en el perdó una eina de curació.

Si es mira al mirall hi veu res del pare?

Hi veig la seva papada. Però jo hi veia el pare amorós que ens apartava del negoci però que tampoc tenia cap escrúpol a admetre que havia matat gent. El meu pare va ser un home solidari, un líder de barri, que parlava d’ecologia, de la comunitat.

A la guerra del narco la va seguir una altra per l’herència amb la família paterna.

Em va sorprendre trobar-hi els pitjors enemics. Hi ha molta més noblesa al càrtel de Cali, l’arxienemic del pare, que en l’àvia. Els Escobar han fet que la història de Caín i Abel sigui un conte per a nens.

Tot per diners del crim?

Per la seva maldat. Vam tenir diners de l’herència, però els excamarades del pare ens van reclamar obres d’art, diners, per tot el que s’havien gastat quan el perseguien. “Si amagues una moneda, et matem”, em van amenaçar. Ens ho van prendre tot.